La versió oficial, d’entrada, afirmava que el matí del dissabte 24 de gener, pocs minuts després de les 9 del matí, l’infermer Alex Pretti s’havia acostat a un grup d’agents de l’Oficina de Duanes i Protecció Fronterera dels Estats Units –agents d’això que en diem ICE– portant una pistola a la mà. En legítima defensa, els agents l’haurien disparat provocant-li la mort. Però, tal com havia succeït feia 15 dies amb l’assassinat de Renée Good, la versió oficial quedava desmentida pels vídeos enregistrats per la gent comuna.

Circulaven per les xarxes, els analitzaven els mitjans de comunicació, evidenciaven la mentida de l’administració Trump. Perquè més aviat Pretti havia assistit una persona que protestava contra la ràtzia i que havia caigut a terra espitjada per uns agents armats i amb la cara tapada. La indignació democràtica es va activar perquè ningú dubtava que tant Good com Pretti van ser víctimes d’una mala praxis policial en un context gairebé d’ocupació paramilitar de la ciutat de Minneapolis per cercar immigrants il·legals i deportar-los dels Estats Units infringint tota mena de normes i amb tota la inhumanitat possible. Aquell mateix dia Bruce Springsteen (1949, New Jersey) va composar la cançó Streets of Minneapolis.

Aquesta intervenció política d’Springsteen no és ni molt menys la primera i, de fet, la seva darrera gira ja la va concebre com un atac directe contra Donald Trump. Encara no fa ni un any, exactament el 14 de maig de 2025, tornava als escenaris a la ciutat de Manchester. La nova gira prenia el nom d’una de les seves cançons patriòtiques de missatge més explicitat: Land of hope and dreams. I abans de posar-se a cantar, aquella nit i totes les que vindrien, feia un primer discurs duríssim amb Trump. «Casa meva, els Estats Units que estimo, els Estats Units sobre el que he escrit i ha estat un far d’esperança i llibertat durant 250 anys, avui està en mans d’una administració corrupta incompetent i traïdora». No van ser unes paraules improvisades. Les llegia a la pantalla que té davant seu a l’escenari, que fa tants anys l’acompanya i que li permet recuperar el fil si s’oblida de la lletra d’una cançó. Va incloure cançons gens freqüents al seu repertori precisament pel seu contingut polític i s’acomiadava amb l’himne que és Chimes of Freedom de Bob Dylan.

Des de 2004 Sprinsgteen s’ha posicionat a favor dels candidats demòcrates a totes les eleccions nordamericanes. Ha participat en gires polítiques, amb altres estrelles del rock conscienciades, o participat en mítings a diverses campanyes electorals. Va conèixer Barack Obama, amb qui faria bona amistat, quan va cantar en un acte electoral per donar-li suport. Va intervenir a la seva festa de presa de possessió, com comentaré més endavant. The rising va ser banda sonora d’un motivador vídeo de la campanya de Biden i, en una nit gèlida prèvia també a la presa de possessió de Biden, va interpretar sol amb la guitarra acústica Land of hope and dreams. I a la darrera campanya electoral, altra vegada, va donar suport a Kamala Harris amb intervencions públiques i actuacions. Després de les eleccions de novembre de 2024, va tancar la seva gira al Canadà. I quan va tornar, com deia, va ser per atacar defensant un patriotisme que és essencial en la configuració de la seva imatge com a estendard d’una determinada tradició cultural dels Estats Units.

PUBLICITAT

Fixar aquesta tradició, per entendre la coherència de la seva reacció davant dels fets de Minneapolis, és el que voldria mirar de fer en aquestes pàgines.

Un imaginari local

A mitjans de la dècada dels setanta del segle passat, Springsteen treballava les seves lletres amb un imaginari local i una sèrie de temes gairebé tòpics tant de l’American way of life vinculats als cotxes o la carretera i l’afany de fugir del lloc on has crescut per conquerir la llibertat personal. Però, d’entrada, aquesta reelaboració d’un imaginari que es reconeixia amb facilitat no tenia una translació política evident. És el moment que s’estava confirmant com una estrella de rock, gràcies a discos i concerts memorables. Ell mateix ha explicat que l’any 1978, durant un dels seus viatges en cotxe de costa a costa, es va aturar a una benzinera i va comprar l’autobiografia d’un veterà de la guerra del Vietnam anomenat Ron Kovic: es titulava Born on the Fourth of July, és el llibre que Oliver Stone va adaptar per a la gran pantalla i que va protagonitzar Tom Cruise.

Va iniciar un procés de politització que el convertiria, també, en un cantant protesta, exactament el que va reaccionar composant ‘Streets of Minneapolis’.

Aquella lectura el va trasbalsar i, per un atzar, va coincidir amb Kovic en un hotel a Los Angeles. Aquell home ferit a la guerra, sense cames, el va convidar a visitar un centre de veterans que va commoure el cantant i pocs dies després, en un concert, Springsteen li va dedicar Darkness on the edge of town. L’imaginari del seu cançoner, connectat amb algú que l’encarnava, va iniciar un procés de politització que el convertiria, també, en un cantant protesta, exactament el que va reaccionar composant Streets of Minneapolis.

