Les mentides són consubstancials a l’ésser humà. Sigui per protegir-nos a nosaltres o a tercers, sigui per aconseguir un benefici o prevenir un perjudici, sigui per vici o per necessitat, siguin innocentment blanques o maliciosament negres, sigui per exageració o per menysteniment, ningú no s’escapa de la falsedat. Quin millor exemple de la seva centralitat que, quan en ser interrogat sobre el procés, un dels seus líders a l’ombra el definís com «una mentida fecunda»?

Justament la mentida podria ser un dels fils vermells per relligar algunes obres interessants aparegudes recentment a la veïna Itàlia. Dins d’aquesta fèrtil tongada, paga la pena recuperar el llibre del periodista Mario Calabresi (Milà, 1970) Salir de la noche (Libros del Asteroide, 2023 –tot i que publicat originalment el 2007– i traduït per Carlos Gumpert). Com deixa clar des del subtítol l’exdirector de La Stampa i la Repubblica, es tracta de la reconstrucció de la Historia de mi família y de otras víctimas del terrorismo, però no només. Com explicava al número d’estiu d’aquesta mateixa revista Jaume Bellmunt, «a partir de l’assassinat del seu pare, el comissari Luigi Calabresi, explora les profundes cicatrius que el terrorisme deixa en la societat» i, per extensió, les mentides fruit dels silencis, els malentesos, la política (en el pitjor sentit) i la mala fe.

Tot comença amb la mort el 15 de desembre de 1969, en estranyes circumstàncies i quan estava sota custòdia policial, de l’antic partisà i activista anarquista Giuseppe Pinelli (Milà, 1928-1969). Enmig de la tensió dels anomenats anni di piombo, de seguida es va acusar la policia d’assassinat i es va assenyalar el comissari Calabresi com a responsable directe. Com no llegir amb escepticisme els resultats de la inicial investigació oficial que exonerava els funcionaris públics i assenyalava la hipòtesi d’un desmai del detingut que li hauria fet perdre l’equilibri i precipitar-se per una finestra? Com creure’s que el principal imputat no era ni tan sols a la sala i mantenia una prèvia relació cordial amb Pinelli?

PUBLICITAT

La «veritat» era que Calabresi era un assassí i com a tal va ser executat amb un tret a l’esquena el 17 de maig de 1972, deixant vídua i tres fills petits. Un drama equilibrava un altre drama. I, per si algú tenia dubtes, només li calia recórrer a l’obra teatral Mort accidental d’un anarquista (1970) de Dario Fo, futur premi Nobel. No soc capaç d’ubicar-ho amb exactitud, però recordo veure (i riure i gaudir) un muntatge d’aquesta peça a televisió. Malgrat el drama, la ploma irònica del dramaturg aconseguia el seu objectiu i la justícia popular s’imposava a la mentida oficial. I, tanmateix, la Justícia va constatar, sense marge de dubte però el 1975, que Pinelli havia mort (efectivament) de forma accidental, que Calabresi havia estat bescantat i assassinat sense motiu i que l’opinió pública italiana (i, per extensió, internacional) s’havia apuntat alegrement a una teoria conspirativa sense base.

El periodista Calabresi (fill) repassa aquests fets i les seves conseqüències. No ho fa amb ànim venjatiu, però sí per advertir-nos dels perills de combregar amb rodes de molí, de caure en el maniqueisme incapaç d’entendre el dolor dels altres, de no tenir presents les víctimes sacrificades pel bé comú i de no saber construir i retre una memòria digna. Els primers assenyalats són els mitjans i els polítics, però rere seu, la societat incapaç de calibrar com és de dèbil la veritat quan l’entorn es tenyeix de mentides. En paraules seves: «francamente, me resulta imposible; me parece que perpetrar falsas acusaciones es un insulto a la inteligencia y creo que le hace un flaco favor a la democracia y a la convivencia». Evidentment, no hi ha antídots infal·libles, ni solucions senzilles… ara bé, com em comentava un amic en acabar el llibre, «la seva lectura m’ha vacunat contra tornar a signar manifestos massius».

La mentida criminal

Amb un rerefons menys polític, però de conseqüències igualment terribles i desassossegadores trobem Veneno (Ariel, 2023, traduït també per Gumpert) del periodista Pablo Trincia (Leipzig, 1977). En aquest cas, es tracta d’un llibre sorgit arran de l’èxit –d’audiència i de guardons– del pòdcast del mateix nom que va llançar el 2017 en col·laboració amb Alessia Rafanelli i sota el paraigua de la Repubblica.

