El nostre temps està ple de contradiccions i una de les més cridaneres és la que té a veure amb el fet d’envellir. Fer-nos grans és el que tots desitgem. Potser algun dia la ciència aconseguirà parar el rellotge biològic, però mentre això no arribi, poder envellir amb el màxim de benestar i salut possible és el millor que ens pot passar. Si això és així, com és possible que la més gran conquesta de la història de la humanitat aparegui dia sí i dia també als mitjans de comunicació gairebé com una catàstrofe?

Aquesta conquesta és que, en un segle, hem aconseguit duplicar l’esperança de vida mitjana en néixer. Almenys als països avançats. A principis del segle XX estava al voltant dels 43 anys. Ara, a Catalunya, està en 83,6 de mitjana (80,8 en els homes, 86,3 en les dones) i la previsió és que segueixi augmentant, encara que de manera més lenta. Un treball publicat recentment a la revista The Lancet situa Espanya en dura competència amb el Japó pel títol de societat més longeva.

Si això ha estat possible és gràcies al progrés material i a les mesures d’higiene pública: al descobriment dels antibiòtics, que va permetre sobreviure a les infeccions; a les millores en alimentació, seguretat i salut pública, i als espectaculars avenços de la medicina. Patologies molt comunes que fa molt poc ens mataven, com la diabetis, la hipertensió o l’hepatitis C, ara es curen o es controlen. La taxa de supervivència del càncer supera el 65 %. I si no vivim més és perquè encara tenim molts tòxics ambientals i alguns mals hàbits que perjudiquen la nostra salut. Només que baixés la contaminació, deixéssim de fumar i féssim exercici, viuríem més i millor.

L’envelliment de la població és, doncs, un èxit col·lectiu incontestable i, en canvi, gairebé sempre que apareix en un titular ho fa en termes problemàtics, negatius: com una càrrega per a l’economia o com una amenaça per a la sostenibilitat de la Seguretat Social i el futur de l’Estat del benestar. No és casualitat. Aquest tractament forma part del que el sociolingüista nord-americà George Lakoff defineix com un frame, un marc mental: una estructura cognitiva que acaba condicionant la nostra percepció de la realitat. Quan un marc mental s’imposa, acaba determinant no només el discurs, sinó les polítiques públiques sobre la qüestió, de manera que les batalles polítiques no es dirimeixen el dia que es vota una llei, sinó molt abans, quan s’estableix el marc mental que enquadrarà la discussió.

El marc mental de l’envelliment com a catàstrofe va agafar força coincidint amb el llançament dels plans privats de pensions, en l’onada de privatitzacions que va portar el corrent neoliberal dels anys 80. Era un discurs molt interessat, promogut amb especial intensitat des del sector financer. Anys després, ningú no creu que els plans privats puguin ser una alternativa al sistema públic de pensions. Però el discurs que llavors es va promoure per erosionar la confiança en la capacitat del sistema públic de pensions continua vigent.

PUBLICITAT
Advertisement

 

 

La demografia

És un discurs ple de paranys. El primer consisteix a centrar la discussió en la demografia. A l’hora d’abordar la viabilitat del sistema de pensions o de la sanitat pública, la demografia és un factor important, òbviament, però no és l’única variable a tenir en compte. La sostenibilitat dels sistemes públics no depèn només de quants som a gastar, sinó també de quants som a contribuir, és a dir, de la fortalesa de l’economia per generar ingressos fiscals i feina de qualitat.

La demògrafa Anna Cabré ha situat en el terreny de la postveritat la idea que la demografia amenaça el sistema de pensions, perquè fins i tot en un context de baixa natalitat i creixement vegetatiu negatiu, com és el nostre cas, sempre es pot recórrer a la immigració. Cabré recorda que el 1993 es va pronosticar que Espanya no superaria els 40 milions d’habitants. El 2016 ja havíem arribat a 46,4 i ara ja en som 49,3, enfilant els 50 milions. Això és el que ha permès que, contra tot pronòstic, la Seguretat Social tingui avui més gent cotitzant que mai. Una altra cosa és la quantia d’aquestes cotitzacions.

«No es just que la pensió màxima sigui de 2.400 euros nets al mes quan els joves no arriben a 1.000 per treballar tot el dia», sentim a dir sovint.

El que sí que planteja l’envelliment de la població són nous escenaris. Quan es va crear la Seguretat Social, l’esperança de vida mitjana als 65 anys no arribava, en els homes, a cinc anys. Ara són quatre vegades més, de manera que per a molta gent, quan s’acaba la vida laboral encara els queda molta vida per viure. Espanya és, darrere de França, el segon país de la UE amb més supervivència a partir de la jubilació: 21,6 anys en el cas dels homes i 23,4 en les dones.

S’ha insistit molt que l’envelliment de la població fa inviable l’Estat de benestar. Però el futur de les pensions i dels serveis públics depèn, sobretot, de la fortalesa de l’economia i de la justícia impositiva. Si tothom pagués els impostos que toquen, no hi hauria dèficit. Sense evasió ni elusió fiscal, no ens hauríem de plantejar cap pla de viabilitat en molts anys.

Es parla molt de la caiguda del nombre de cotitzants per pensionista, però no es diu que amb salaris mileuristes, poques pensions es poden pagar. Si ara hi ha més jubilats i les pensions són més altes, el repte és crear un model productiu i econòmic que generi prou ingressos per mantenir el sistema.

