El Guggenheim Bilbao va ser el gran edifici de l’últim canvi de segle, a escala global. Ho va ser per la seva creativa, arriscada i impactant proposta formal –sovint comparada amb un remolí o una rosa–, pel seu material poc freqüent –el titani que el revesteix–, per l’ús en el seu disseny del programa aeroespacial Catia, per la seva capacitat per revitalitzar una ciutat grisa i, finalment, per un èxit inesperat.
Ni el seu autor Frank Gehry, ni la Diputació Foral de Biscaia, que exercia com a client, ni la Fundació Guggenheim, que ho promovia, estaven passant per un bon moment econòmic quan van iniciar la seva aventura comuna el 1991. Gehry era des dels anys 70 el cap de fila de l’avantguarda arquitectònica nord-americana i premi Pritzker des de 1989, però s’acostava a l’edat de jubilació i encara no s’havia acreditat amb una obra extraordinària. Bilbao patia els estralls de l’atur, el terrorisme o l’heroïna, així com el declivi de la indústria siderúrgica. I la Fundació Guggenheim havia encadenat fiascos en tractar d’obrir en altres ciutats europees museus franquiciats per rendibilitzar una col·lecció d’art tancada en les reserves novaiorqueses.
L’operació va arrencar, a més, amb l’oposició del sector artístic basc, encapçalat per l’estrident Jorge Oteiza, que temia la genuflexió local davant del poder nord-americà; i, també, de forces polítiques com el PP, la candidata del qual a les municipals de 1995 proposava, ja amb l’obra avançada, abandonar-la i plantar en aquell lloc bancs i arbrets.
Herbert Muschamp, crític d’arquitectura de The New York Times, va escriure que l’edifici li recordava a Marilyn Monroe amb la faldilla aixecada, i que tots dos representaven «un estil estatunidenc de llibertat, intrèpid i radiant».
El Guggenheim Bilbao es va inaugurar el 18 d’octubre de 1997 i el seu èxit va ser immediat. Herbert Muschamp, crític d’arquitectura de The New York Times, va escriure que l’edifici li recordava a Marilyn Monroe amb la faldilla aixecada i que tots dos representaven «un estil estatunidenc de llibertat, intrèpid i radiant». Ada Louise Huxtable va afirmar a The Wall Street Journal que en el Guggenheim «el contenidor i el contingut, l’art i l’arquitectura, eren una sola cosa». L’èxit de crítica va venir acompanyat pel popular. Les previsions més optimistes vaticinaven per al Guggenheim Bilbao mig milió de visites anuals. L’any 1998, el seu primer exercici complet, en va rebre 1.400.000.
Evitar la mediocritat
A partir d’aquell moment, Gehry inauguraria grans edificis a Los Angeles, Nova York o París. Quedaven enrere els primers dos terços de la seva vida, marcats per la seva constant lluita professional per a afirmar-se i evitar la mediocritat, i s’iniciava el tercer i últim terç, en el qual va guanyar fama popular suficient com per convertir-se en personatge dels Simpson.
Frank Gehry va néixer el 28 de febrer de 1929 a Toronto, en una modesta família jueva, de la qual va rebre el nom de Frank Owen Goldberg. El seu pare, Irving, havia nascut a Nova York, i era un tipus esquerp, bevedor, boxador en la seva joventut, després camioner o venedor d’escurabutxaques, amb el qual no va congeniar. La seva mare, Sadie, mestressa de casa amb sensibilitat artística, li va inculcar el gust per la música. El 1947, la família es va traslladar del Canadà a Los Angeles. Gehry, que tenia 18 anys, va quedar enlluernat per la lluminositat, la fragmentació i el caos organitzatiu de la ciutat californiana, alguna cosa que impregnaria la seva arquitectura.
Després d’estudiar a la University of Southern Califòrnia i a Harvard, Gehry va entrar al despatx de Víctor Gruen, arquitecte d’origen vienès que va desenvolupar grans centres comercials. També va treballar per a altres empreses o per a l’Exèrcit. I va trenar relacions preferents en cercles artístics, fent-se amic d’autors d’acusada personalitat plàstica, inspiradors, com Richard Serra, Claes Oldenburg, Robert Rauschenberg, Robert Irwin o Ed Moses. «Els meus herois –va dir– són els creadors que van trencar». D’aquí, potser, que la seva arquitectura tingués a vegades un fort component escultòric, la qual cosa li va valer elogis i crítiques.
