Quan Luiz Inácio da Silva s’acostava al final del seu segon mandat, em vaig plantar a la seva casa natal, en el llogaret de Caetés, a l’interior de Pernambuco. A les portes de la campanya electoral de 2009, aquella humil construcció de pedra i tova era el punt inicial d’un viatge que volia seguir la trajectòria vital de Lula fins al palau presidencial de Brasília. Tenia al davant més de quatre mil quilòmetres i tres setmanes per a intentar retratar el país en el qual, gràcies a Lula, quaranta milions de persones havien sortit de la pobresa.
A pocs metres de la casa de tova –reconstruïda per a la pel·lícula Lula, o filho do Brasil– vaig conèixer Antonio Ferreira, cosí de Lula. Tenia 62 anys, vuit fills i el cos robust dels qui viuen del camp en el nord-est, la regió més pobra del país. Antonio, com gairebé totes les persones amb les quals vaig conversar en aquella regió, parlava de Lula com si fos allí. Lula eren ells, un familiar pròxim, un amic, un conegut íntim. Al llarg del viatge, vaig corroborar diàriament el vessant messiànic-mític del nen pobre que el 1956 va deixar enrere una casa de tova i va posar rumb a una favela de Sao Paulo.
Tres setmanes després, prenent un cafè en el Palácio do Planalto amb un dels principals assessors presidencials, les peces del trencaclosques Lula van acabar d’encaixar. Ell presumia que Lula estava rebent a The Economist. Feia uns mesos, el mateix Barack Obama havia pronunciat en una reunió del G20 la frase he is the man, en al·lusió a Lula. Després del cafè en el palau presidencial, tafanejant mentre fingia buscar el servei, em vaig assabentar que Lula esperava aquell dia a catadores de lixo (recicladors d’escombraries de carrer). The Economist i escombriaires coincideixen en l’agenda. Allò confirmava alguna cosa: l’enlluernador poder intuïtiu amb el qual Lula construeix la seva imatge i la seva agenda.
PUBLICITAT
A Sao Paulo, abans de posar rumb a Pernambuco, el periodista Ricardo Kotscho, amic històric de Lula, m’havia posat sobre aquesta pista. «Va quedar amb mi. Em va explicar què estava fent el govern i quins objectius tenia. Em va preguntar què em semblava. Em va escoltar amb atenció. Al final, em va dir moltes gràcies, Ricardo, però faré el contrari del que dius», em va confessar Kotscho. Ningú no va sospitar mai que Lula acabaria el seu segon mandat fregant el 90 % d’aprovació. Menys encara que, després de passar un període a la presó a causa d’un procés ple d’irregularitats, es convertiria de nou en president el 2023.
«Soc una idea»
El 7 d’abril de 2018, abans d’entrar a la presó, Lula va pronunciar un dels seus discursos més emotius. Micròfon en mà, sense guió, deixava anar frases d’aroma llegendària per a la multitud que va acudir a acomiadar-lo a Sao Bernardo de Campo (Sao Paulo), on va forjar la seva carrera sindical. «Ja no soc un ésser humà, soc una idea. Les meves idees ja volen per l’aire i ningú no les podrà fer desaparèixer. Ara vosaltres sou milions de Lulas. El meu cor bategarà en els vostres cors», va dir. Va continuar incrustant metàfores emocionals en un discurs improvisat: «Els poderosos poden matar una, dues o tres roses, però no aconseguiran mai aturar l’arribada de la primavera». L’habilitat de Lula per al discurs ve de lluny. El 1979 parlava sense micròfon per a 80.000 persones en estadis de futbol. Les seves paraules, repetides pels presents, arribaven a tots els racons de l’estadi. Lula, orador nat, discurseja com si estigués entre amics, usant un portuguès simple i un to informal que desplega intimitat.
En 1979 parlava sense micròfon per a 80.000 persones en estadis de futbol. Les seves paraules, repetides pels presents, arribaven a tots els racons de l’estadi.