 

 

La despesa sanitària

Una altra idea força estesa derivada d’aquest marc mental és que l’envelliment de la població dispara la despesa sanitària i porta el sistema públic de salut al col·lapse. En realitat, la despesa sanitària creix en totes les societats avançades a mesura que augmenta el nivell de desenvolupament econòmic i social. Com més alt, més depesa en salut. És cert que vivim més anys i, per tant, augmenta la taxa de dependència i la incidència de patologies cròniques. Però amb una bona prevenció i una organització eficient, el control d’aquestes patologies no té per què desbocar els costos sanitaris. Diferents estudis mostren que, en general, el gruix de la despesa sanitària d’una persona es produeix en els cinc darrers anys de la seva vida, sigui quina sigui l’edat en què es produeix la mort. El que planteja l’envelliment és més aviat un problema de reorganització i adequació del sistema sanitari públic al nou perfil de pacient crònic amb diverses patologies que es poden descompensar de tant en tant.

De tot aquest marc mental encara se’n deriva un altre parany: l’enfrontament generacional. «No és just que la pensió màxima sigui de 2.400 euros nets al mes quan els joves no arriben a 1.000 per treballar tot el dia», sentim a dir sovint. El problema, òbviament, no és que els jubilats rebin allò a què tenen dret i és de justícia. El problema és la brutal devaluació salarial que s’ha produït, molt especialment entre els joves, mentre s’enfilaven els preus de béns bàsics com l’habitatge. Fins al punt que, en molts casos, tenir treball ja no garanteix poder-se emancipar ni fer front a totes les despeses d’una llar.

Això no té a veure amb la demografia sinó amb les dinàmiques econòmiques i les polítiques que s’apliquen. La crisi del 2008 va accelerar un increment de les desigualtats que ja venien d’abans. Podríem resumir-ho dient, per exemple, que la reforma laboral del 2012 va permetre acomiadar els pares per contractar els fills, anys després i en molts casos com a falsos autònoms, per la meitat de preu. Si el que s’imposa en el debat públic és la idea que hi ha massa vells i que no hi ha prou recursos per pagar tantes pensions, la solució del problema estarà cantada: retallar les prestacions.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

 

 

Hivern demogràfic

El frame catastrofista s’expressa també amb la metàfora de l’hivern demogràfic. A mitjan segle Espanya serà un dels països del món amb una proporció més alta de població major de 65 anys. Però la inversió de la piràmide demogràfica es produeix en el nostre cas per dos factors simultanis: haver-nos situat entre els cinc països amb la més gran esperança de vida en néixer i estar, al mateix temps, entre els que tenen la taxa de fecunditat més baixa del món.

Què ha passat? En la primera dècada del segle XX la taxa de fecunditat era de 4,7 fills per dona. Però, seguint el patró habitual del desenvolupament social, a mesura que creix l’economia baixa la fecunditat. Passades les penúries de la postguerra, a partir del 1950, la natalitat es va recuperar amb força i la bonança econòmica va propiciar que entre 1958 i 1977 es produís un increment important dels naixements, l’anomenat baby boom, la generació que justament ara arriba a la jubilació.

Fins al 1975 es van mantenir taxes de natalitat elevades (vint naixements per cada 1.000 habitants), però a partir de llavors es va desplomar. El 1981 la taxa de fecunditat era ja de 2,04 fills per dona, just la que permet assegurar la reposició poblacional. El 2023 s’ha situat en 1,12 fills per dona, el mínim històric.

Tot això no passa perquè sí. Són les condicions econòmiques i socials les que fan que moltes dones decideixen posposar la maternitat o directament no tenir fills. El 1980 l’edat mitjana de la primera maternitat era de 25,06 anys; ara ja ha superat els 32 anys. Moltes de les dones que sí que volen tenir fills, acaben desistint i altres en tenen menys dels que voldrien. Les estadístiques indiquen que gairebé el 20 % de les dones de més de 45 anys no tenen fills, i entre les que sí que en tenen, el 35 % assegura que n’hauria volgut tenir més, bàsicament dos en comptes d’un.

Si el debat se centra únicament en l’envelliment de la població, la conseqüència lògica serà qüestionar les pensions, però si es té en compte la crisi de fecunditat, llavors el que se’n deriva és que cal aplicar polítiques de suport a la maternitat i a la criança. Es pot tancar el cercle de la desconstrucció del marc mental catastrofista sobre la vellesa amb una conclusió: tant els grans com els joves tenim moltes raons per intentar canviar aquest discurs.

 

 

Allargar la vida

En tot cas, que arribem a l’edat de jubilació no vol dir que de cop deixem de ser productius o creatius. No només vivim més anys, sinó més anys amb bona qualitat de vida. El que ha passat és que hem millorat les nostres condicions biològiques de manera que s’ha endarrerit també el declivi físic, la part que identifiquem com a senectut.

En aquest aspecte, encara hi ha camí per recórrer i la ciència hi està treballant de valent. Als EUA es va crear fa poc una empresa anomenada Altos LAB, finançada per multimilionaris com Jeff Bezos, que està reclutant científics de primer nivell per investigar en el camp de la longevitat, entre ells el japonès Shin’ya Yamanaka, premi Nobel per la seva contribució a la reprogramació cel·lular, o els espanyols Manuel Serrano i Juan Carlos Izpisúa. Se’ls ofereixen sous de més d’un milió de dòlars l’any, senyal que la confiança en els resultats és molt alta.

I aquí tenim la gran paradoxa: busquem desesperadament allargar la vida, però lamentem l’envelliment. La qüestió no és fins a quina edat podem viure, quins són els nostres límits biològics, sinó com podem donar sentit i utilitat social a tota la vida que anem guanyant. Si vivim més i en millors condicions és evident que podem seguir aportant més enllà dels 65 anys. Això ens obliga a repensar el model de jubilació. Sense deixar de ser un dret a una edat determinada, hauria de ser molt més flexible.