Els treballs inicials destacables de Gehry, que després de passar un any a París va obrir el seu propi estudi el 1962, van ser precisament per a amics del món creatiu, com la casa-estudi del dissenyador gràfic Louis Danziger, de 1965, on la petjada de Le Corbusier, gran influència inicial, era encara visible. Però Gehry, interessat també en l’obra de Wright o de Gaudí, amant de la pintura de Giotto, Matisse o Morandi, anava a evolucionar aviat cap a un llenguatge particular i canviant. En part, disgustat i esperonat pel postmodernisme de Moore, Venturi o Graves, que en els anys 70 dominaven l’escena als EUA recuperant elements del llenguatge clàssic, línia de la qual Gehry es va apartar, reivindicant una llibertat creativa que conduïa a un univers natural i l’orgànic.
«Els meus herois –va dir– són els creadors que van trencar». D‘aquí, potser, que la seva arquitectura tingués a vegades un fort component escultòric, la qual cosa li va valer elogis i crítiques.
Però la primera gran expressió de la seva arquitectura va ser la seva pròpia casa a Santa Mònica (1978). Gehry l’havia comprat l’any anterior, definint-la com a «caseta senzilla amb encant». Era un edifici dels anys vint, amb dues plantes, pintat de rosa, al qual va aplicar un tractament de xoc usant contraxapats i bigues de fusta, làmines metàl·liques corrugades i malla de galliner per redefinir i ampliar el seu volum. El bungalow sotmès a aquest tractament, que reivindicava els materials barats i reflectia a la seva manera les tensions de l’època, va despertar l’atenció de la crítica arquitectònica… i cert rebuig entre els veïns, tot i que va suposar l’arrencada del Gehry arquitecte.
Lliure i amable
- Trobada 1. Barcelona. 28/VI/1988. La meva primera trobada amb Frank Gehry va ser en un hotel de Barcelona, ciutat a la qual va acudir per a presentar una instal·lació efímera a la Rambla de Catalunya, d’inspiració hollywoodenca. En aquella ocasió em va parlar del seu «peix» a la Vila Olímpica (acabat el 1992) i de l’origen de la seva llibertat formal: «si els postmoderns van recórrer en part la tradició clàssica arquitectònica, jo vaig voler anar més lluny, fins als peixos». En acabar l’entrevista, intercanviem targetes professionals. Després de donar-me la seva me la va reclamar dient que li faltava el telèfon del seu domicili, que va anotar a mà en el revers, en una prova d’amabilitat infreqüent, però constant en posteriors trobades.
El debut europeu de Gehry es va produir al campus Vitra, a Weil am Rhein (Alemanya), al costat de la frontera amb França i Suïssa, on el 1989 va inaugurar el Museu del Disseny Vitra. És una obra que anuncia clarament la característica fragmentació gehryana: una juxtaposició de volums desiguals estucats blancs, amb coberta de zinc i geometria tan heterogènia com contorsionada. Una desinhibida aposta per l’arquitectura escultòrica.
Set anys després, el 1996, es va presentar a Praga una altra obra destacable de Gehry, que no sols era un nou exemple de composició escultòrica, sinó que perseguia a més una sensació de moviment. Va ser el bloc d’oficines Nationale-Nederlanden, a la vora del riu Moldava, amb dues torres a la seva cantonada, una d’elles cilíndrica, amb revestiment convencional i finestres escalonades. L’altra, adossada, de vidre, torsionada i sostinguda per vuit pilars inclinats, semblava ballar. Per això va rebre el malnom de Casa Dansaire o Casa Ginger i Fred.
Després del gloriós 1997, any de la inauguració del ja descrit Guggenheim Bilbao, arribarien més obres majors. Com el Walt Disney Concert Hall de Los Angeles, que pertany a la família formal del museu bilbaí, i projectat amb anterioritat, el 1987, però la construcció de la qual es va demorar fins al 2003. Edifici de gran escala, excel·lent acústica i seu de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles, aquest funcional auditori de 2.300 places s’ha convertit en emblema arquitectònic local i en la major contribució de Gehry a la ciutat on va desenvolupar la seva carrera.
