Quan Luiz Inácio da Silva s’acostava al final del seu segon mandat, em vaig plantar a la seva casa natal, en el llogaret de Caetés, a l’interior de Pernambuco. A les portes de la campanya electoral de 2009, aquella humil construcció de pedra i tova era el punt inicial d’un viatge que volia seguir la trajectòria vital de Lula fins al palau presidencial de Brasília. Tenia al davant més de quatre mil quilòmetres i tres setmanes per a intentar retratar el país en el qual, gràcies a Lula, quaranta milions de persones havien sortit de la pobresa.

A pocs metres de la casa de tova –reconstruïda per a la pel·lícula Lula, o filho do Brasil– vaig conèixer Antonio Ferreira, cosí de Lula. Tenia 62 anys, vuit fills i el cos robust dels qui viuen del camp en el nord-est, la regió més pobra del país. Antonio, com gairebé totes les persones amb les quals vaig conversar en aquella regió, parlava de Lula com si fos allí. Lula eren ells, un familiar pròxim, un amic, un conegut íntim. Al llarg del viatge, vaig corroborar diàriament el vessant messiànic-mític del nen pobre que el 1956 va deixar enrere una casa de tova i va posar rumb a una favela de Sao Paulo.

Tres setmanes després, prenent un cafè en el Palácio do Planalto amb un dels principals assessors presidencials, les peces del trencaclosques Lula van acabar d’encaixar. Ell presumia que Lula estava rebent a The Economist. Feia uns mesos, el mateix Barack Obama havia pronunciat en una reunió del G20 la frase he is the man, en al·lusió a Lula. Després del cafè en el palau presidencial, tafanejant mentre fingia buscar el servei, em vaig assabentar que Lula esperava aquell dia a catadores de lixo (recicladors d’escombraries de carrer). The Economist i escombriaires coincideixen en l’agenda. Allò confirmava alguna cosa: l’enlluernador poder intuïtiu amb el qual Lula construeix la seva imatge i la seva agenda.