Durant cinc anys, la producció de Der fliegende Holländer (L’holandès errant) de Richard Wagner que firmava Dmitri Txerniakov ha estat no la millor, però sí una de les produccions més sobresortints del Festival de Bayreuth de les darreres dècades. Ara s’acomiada amb un repartiment de luxe. De l’original només ha quedat una impressionant Asmik Grigorian (i no en totes les representacions) molt ben acompanyada per dues veus wagnerianes en clar ascens, les del baix-baríton Nicholas Brownlee i la del baix Mika Kares. Oksana Lyniv des del fossat donava la vida que li faltava quan va estrenar la producció el 2021, encara amb limitacions escèniques i de públic a causa de la covid.
Sense cap mena de dubte, Txerniakov és un home que de teatre en sap i molt. El que passa és que amb les seves produccions operístiques, a vegades la clava mentre que d’altres són difícils d’empassar. El seu Holandès és de les primeres. Altera l’argument, però l’òpera continua funcionant com un rellotge, d’altra banda, sempre present a l’escenografia canviant (també del director d’escena) per recordar que tot el drama passa en un sol dia.
L’holandès errant ha de carregar amb la maledicció de navegar sense descans per haver invocat a Satanàs durant una tempesta. Només un cop cada set anys pot tocar terra per trobar un amor pur, que no el traeixi, i així poder salvar-se. Wagner tenia la idea que la dona amb el seu amor sempre s’ha d’immolar per poder redimir els pecats dels homes com queda ben clar en tota la seva obra.
PUBLICITAT
Txerniakov planteja la història d’una venjança, la d’H, així, que de petit ha estat testimoni d’una relació molt tòxica entre la seva mare i Daland, el poderós del poble; ha vist com la gent en una demostració d’hipocresia l’ha rebutjada, i ha presenciat el suïcidi de la dona que es penja d’un balcó. Per desenvolupar coherentment aquesta idea, la posada en escena dona un paper fonamental a un personatge secundari, a Mary. Ja no és la dida de Senta, de la noia que s’enamora de l’holandès. És la parella del pare, de Daland, i la dipositària dels secrets familiars i la que ho resoldrà tot.
Després d’acusar Senta de trair-lo amb el caçador Eric que està enamorat de la noia, l’holandès no arriba a marxar. Mary li dispara amb una escopeta i la noia se salva refugiant-se als braços de la dona a qui sempre havia menystingut. Redempció en femení.
Oksana Lyniv va ser la primera dona en la història a dirigir a Bayreuth. Ho va fer amb aquesta producció. Llavors vàrem escriure que li faltava un punt de força dramàtica, de tensió. Doncs bé, cinc anys després ja no es pot dir això. La força i la tensió hi eren totes dues. Els contrastos entre les parts més delicades i les explosions de força i de volum estaven molt ben regulades. Va fer sentir la corda en totes les possibilitats, tempestuosa o amorosa, com també el so trist i delicat del corn anglès, l’instrument al qual Wagner donaria un paper molt destacat anys després a Tristan und Isolde. I les trompes delimitaven netament el pas d’un món a l’altre, el dels vius i el dels fantasmagòrics, en aquest cas, misteriosos.
Nadine Weissmann (Mary) i el cor de filadores, al segon acte de ‘Die fliegende Holländer’, al Festival de Bayreuth. Fotografia Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath.
Asmik Grigorian era l’única veu del repartiment que havia estrenat aquesta producció. D’aquesta soprano extraordinària ja s’ha dit tot i tot bo. La capacitat de posar-se dins dels personatges que interpreta és gran. La seva Senta, expressa a la perfecció el progrés, primer noia rebel, després enamorada i al final compassiva. Al segon acte, la seva balada sobre la història de l’holandès errant va estar plena de drama, d’intenció, de força amb les pujades i baixades a l’agut.
Tanmateix, un moment d’alt voltatge va ser el duet entre Senta i l’holandès al segon acte. El baix-baríton Nicholas Brownlee, debutava a Bayreuth. Al primer acte havia començat una mica matusser. Així i tot, la veu i la interpretació del personatge que en aquesta producció té un caràcter particular perquè no busca alliberar-se de la condemna a navegar eternament sinó que el mou la venjança, aviat va trobar la seguretat vocal que el distingeix. I quan va arribar al duet, ja tot anava de meravella. Brownlee ha triomfat a Munich en el paper de Wotan al pròleg i la primera jornada de Der Ring des Nibelungen i ben segur que en el futur el retrobarem a Bayreuth en els grans papers wagnerians. Abans, però, el podrem escoltar al Palau de la Música el 29 d’agost quan l’orquestra del festival vingui a Barcelona.
El baix finlandès Mika Kares, amb un físic i una veu que recorden molt a Matti Salminen, sembla estar destinat a ser el seu successor en el paper de Daland i també a tenir un bon futur a Bayreuth on aquest any interpreta els papers de Fasolt i de Hunding a Der Ring des Nibelungen (L’anell del nibelung).
El tenor Benjamin Bruns va ser un Erik amb força, molta convicció i una gran bellesa vocal. El també tenor Kieran Carrel era un timoner de veu transparent. La mezzosoprano Nadine Weissmann, una habitual de la casa, era Mary. La veu sonava aspre i amb alguna dificultat, però el paper teatral que li atorga aquesta producció el va brodar.
PUBLICITAT
El cor de Bayreuth era una de les joies de la casa. Des del canvi de director i la reducció i renovació de cantaires, ja no és ben bé el que era. El director Thomas Eitler-de-Lint ha millorat les deficiències manifestades l’any passat a Die Meistersinger von Nurnberg. Tot i això, encara hi ha molta feina a fer. No hauria de ser que a Bayeruth el cor entrés desafinat com va passar al principi, tot i que després es va arreglar.
Aquest Holandès ha estat un bàlsam més que benvingut, necessari, després del suplici de les dues primeres entregues de Der Ring des Nibelungen fet amb intel·ligència artificial (IA) del que escriurem quan s’hagi acabat. Queden Siegfried i Götterdämmerung (El capvespre dels déus). Abans, però, hi haurà un altre descans amb una de les primeres òperes de Wagner, Rienzi, que no consta en el cànon de Bayreuth, programada per primera i única vegada en aquesta edició del festival.