El discurs que va precedir l’entrada a la presó de Lula va tenir lloc després de la missa en homenatge a Marisa Letícia, la seva esposa morta, que aquell dia hauria fet 68 anys. El procés de persecució a Lula, em va dir un assessor polític, va acabar emportant-se la vida de Marisa Letícia, una de les ex primeres dames més estimades. A Lula, el dol el va enfortir. Com va ocórrer quan va perdre Maria Lourdes, la seva primera esposa el 1971. Del drama de la mort de les seves esposes, Lula en va sortir amb vitalitat redoblada. Des de petit, l’enforteixen les contrarietats. Té pocs records del seu pare, un home analfabet que maltractava la seva mare, Dona Lindú. Després de ser abandonada amb els seus vuit fills, Lindú va fugir cap a un suburbi de Sao Paulo, Vila Carioca, on Lula va treballar des de nen com a enllustrador i venedor de fruita. Com apunta Leonardo Díaz en la biografia Lula, el futur president del Brasil era un nen introvertit, «que parlava poc, però que destacava com un veritable líder jugant al futbol». En aquells partits de futbol de carrer Lula es va fer a si mateix. Va modelar el seu caràcter determinat i lluitador. «Lula ho ha après tot escoltant i parlant amb gent. No va llegir mai. Només a la presó», em confessava Nilmário Miranda, ministre de Drets Humans entre 2003 i 2005, a la seva casa de Belo Horizonte, durant la campanya electoral de 2022.
Durant els 580 dies que va passar a la presó, entre el 7 d’abril de 2018 i el 8 de novembre de 2019, Lula, es va refugiar en els llibres. Va devorar biografies. Assajos clàssics sobre el Brasil i l’Amèrica Llatina. Novel·les pendents, com El amor en los tiempos del cólera de Gabriel García Márquez. Entre lectures, Lula va conèixer la sociòloga Rosangela da Silva, Janja, la seva actual esposa, l’amor de la qual li ha injectat energia. «Estou com a energia dos trinta e o tesão dos vinte», diu ara Lula. Tesão és la paraula reservada per a l’excitació sexual.
Caràcter dialogant
«Es portava bé amb tothom. Parava fàbriques, però també vagues si podien arruïnar l’empresa. Aquest estil el va portar a Brasília», em va dir el 2009 Djauma de Souxa, company de sindicat de Lula, en una sala del Sindicat dels Metal·lúrgics de l’ABC. «Va influir fins i tot en els empresaris. Ara escoltem els treballadors», em va dir llavors Marcos Alves, director de recursos humans de Mercedes. Gràcies a la seva capacitat de diàleg, Lula va aconseguir en els seus primers governs (2003-2010) una improbable base aliada. Dels moviments socials més esquerrans a l’empresariat, passant per partits de centre i fins i tot de dreta, Lula es va convertir en el mestre de la conciliação, un mètode d’acord que va penetrant en la cultura política del Brasil. Lula va pactar amb sindicats i amb vells oligarques com José Sarney o Jader Barbalho. Es va entendre amb vells aliats de lluites (com el Movimento dos Trabalhadores Rurais Sem Terra, MST) i amb l’agronegoci. Amb els intel·lectuals i amb les esglésies. Només algú amb l’habilitat captivadora de Lula és capaç d’atreure el seu arxienemic conservador, Geraldo Alckmin, i fer-ne el seu candidat a vicepresident (eleccions de 2022).
«Lula ho ha après tot escoltant i parlant amb gent. No va llegir mai. Només a la presó», em confessava Nilmário Miranda, ministre de Drets Humans entre 2003 i 2005.
Quan van esclatar les revoltes del Movimento Passe Livre (MPL), el juny de 2013, la cúpula del Partido dos Trabalhadores (PT) estava desorientada. No entenia per què els actors socials clàssics (sindicats, moviments socials) no estaven trobant el seu lloc en una revolta articulada via xarxes socials. Durant aquells dies convulsos, Lula va organitzar trobades a porta tancada en l’Institut Lula per a escoltar els activistes. Demanava diagnòstics, escoltava atentament. Just abans de les eleccions de 2022, Áurea Carolina, diputada pel Partido Socialismo e Liberdade (PSOL) durant el govern de Jair Bolsonaro, em confirmava el tarannà escoltador de Lula mentre sopàvem a Belo Horizonte: «La cúpula del PT no ha entès les noves maneres de fer política. Lula sí, es deixa penetrar amb nous arguments».
