Adaptar una òpera intimista i amb poques escenes exteriors a un escenari gegantí i a l’aire lliure com és el del Festival de Bregenz (Àustria), aixecat sobre les aigües del llac de Constança, és ben difícil. Andreas Homoki ho va intentar amb Madama Butterfly, de Puccini, fa quatre anys i no se’n va acabar de sortir. Aquest any ho ha provat Damiano Michieletto amb La Traviata, de Verdi, fent servir elements de la revista musical al costat d’idees abstractes, algunes fins i tot poètiques. Tanmateix, aquesta barreja fa desaparèixer l’emoció. I si el drama de Violeta Valéry no emociona, malament.
El director d’escena italià parteix d’una idea ben poètica, un mirall trencat, l’espill en què es mira Violeta al tercer acte, quan ja no hi ha res a fer, i veu on l’ha portat la vida de la qual s’acomiada cantant Addio, del passato… Aquesta mirada, en aquest cas anticipada, Michieletto la trasllada al Preludi. La noia veu el seu futur i llença el cristall que es fa a miques. Aquesta idea és la que reprodueix l’escenografia, un gegantí mirall trencat, una estructura monumental que ocupa set-cents metres quadrats, pesa més de cent noranta tones i les vuitanta-sis peces de la trencadissa es mouen de manera independent.
L’acció d’aquesta Traviata, passa als feliços anys vint del segle XX, els anys de bogeria després de la Primera Guerra Mundial, els anys d’èxits i de triomfs, però també de davallada, que F. Scott Fitzgerald tan bé va descriure a El Gran Gatsby, novel·la que de segur també va ser una font d’inspiració per al muntatge.
PUBLICITAT
L’aigua ha estat sempre un element escènic fonamental a Bregenz. Tant servia per tirar-hi els malvats, per escapolir-se nedant, per arribades cerimonioses amb barca o per fugir també amb bot. Tanmateix, el llac grandiós té un problema i és que la sequera continuada ha fet abaixar el nivell de l’aigua. Així doncs, s’ha aprofitat una piscina enorme, amb una extensió més gran que una d’olímpica, però amb pocs pams de profunditat, que es va crear per a la producció anterior, Der Freischütz (El caçador furtiu). I és aquí on comença La Traviata, amb una munió de banyistes xipollejant a l’aigua fent coreografies, poques, com a les pel·lícules de l’Esther Williams, i, a la plataforma, una colla de ballarins de music hall, amb els típics plomalls i barrets.
El caràcter de revista continua al segon acte a les escenes de les gitanes i els toreros. Fins i tot al tercer acte. Mentre Violeta agonitza, el cor de màscares de carnaval que normalment no apareix, es fa present amb tots els plomalls i lluentons.
Una escena del segon acte la ‘La Traviata’ al Festival de Bregenz. Fotografia d’Anja Koehler.
Els protagonistes gairebé mai estan a prop l’un de l’altre. Excepte Violeta, tots apareixen caminant per l’aigua i canten una bona estona amb els peus en remull. La majoria dels duets es fan des de la distància. Hi ha la teoria segons la qual com més gran és la distància entre els personatges, més gran és la tensió dramàtica. La veritat és que en aquesta Traviata això no passa. La primera aparició d’Alfredo o l’encontre entre Violeta i Giorgio Germont ni desperten emoció ni ajuden a entendre el moment.
Les megaproduccions al llac tenen unes limitacions obligades per l’aforament de sis mil vuit-cents espectadors. La durada n’és una i no pot ultrapassar les dues hores seguides, sense pausa. Això fa que s’hagi de retallar. Michieletto aprofita el mirall trencat per fer de pantalla d’uns vídeos que expliquen coses que han passat o que volen fer més entenedora la història com és una visita de Violeta al metge on li diagnostica la tisi que la portarà a la mort. O el moment en què Alfredo l’escarneix llençant-li els diners, escena que no es veu en realitat. El que passa a l’escenari és que ell li arranca l’abric i es descobreix una taca negra al seu vestit blanc, la malaltia.
Aquesta abstracció queda reflectida quan Violeta s’acomiada de la vida. Una enorme bola negra de sis metres de diàmetre s’obre pas entre les peces del mirall trencat i baixa en diagonal fins a arribar a terra. El poder mortal de la malaltia davant de la vulnerabilitat de la vida. Un últim apunt poètic que, tanmateix, quedava força carrincló era l’aparició de flors entre els trossos del mirall mentre Violeta s’estava morint.
Una escena del final de ‘La Traviata’ en el Festival de Bregenz. Fotografia de Daniel Ammann.
Entre l’espectacularitat obligada per les característiques de l’escenari i la intimitat, aquesta té totes les de perdre. Això és el que passa, inclús al final, interpretat en aquest cas sota una pluja que va començar a caure quinze minuts abans de les últimes i tràgiques notes. Afortunadament, ens vàrem estalviar el fru-fru que fan les capelines de plàstic en desplegar-se perquè els espectadors ja les portàvem posades des d’abans de començar la representació quan ja hi va haver un primer ruixat.
Musicalment, tot i que els cantants van amplificats, que l’orquestra toca des del teatre interior i que un dels dos cors, canta també des de l’auditori tancat, el resultat va ser de molta qualitat encara que el muntatge ajudés poc a reflectir el drama. A Bregenz sempre hi ha tres repartiments. El del dia de referència l’encapçalava la soprano Stacey Alleaume en el paper de Violeta despertant les ganes d’escoltar-la en un teatre tancat, perquè la seva veu no deixava indiferent. El mateix es pot dir del tenor Long Long cantant Alfredo. No passava el mateix amb el baríton Audun Iversen, amb una dicció molt millorable, i un cant i un posat que semblava perdut entre tanta aigua i tant vidre fals. La mezzosoprano Rinat Shaham va ser una Flora Bervoix ben convincent.
PUBLICITAT
L’orquestra i el cor interior eren els habituals del festival, la Simfònica de Viena, i el Filharmònic de Praga, mentre l’exterior era el titular del Festival. Dirigia Pietro Rizzi amb un tempo força ràpid, però donant bon espai als moments de lluïment de la corda. Aquesta producció l’havia estrenat dos dies abans la batuta de Kirill Karabits.
En vuitanta anys d’història del festival, era la primera vegada que s’hi representava aquesta òpera de Verdi, la qual cosa fa pensar que potser no és una obra molt indicada per les característiques del lloc. Això sí, tan bon punt les gairebé set mil entrades per a cadascuna de les vint-i-quatre representacions (fins al 23 d’agost) es van posar a la venda, en pocs dies es van esgotar. Com totes les produccions que duren dos anys, aquesta Traviata també es podrà veure l’any vinent. Per al 2028 ja s’ha anunciat L’Holandès errant de Richard Wagner. Llavors estarà ben justificada la presència de l’aigua.