El reportatge de crònica negra reconstrueix el descobriment d’una secta de pedòfils satànics que, amb la connivència i a vegades la participació dels seus familiars i d’un capellà catòlic fins aleshores ben considerat, hauria funcionat a la Baixa Mòdena entre 1997 i 1998. Gràcies a l’actuació dels Serveis Socials i als testimonis de les criatures, les víctimes van poder ser preservades – donades en adopció o posades sota protecció estatal– i els culpables jutjats. La tipologia de les víctimes i la crueltat dels fets exposats van justificar una actuació radical per part de les autoritats. Impactada per l’escàndol i atiada pel sensacionalisme mediàtic, la societat italiana va demanar un càstig exemplar contra aquells dimonis i l’establiment d’uns protocols més severs.

PUBLICITAT

Però, a poc a poc, van començar a sorgir alguns dubtes. Mirats amb deteniment, alguns detalls no acabaven d’encaixar. Malgrat la gravetat dels fets, totes les proves eren més aviat circumstancials, basades en exclusiva en la declaració d’algunes de les criatures i amb elements que sovint semblaven extrets d’una barreja de ficcions. Malgrat tenir-ho tot en contra, alguns dels acusats van persistir a afirmar la seva innocència i, amb el pas del temps, van començar a produir-se sentències contradictòries. «Se mirara por donde se mirara, esta historia resultaba increíblemente grotesca. Los acusados habían sido condenados o absueltos sobre la base de las mismas pruebas».

Com em comentava un amic en acabar ‘Salir de la noche’, «la seva lectura m’ha vacunat contra tornar a signar manifestos massius».

Finalment, només va detectar-se una constant invariable en tots els casos: la participació d’un grup de psicòlogues que asseguraven haver creat uns protocols infal·libles per detectar víctimes infantils d’abusos sexuals. Com desvela Trincia, el problema era que el mètode en realitat afavoria la implantació de falsos records en la canalla a través d’uns interrogatoris completament dirigits. Si ja la nostra memòria adulta resulta summament modelable –cada cop que recordem, refem i, sense adonar-nos-en, modifiquem–, més encara la de menors separats sobtadament de les seves famílies i exposats a uns professionals més preocupats a construir currículum que no pas a ajudar-los. Com es diu en una de les frases de promoció, «también los niños saben mentir. Y una mentira suya puede desencadenar el infierno». En aquest cas, un avern doble perquè aquesta falsedat puntual va provocar un mal terrible en famílies trencades per sempre –com esborrar un record terrible per molt que sigui mentida?, com refer la confiança trencada i els anys perduts?– i, a més, soscava la credibilitat d’altres casos ben reals.

Mario Calabresi Salir de la noche Barcelona: Asteroide, 2023. 192 pàg. Trad. Carlos Gumpert Pablo Trincia Veneno Barcelona: Ariel, 2023. 304 pàg. Trad. Carlos Gumpert Carlo Greppi El hombre que salvó a Primo Levi Barcelona: Crítica, 2023. 400 pàg. Trad. de Lara Cortés

L’infern a la Terra

També enmig de les tenebres, podem trobar qui lluita contra la mentida. Seria el cas de Lorenzo Perrone. Durant sis mesos, aquest paleta piemontès va negar-se a creure la propaganda de les autoritats i va rebel·lar-se contra la deshumanització del totalitarisme. Durant sis mesos, aquell home pobre i analfabet va dur a Primo Levi (Torí, 1919-1987), captiu al camp d’Auschwitz, un plat de sopa diari i va ajudar-lo a comunicar-se amb la seva família. Durant sis mesos, un ésser humà va arriscar la seva vida i va oferir la seva amistat a un altre ésser humà. Com reconeixia el mateix Levi al best–seller Si això és un home (Edicions 62, 2019, traduït per Francesc Miravitlles), si va sobreviure va ser gràcies a Perrone.

L’historiador Carlo Greppi (Torí, 1982) reconstrueix aquesta trobada inversemblant a El hombre que salvó a Primo Levi (Crítica, 2023, traduït per Lara Cortés) que va unir-los per sempre, fins a la mort de Perrone el 1952 a conseqüència de l’alcohol i la tuberculosi. Levi sempre el va tenir present, tot i que aquell «home de poques paraules» (en el seu títol original) no va voler mai cap reconeixement. De fet, Greppi especula amb força credibilitat que, en realitat, hauria ajudat a molts altres presos jueus. Com destacava una ressenya recent al Times Literary Suplement, el llibre resulta «from start to finish a marvel of sympathetic insight». Perquè mentre molts altres tancaven els ulls –per convenciment, per interès o per por– a les barbaritats de l’extermini nazi i ho fiaven tot a la mentida –jo no sabia, jo no podia, jo no…–, hi havia qui sobreposava la dignitat humana i la veritat.