Orgull i temeritat
A la fi del segon mandat de Lula, l’artista Raul Mourao va llançar una sèrie de peluixos que el representaven. L’aleshores president desfermava passió i furor.
També, l’odi i el menyspreu d’una minoria. Què passaria si sortíssim repartint peluixos de Lula pel carrer?, li vaig preguntar llavors a l’artista al seu estudi, a Rio de Janeiro. Quines emocions despertaria? «Afecte, és un més de la família», em va contestar. No obstant això, Mourao també em va explicar que tenia clients que compraven peluixos presidencials per a donar-los puntades de peu.
PUBLICITAT
Només algú amb la seva habilitat captivadora és capaç d’atreure el seu arxienemic conservador, Geraldo Alckmin, i fer-ne el candidat a vicepresident.
Lula, persona i personatge, o filho do Brasil, desperta passions extremes. Amor i odi, idolatria i menyspreu. I té, a més, una personalitat que oscil·la de l’afabilitat a la ira. La determinació amb la qual persegueix els seus objectius («que tots els brasilers esmorzin, dinin i sopin») es converteix a vegades en temeritat. La seva autoestima, en orgull. La seva perseverança, en tossuderia. Després de declarar en l’operació Lava Jato que acabaria empresonant-lo, Lula es va llançar a la guerra. «Si volien matar la jararaca, no la van colpejar al cap, sinó a la cua», va afirmar, fent referència a una serp verinosa.
Lula respecta els enemics amb els quals pacta treves, però no els que li disputen el poder i li qüestionen les aliances. Patriarca del PT i de les esquerres brasileres, no tolera les dissidències. Només si estan sota el seu control. El 2014, va liquidar de manera agressiva l’ecologista Marina Silva, que liderava les enquestes electorals. El 2018, des de la presó, va orquestrar durs moviments tàctics perquè l’esquerrà Ciro Gomes no passés al segon torn. Lula, de fet, va ser implacable amb els seus fills díscols (Marina o Ciro, exministres seus). Quan Jair Bolsonaro es va convertir en president, el mateix Lula va buscar el cos a cos, defensant fins i tot la polarització contra ell.
PUBLICITAT
Fidel a si mateix
El 2011, quan Dilma Rousseff era presidenta, vaig estar a prop d’entrevistar Lula. Els seus assessors veien amb bons ulls una proposta d’entrevista per a l’edició en espanyol de la revista Vanity Fair. En una de les meves converses amb ells, els vaig dir que «fins les elits que sempre van odiar Lula sentiran admiració en veure’l elegant a la portada». Mesos després vaig saber que va ser justament el caràcter elegant de la publicació el que va truncar l’entrevista. «Lula és fidel a si mateix, a la seva imatge de persona humil i treballadora», em va dir un assessor. Lula, que va passar fam de nen i va conquerir la seva dignitat amb llargues jornades de treball fabril, no tenia (ni té) cap mena d’interès en el glamur i el luxe.
Fernando Morais, autor de Lula. La biografia sosté que Lula retrata bé el que és el brasiler mitjà o mitjà baix: «Quan ell parla a la televisió o en campanya, la gent, principalment la gent pobra, l’identifica com un d’ells». Un càntic popular que persegueix Lula vagi per on vagi –que jo vaig escoltar en llocs tan diversos com la favela de Cantagalo de Rio de Janeiro, un barri de palafits sobre un riu a la ciutat amazònica de Belém o a l’esplanada dels Ministeris de Brasília–, resumeix la passió que suscita en les masses: Lula, cadê você?, eu vim aqui só pra te ver. «Lula, on ets –repeteixen centenars, milers, milions de veus–, he vingut aquí només per a veure’t.»
