Com si fos el cigne negre de Nassim Taleb, l’esclat de la crisi del covid-19 ha transformat sobtadament l’escenari de relativa estabilitat en què la política espanyola i catalana semblaven haver-se situat. Quan el nou govern de Pedro Sánchez tot just començava a posar-se en marxa, i el govern de Quim Torra enfilava la seva recta final, la crisi epidemiològica ha arribat per fer tremolar tot l’edifici.

La urgència dels fets ha situat l’èmfasi sobre la dimensió sanitària de la crisi, amb el debat sobre les mesures per contenir la pandèmia, els costos assumibles per fer-ho i les seves conseqüències. I això ha obert una discussió tremendament superficial sobre la qualitat de la gestió que estan desplegant els governs en aquesta crisi i en quina mesura aquesta gestió pot explicar diferències en la incidència del virus a cada país. Amb poques excepcions, cap autoritat no s’ha pogut escapar de l’allau de crítiques que atribueixen la responsabilitat de l’abast de la crisi a la suposada mala gestió.

El temps permetrà escatir millor aquesta qüestió. Crida, però, l’atenció que els termes del debat en curs no semblin tenir gaire en compte ni ajudin a comprendre millor com els governs han d’adaptar-se acceleradament als canvis en el seu medi ambient, amb quines estratègies, o quin ús poden fer dels instruments reals que els executius tenen a la seva disposició per fer-hi front.

D’entrada, en contra del que molts poden pensar, cal tenir clar que no es tracta d’un moment tecnocràtic; al contrari, ens trobem en una situació de política en estat pur: prendre decisions sobre la vida i la mort dels individus, sense tenir gaire clar on som i encara menys on serem l’endemà, i sense opció a no decidir (potser l’opció més preferida pels governs… quan poden escollir). Potser per això no existeix un manual de com es governa en temps de crisi, i el principi d’acció fonamental rau sovint en la intuïció política, que és una altra manera de referir-se a la improvisació.

És en aquestes situacions crítiques quan més s’exposen les qualitats dels líders polítics que són al capdavant, però també quan més cruament es manifesta el predomini de la fortuna sobre la bona voluntat dels governants. La sensatesa o la cautela resten aquí subordinades al caprici de l’atzar.

És una situació de política en estat pur: prendre decisions sobre la vida i la mort dels individus.

A més, aquesta crisi arriba en un context de canvi a les democràcies parlamentàries del nostre voltant: personalització intensa de les decisions en detriment de les vestidures institucionals, desintermediació entre els representants i els representats, partits i altres organitzacions en ple procés d’aprimament… Tot plegat reflecteix un panorama on els governants es troben amb antenes retallades i vincles afeblits respecte a una societat altament exigent. Una situació paradoxal en el món de les xarxes socials. Recordem que a la darrera gran crisi —la recessió econòmica de fa una dècada— encara no érem als temps de Facebook, Twitter o Whatsapp. Amb les noves plataformes, avui tota decisió resultarà escrutada, tota opinió refutada i el trànsit de la informació alternativa deixarà els governs sense el més preuat recurs en els moments excepcionals: el control del silenci.

Com governen els governs en temps de crisi? Apuntarem aquí tres hipòtesis que ajuden a entendre situacions passades, però no necessàriament del futur.

Reorganització interna

En primer lloc, tota crisi és una reorganització del poder dintre dels executius. Diferents estudis mostren com les situacions crítiques alteren els equilibris de poder dins dels executius. Generalment, aquests tendeixen a la concentració de poder i l’acumulació dels recursos i de les decisions en mans del cap de govern i del seu entorn. Però aquesta no és l’única opció. Si bé Roosevelt apareix com l’exemple clàssic d’aquesta tendència, en les últimes crisis econòmiques hem vist emergir el paper del ministre de finances com un actor crucial en molts països. El nivell de govern coral dependrà de la situació de partida, de l’equilibri de forces entre els membres de govern i dels seus suports en altres institucions, especialment al parlament.

No podem oblidar en quina situació de partida afrontava el govern espanyol aquesta crisi: després de la formació d’una coalició per primera vegada en dècades, amb un executiu en minoria i sense suports estables al parlament, sostingut per l’independentisme català, al seu torn dividit i en plena lluita interna, i en el context d’una forta polarització partidista.

Tot i que Espanya és un dels exemples on tota crisi implica una forta centralització de l’autoritat governamental, aquestes condicions prèvies són obstacles que condicionaran el marge d’actuació de Pedro Sánchez. En executius de coalició, els presidents aprofiten per rebaixar, en termes pràctics, la quota de poder dels seus socis. Però també és una oportunitat per al lluïment dels ministres més ben preparats per a les aigües revoltades. Els treballs de lideratge i psicologia política evidencien que la fredor i la correcta interpretació de les circumstàncies canviants són dos aspectes positius per a la supervivència dels dirigents.

