A l’índex d’un llibre anterior de Neus Canyelles (Palma, 1966), Mai no sé què fer fora de casa (Proa, 2014), no s’hi trobava cap conte titulat convencionalment, sinó un llistat de contes d’uns altres autors –Txèkhov, Zweig, Capote, Ginzburg–, talment com si fos un recull antològic o com si s’anunciés l’anàlisi de cada text. No era així, però tampoc el contrari: l’autora feia el que normalment s’amaga o no s’explicita gaire, insinuar que alguns escriptors no volen tant escriure amb originalitat com reescriure a la seva manera els relats que més estimen. Al cap i a la fi, Borges ja va avisar que no hi ha cap llibre que estigui incomunicat, que entre tots es parlen i formen un eix d’innombrables relacions. I de la mateixa manera que cada escriptor va configurant la seva pròpia genealogia literària, també pot ser que cada lector pugui crear el seu museu de vivències eternes gràcies a les semblances que troba entre els textos llegits i els instants més remarcables de la seva experiència particular.

Era el punt de partida de Mai no sé què fer fora de casa: la narradora i protagonista sense nom dels setze contes recordava setze experiències personals que la remetien a setze moments de la literatura universal. No és gens estrany: la literatura pot assemblar-se a la vida, o la vida a la literatura, perquè en el centre de totes dues hi sol haver el problema de les relacions amb els altres. Neus Canyelles, però, no recreava irònicament ni un sol dels textos a partir dels quals elaborava els seus contes, tampoc no els parodiava ni pretenia homenatjar l’estil o el to d’autors tan dissímils i tan poc conciliables com Nabokov i Bukowski, per exemple, o com Raymond Carver i Hans Christian Andersen: l’homenatge es limitava a adaptar la situació argumental a les anècdotes viscudes per la protagonista, una dona separada, col·laboradora d’un diari de les Balears, i que compartia pis amb les dues filles i una gossa.

Però com que és inevitable que cada escriptor triï a quina estirp literària vol pertànyer, no és gens gratuït que el primer conte fos escrit sota la invocació de Txèkhov. No és gens estrany, doncs, que a Mai no sé què fer fora de casa no hi haguessin artificis ni enganys, que les frases llisquessin ràpides i senzilles en la sintaxi que les encadenava, que Neus Canyelles prescindís dels laberints embardissats, de les ostentacions i els enlluernaments, com si l’únic propòsit fos la recerca de la transparència, la naturalitat i la precisió a l’hora de tractar el quadre de les insatisfaccions i les alegries mínimes d’una vida encallada i plena d’obligacions penoses –en comptes de sang, se sentia el batec d’una ànima ingènua i càndida: Neus Canyelles confiava la seva tristesa al lector, i s’agraïa que algunes vegades, de sobte i perquè sí, li demanés més atenció perquè trobava prou força per proclamar, com Nabokov en el conte original, que a pesar de tot era feliç, absolutament o idealment feliç, com si la felicitat fos una mena de desafiament.

El pes de la vida opaca

En aquests moments, la queixa esdevenia càntic i tot cobrava sentit: hi ha hagut alguna cosa imprecisa que s’ha elevat, ha flotat i s’ha alliberat del pes de la vida opaca, com si un vent suau alleugerís un instant de l’ofec de la calor. Més enllà dels contratemps sentimentals o de la inviabilitat dels sentiments, les dues línies per on transitaven la majoria dels contes de Neus Canyelles, a Mai no sé què fer fora de casa els batecs de la malenconia no deixaven mai d’inquietar una mica, com si al fons hi habités una insatisfacció profunda i inexplicable, la vaga necessitat d’alguna cosa indefinida que el lector va ignorar fins al seu pròxim llibre.