Crítica
- Trobada 2. Andorra la Vella. 5/XII/2008. Frank Gehry va estar a Andorra el 2008 per presentar el seu projecte per a l’Arxiu Nacional (en un temps en el que, a més, era finalista per edificar el Museu Nacional) i per assistir al lliurament del Premi Carlemany, el trofeu del qual va dissenyar. Allà vaig anar a entrevistar-lo de nou. Era ja el més famós arquitecte del canvi de segle, però va criticar els excessos de l’arquitectura icònica: «hi ha hagut una ona de ridícula desmesura». Alguna cosa que va poder constatar personalment mig any després, quan va canviar el govern del Principat i els seus projectes es van cancel·lar.

L’arquitecte Frank Ghery (1929 – 2025) posa l’any 2007 davant el Museu Guggenheim Bilbao, en el desè aniversari de la inauguració del centre d’art. Fotografia d’Alfredo Aldai. EFA
Arriscat
- Trobada 3. Los Angeles. 16/VI/2011. Vaig visitar Gehry en el seu estudi de Los Angeles amb el propòsit d’entrevistar-lo per al magazine de La Vanguardia. Em va rebre en el seu despatx, atestat de papers, andròmines, records i fotografies de personatges tan dispars com Leonard Berstein, Le Corbusier, Simon Peres o Joan Carles I. Durant dues hores llargues, i sense fer cas dels requeriments de la seva ajudant Meaghan Lloyd, que entrava periòdicament per dir-li que l’entrevista s’allargava massa, va exposar amb detall l’esperit que ha guiat la seva singular trajectòria, i que es resumeix en aquesta sentència: «Val la pena arriscar-se».
L’arquitecte californià ha deixat també la seva empremta a Nova York, destacant el seu gratacel (76 plantes) acabat l’any 2011 en el número 8 del carrer Spruce, en el Baix Manhattan. Va ser una addició memorable a la relativament limitada nòmina de grans torres de Nova York (Chrysler, Empire State, Seagram…), gràcies a la seva pell metàl·lica, refulgent, la caiguda de la qual recrea els plecs d’una túnica esculpida per Bernini. I també una revenja d’altura després de concursar sense èxit, el 2000, en el concurs de la nova seu de The New York Times a la Vuitena Avinguda, per a la qual va proposar una bella, esvelta i sinuosa torre que semblava embolicada en pell de ceba.
Una pell similar cobriria la Fondation Louis Vuitton (2014), que acull la col·lecció del magnat Bernard Arnault al Jardí d’Aclimatació de París, una altra obra major de Gehry, aquesta disposada horitzontalment. L’arquitecte va donar aquí una altra volta de rosca a la seva desbordant creativitat, cobrint l’obra amb 3.000 pantalles corbes i blanquinoses, acoblades en una dotzena de grans veles, distribuïdes sobre una superfice de 13.500 metres quadrats, amb aparença d’arboradura concretada en una expressiva estructura de fusta i acer, revestida de veles, com un enorme bergantí amb tot el drap desplegat.
L’octava i última obra que destacarem de Gehry és el Museu Guggenheim a Abu Dhabi, els treballs del qual van començar el 2011, encara no acabat i amb data d’inauguració diverses vegades posposada i ara per al 2026. És una obra gegantina (150.000 metres quadrats), amb la típica juxtaposició gehryana de cons seccionats longitudinalment, cubs i un ampli repertori de formes geomètriques. Un probable èxit pòstum.
Sempre il·lusionat
- Trobada 4. Toronto. 18/V/2018. El lliurament del premi Pritzker 2018 a Balkrishna Doshi es va celebrar a l’Aga Khan Museum de Toronto. Entre els arquitectes convidats hi estava Frank Gehry, a més de Glenn Murcutt, Kazuyo Sejima o els tres catalans de RCR. En aquest museu, durant un còctel ric en ostres i xampany, Gehry se’m va acostar, em va portar a un banc, es va asseure i va treure el mòbil de la butxaca dient:«vull que vegis això». «Això» va ser una imatge de la Fondation Luma, que inauguraria quatre anys després a Arles (França), inspirada en La nit estrellada de Van Gogh. Gehry era ja gairebé nonagenari, però la seva il·lusió, pròpia d’un debutant, continuava intacta. Va ser l’última trobada.






























































