En executius de coalició, els presidents aprofiten per rebaixar en termes pràctics la quota de poder dels seus socis.

Més enllà de les lluites internes que inevitablement van aparellades a la gestió de la crisi, la (re)organització de l’executiu també dependrà de l’estratègia amb la qual vulgui afrontar la crisi. Podríem identificar tres menes d’estratègies.

PUBLICITAT

«Ens ho muntem sols» acostuma a ser la inclinació inicial de la majoria d’executius. Ja que no poden defugir la principal responsabilitat del moment, voldran reivindicar-la tota sencera, amb la premissa de subordinar la resta d’actors i institucions a l’atzar de les decisions que segueixin prenent. No obstant això, no és una estratègia sostenible en el temps, de manera que quan les crisis s’allarguen els executius acaben necessitant parar la mà.

«Feu-nos costat» és una alternativa, encara que no incompatible amb l’anterior. És el missatge dels dirigents més inclusius, que prefereixen compartir responsabilitats a l’espera que els costos també se socialitzin. Per descomptat, el significat de la cooperació en aquest tipus de capteniments està lluny de resultar clar: mentre que en estats federals i en democràcies consocionals aquesta és l’estratègia usual, en les democràcies de lògica majoritària resulta una manera elegant de convidar a una submissió voluntària els adversaris. Una invitació difícilment rebutjable.

«Amb la gent» és el crit més recent en la política de la desintermediació. Es tracta d’exposar davant del públic els dilemes, les alternatives i els costos que pot comportar la gestió de la crisi, a l’espera que l’electorat resulti benèvol. Obama va irrompre amb aquesta estratègia, que s’avenia amb el seu estil de lideratge. Syriza també hi va recórrer després d’arribar al poder com una forma de superar l’oposició dels interessos contraris a la seva política econòmica.

Experts i fracassos

En segon lloc, les crisis són camp adobat per als experts… i els seus fracassos, un escenari especialment procliu per a la incestuosa relació entre polítics i experts. Com ho recordava Daniel Innerarity, «els problemes de les democràcies són menys falta de voluntat política que fallades cognoscitives». El que fa les crisis especialment perilloses per als dirigents és haver de governar quan «els fets són incerts, els valors estan en discussió, el que està en joc és important i les decisions són urgents». Tota crisi obliga a escollir entre mapes cognitius.

No obstant això, cal precisar què entenem per experts, on incloem tots aquells amb un coneixement especialitzat en una de les múltiples facetes que conformen aquesta realitat que els dirigents polítics intentaran posar sota control. I aquesta diversitat implica visions no només diferents sinó sovint contradictòries: és molt probable que els judicis que avui emetin epidemiòlegs, psicòlegs, economistes o sociòlegs, entre altres, siguin prou dispars. Per sort, la decisió recaurà sempre inexcusablement en polítics electes i prescindibles.

Però els polítics tendiran a reivindicar els experts com a font última de la seva autoritat. «Només decidirem basant-nos en les opinions dels experts» és la forma més elegant de tractar de despolititzar una decisió política, i de transferir les eventuals culpes del que no funcioni. Que la cancellera Angela Merkel sàpiga argumentar les seves decisions amb el seu to i rigor científics no fa menys polític el fonament últim de la seva actuació.

En les democràcies majoritàries la demanda de cooperació és una forma de convidar els adversaris a una submissió voluntària.

En els darrers anys, la principal novetat en l’ús que els governs fan dels experts per gestionar la crisi té a veure amb la progressiva externalització del coneixement especialitzat, en detriment dels experts que tradicionalment aportava la mateixa administració pública. Les implicacions són interessants, perquè els estudis suggereixen que els experts nomenats políticament tendiran a tenir més en compte els efectes polítics de les decisions mentre que els experts funcionaris quedaran més al marge d’aquesta derivada.

A més, la desintermediació esmentada anteriorment també obre la porta a un fenomen nou, el de la competició simultània entre experts insiders i outsiders, entre aquells que col·laboren amb el govern i aquells que aspiren a col·laborar-hi. Afavorits pel ressò de les xarxes socials i les noves tecnologies de la comunicació, els segons disposaran de més facilitats per qüestionar el diagnòstic dels primers. I com que no estan vinculats amb el govern, tindran menys incentius per explicitar en les seves anàlisis les implicacions exògenes no volgudes de les mesures, de manera que seran més propensos a exposar els escenaris més negatius davant del públic.