A Les millors vacances de la meva vida (Empúries, 2019) Neus Canyelles relatava la seva estada a la unitat de psiquiatria d’un hospital després d’un intent de suïcidi, i, sense lirismes tous ni efectismes atrotinats, confessava les asfíxies, les fatigues i els desficis d’una quotidianitat ordinària que havien construït la seva vida a partir dels tretze anys. Abans, però, hi havia hagut «una casa gran a la serra de Tramuntana», «el lloc de les millors vacances de la seva vida». És en aquest espai lluminós dels estius on Neus Canyelles situa bona part d’Autobiografia autoritzada (Empúries, 2021), que s’obre i es tanca amb una escena en un cafè de la Rambla de Barcelona –per si mateix un conte admirable sobre la por i l’alegria de vèncer-la–, es complementa amb la rutina dels hiverns a Palma –al pis familiar, a l’escola de monges on va rebre l’educació primària–, i es contrapunteja amb una sèrie d’episodis traumàtics de caràcter amorós que ja constituïen la matèria narrativa d’un dels seus primers llibres, Cap d’Hornos.

Una cartografia harmònica

En un principi, Autobiografia autoritzada semblaria un seguit d’estampes aparentment anodines sobre una època determinada de la biografia de l’autora on era possible ser feliç sense que la felicitat representés cap mena d’estranyesa. Sense caure en el transcendentalisme ni en la intensitat inversemblant del record, Neus Canyelles evoca amb nitidesa els dies de la infància, l’aprenentatge de l’amistat, els lligams amb la constel·lació de parents pròxims i llunyans, la lluita contra la timidesa, el primer contacte amb la mort: és el dibuix d’una cartografia harmònica de l’existència on els únics relleus abruptes es fan visibles quan d’una manera inesperada, com si es trenquessin els dics que mantenien oculta una culpa que no es pot oblidar, l’edat adulta es presenta a la manera d’una acusació temible.

L’autora evoca amb nitidesa els dies de la infància, l’aprenentatge de l’amistat, la lluita contra la timidesa…

La peculiaritat d’Autobiografia autoritzada radica en el fet que Neus Canyelles, tot i submergir-se en la infància, no busca oferir cap visió precisa del temps de formació, ni tampoc entra en el seu objectiu revisitar des de la maduresa un món idíl·lic i perdut, ni pretén que el lector es projecti en les experiències de la protagonista. Si Autobiografia autoritzada és tan singular, es deu al fet de ser una cosa que aparentment no sembla ser: és una narració sobre la investigació que Neus Canyelles realitza al fons d’ella mateixa per endevinar de què és culpable i, a la fi, saber qui és.

En aquest sentit, Autobiografia autoritzada es podria llegir com una investigació criminal, benigna amb la superfície de les coses –el lector és feliç quan comparteix la felicitat dels estius i els hiverns de Neus Canyelles–, però dura com el diamant perquè el camí que du al coneixement d’un mateix és tortuós. Encara ho és més si resulta que potser a l’interior no hi ha cap secret, cap drama, cap culpa, que motivi la fragilitat, la melancolia i la resignació que impregnen Autobiografia autoritzada com una tristesa irremeiable.

Neus Canyelles. Autobiografia autoritzada, Barcelona: Empúries, 2021 144 pàgs.

Escriure

A Les millors vacances de la meva vida Neus Canyelles explicava que el dia que va guanyar un premi havia pujat a l’escenari «després d’un periodista mediàtic que agrada molt al públic i que fa riure molt». Estava bastant nerviosa, però el cap no li va quedar en blanc i va recordar que Katherine Mansfield havia escrit «que de vegades se sentia temptada d’agenollar-se davant del seu ofici, perquè era tan gran l’amor que sentia envers la seva feina d’escriure, de fer-ho bé, que allò s’havia convertit en una passió»; de seguida es va sentir ridícula perquè «el públic vol sentir còmics, vol pixar-se de riure, però no haver d’escoltar dones malaltes del cap que diuen bogeries com aquella que, per cert, no són els llocs comuns als quals s’està acostumat». Què hauries de fer per no pensar constantment en les coses que et fan mal?, li va preguntar la psiquiatra a Neus Canyelles. La resposta va ser: «Escriure», i s’agraeix que ho faci.