Dos anys després va llegir una biografia acabada de publicar: Woody Guthrie. Singer, songwriter, restless spirit de Joe Klein. Fill del canvi cultural que va representar l’adveniment d’Elvis Presley cap a 1956, la tradició del folk nordamericà d’esquerres no havia fundat ni la música ni la concepció del món d’Springsteen. Però la lectura d’aquell llibre li va descobrir la figura mítica de Guthrie. A finals de 1980 i en plena gira de «The river», canta per primera vegada l’himne de crítica i esperança amb lletra de Guthrie: This land is your land. No era el que s’esperava d’una figura perfectament integrada a la indústria multimilionària de la cultura de masses capitalista.

Bruce Springteen a la presentació del seu biopic, ‘Deliver Me From Nowhere’, en el London Film Festival 2025. Fotografia de Raph PH

Reaccionar contra la tirania

Malgrat una certa ingenuïtat, que semblava caduca, ell la cantava amb sentiment i consciència de la promesa patriòtica d’un himne que és un clam a la igualtat. És la cançó que el 19 de gener de 2009 va cantar a la festa de presa de possessió d’Obama al costat del venerable Pete Seeger, el primer còmplice i hereu de Guthrie. Perquè Springsteen havia après i poc a poc aniria assumint, en part de la seva obra i la seva acció, el llegat d’una tradició antifeixista que troba en cançons que parlen de fets d’actualitat una forma de reaccionar contra la tirania. És el que el 2001 va fer a American Skin (41 Shots) quan la policia va metrallar un ciutadà negre, és el que ha fet al cap d’un quart de segle amb Streets of Minneapolis.

En aquest entroncament progressiu amb una tradició cultural i política del tot arrelada al seu país, hi ha una altra fita que des de fa uns mesos coneixem amb més precisió. Som al 1995. La lectura d’El raïm de la ira va fecundar el procés de composició del disc acústic «The Ghost of Tom Joad», el nom del protagonista de la gran novel·la de John Steinbeck. La cançó que dona títol a l’àlbum transcriu les paraules èpiques del protagonista, un home que es juga la vida lluitant pels drets laborals de la seva comunitat i que ho paga. A la vegada, i això és el que ara sabem, un Springsteen al mig del camí de la seva vida enregistrava un disc que no s’ha publicat fins ara: «Somewhere North of Nashville». La referència geogràfica no enganya ningú: explora tota mena de tonalitats amb la música country. Perquè Springsteen seguia avançant en la indagació en l’ànima profunda del seu país.

El patriarca Pete Seeger

Una altra fita en aquest procés de fusió de la seva obra amb aquesta tradició va ser la interpretació d’un altre himne històric de la música folk: la gravació el 1997 de We shall overcome per a un disc d’homenatge al patriarca Seeger. Aleshores Springsteen va escoltar de cap a cap el seu cançoner, impressionat per un llegat que desconeixia. No era un corpus de cançons popular original de l’època de Bob Dylan, sinó que es remuntava a un passat previ a Guthrie mateix i que els predecessors de Dylan havien rescatat a començaments de la dècada dels seixanta per legitimar la cançó protesta.

Eren cançons de taverna, de vagues, de militància obreres, que van ser actualitzades en el context de la lluita pels drets civils. L’apropiació d’aquesta tradició va culminar el 2006 amb la gravació de «We Shall Overcome: The Seeger Sessions», un disc que va estrenar en directe al festival històric de música tradicional de New Orleans. No va ser una edició anterior. Va ser la primera després del desastre de l’huracà Katrina.

PUBLICITAT

«Oh, Minneapolis nostra, escolto la teva veu / cantant a través de la boira sanguinolenta / aquí, a casa nostra, mataren i vagarejaren / l’hivern del 26.»

Diria que no es pot entendre el rampell que Springsteen va tenir el 24 de gener d’aquest any sense connectar-lo amb una determinada assumpció del rol cívic que creu que ha de jugar un artista nordamericà. Aquesta que he mirat de descriure esquemàticament. Tres dies després va enregistrar Streets of Minneapolis, el 28 la vam escoltar, al cap de res vam poder veure el videoclip. Les imatges combinen escenes d’Springsteen cantant enrabiat al seu estudi i fragments del que hem pogut veure a les xarxes de protestes de la gent i l’actuació violenta de les forces de l’ICE.

Himne de combat

La lletra és una descripció dels fets soferts a la ciutat que impugna l’asquerosa versió oficial de l’administració Trump i a la vegada usa les grans paraules de l’èpica ciutadana d’aquesta tradició que he resumit. El cantant entona el nom de les víctimes i no deixa d’escupir el nom dels botxins. És un cançó amb vocació d’himne de combat, per ser entonat a manifestacions, que parteix del record de la sang vessada de Renée Good i Alex Pretti, mostra la invasió paramilitar i exalça els valors d’una comunitat lliure amenaçada pel feixisme. «Oh, Minneapolis nostra, escolto la teva veu / cantant a través de la boira sanguinolenta / aquí, a casa nostra, mataren i vagarejaren / l’hivern del 26». Els dies que hem contemplat la militarització de les ciutats dels Estats Units, la degradació de la seva democràcia.

A finals de gener, en plena onada de manifestacions Springsteen va viatjar a Minneapolis i va cantar a un concert benèfic per recaptar fons per a les famílies dels innocents assassinats. Va estrenar la cançó en públic, com hauria fet Woody Guthrie. No va ser la única cançó que va interpretar. Amb ràbia va retornar un fantasma que ens acompanya per saber allò que és just: va invocar The Ghost of Tom Joad contra Donald Trump.