Reconfigurar les opinions

En tercer lloc, les crisis són finestres per reconfigurar les opinions públiques, que sempre han estat determinants per a la supervivència dels governs en situacions de crisi. Com anem suggerint, però, la seva manipulació resulta cada vegada més complicada. No perquè n’hi hagi menys, sinó perquè els governs n’han perdut el monopoli.

Com apuntàvem abans, hi ha una creixent inclinació dels governs a gestionar les crisis mitjançant una comunicació visualment directa amb els electors. Certament, n’hi ha graus diversos, i en alguns països, com Espanya, estem veient potser l’abús menys productiu d’aquest recurs. Està per veure quin és el resultat d’aquestes noves estratègies. De moment, podem intuir que el desenllaç serà encara menys previsible que en el passat.

I això té a veure amb les dues dinàmiques contraposades (però que poden ser simultànies) que es donen entre la població en temps de crisi: d’una banda, l’aplec dels ciutadans al voltant de la bandera (rally around the flag), que comporta un suport majoritari als qui són al capdavant de les institucions, i, de l’altra, l’exigència d’una immolació catàrtica que ofereixi sacrificis polítics per apaivagar la set de culpables produïda per tota crisi social. Fins a quin punt aquesta segona ens encamina cap a l’inevitable càstig al govern quan la tempesta amaini?

Per contrarestar el risc de desafecció, els governs disposen de dos tipus de missatges orientats al públic: la crida a la unitat nacional, a la qual no tothom es pot resistir, i la corresponent dosi de por, de vegades implícita en la gravetat del discurs utilitzat pels líders polítics.

Les dades d’opinió pública recents publicades a Espanya, França, Alemanya o el Regne Unit apunten una tendència a mantenir o incrementar el suport als governants. Però suggereixen també possibles comportaments de càstig a mitjà termini. Per descomptat, hi ha diferències significatives. A França i Espanya es perceben els efectes de la forta contestació a líders i institucions que ja es manifestava abans de l’epidèmia.

No obstant això, no podem oblidar que allà on la bandera no resulta argument suficient per a la unitat, la valoració de l’executiu té un fort component partidista: els que van votar els partits de govern seran més benèvols, els que no els van votar seran molt més crítics. En definitiva, per a la majoria dels votants, la crisi demostrarà que el seu vot va ser encertat.

En darrer extrem, el context en el qual arriba aquesta crisi epidemiològica pot afavorir un paper distintiu de les emocions sobre les actituds dels ciutadans respecte als governants durant el període de crisi. Tal com ja està succeint en altres reptes globals, com la immigració o el canvi climàtic, la por al virus pot estimular una aproximació més contestatària i menys comprensiva amb els adversaris polítics, promovent el que alguns autors han anomenat la «política de l’ansietat» (Bethany Albertson i Shana Kushner Gadarian, Anxious politics. Democratic citizenship in a threatening world, 2015).

En sabem poc, i no sembla que estiguem aprenent res de nou en aquestes setmanes, sobre quina és la millor manera d’enllaçar emocions i realitat per part dels governants quan construeixen les seves narratives al voltant de la crisi. La disparitat de maneres en l’ús de les emocions potser ens permetrà comprendre millor quins discursos hauran funcionat l’endemà.

Una crisi com les altres?

Tal com va succeir en els períodes de guerra mundial en el segle passat, ens trobem al mig d’una crisi (avui sanitària) que vindrà seguida d’una altra crisi, l’econòmica. Els precedents semblen suggerir que difícilment un govern pot gestionar exitosament problemes diferents amb la mateixa recepta.

I també sabem que les crisis econòmiques són altament nocives per a les majories polítiques que les afronten en l’inici. Més enllà de les implicacions que això pot tenir o no per anticipar qui pagarà la factura de la covid-19 a Espanya o altres països, aquesta circumstància sí que pot implicar un resultat poc desitjable: que aquesta sigui una altra oportunitat perduda.

La relació entre governs i ciutadans també passarà pel dilema entre castigar o aprendre’n.

És inevitable la disputa per identificar els «culpables» que hauran de pagar la crisi electoralment. Però també és cert que com més energies s’inverteixin a assignar culpes difuses, menys ens en quedaran per interrogar-nos sobre les causes concretes que les van produir. Al final, la relació entre governs i ciutadans també passarà pel dilema entre castigar o aprendre’n.

El primer satisfarà aquelles narratives que presenten les crisis polítiques com el resultat d’una falta, d’una negligència. El segon contribueix més a bastament a preparar-nos millor de cara al futur. El dubte no només l’han de respondre els governants: estem preparats per reconèixer que no estàvem preparats?