Hi ha moltes maneres de passar per la vida i totes són vàlides. Hi ha qui passa de puntetes sense fer soroll ni deixar empremta i qui subratlla el seu pas perquè té alguna cosa a explicar que acaba sent recordada. Hi ha qui es deixa portar per l’aire i les modes del moment i qui persevera contra vent i marea en una intuïció molt forta que porta a dins. Hi ha qui surfeja molt bé en el món volàtil de les formes i tot allò que és passatger, i qui només té ulls per a assumptes amb substància i oïda per a valors eterns, encara que aquests hagin deixat d’estar en voga. Hi ha qui busca la prosperitat amb determinació però sense mirar al costat, i qui només ho sap fer si va acompanyat i compartint.

De totes les maneres que hi ha de passar per la vida, Nacho Para va triar la que furga en l’essència de les persones i les històries, només s’activa si té la complicitat dels que té a la vora i es manté fidel a uns principis estètics i morals –i en el seu cas, musicals– antics i profunds, encara que aquests no siguin avui tendència. En realitat no ho va triar, li sortia així, perquè ell era l’antítesi de l’impostat. Va ser periodista, escriptor, compositor, cantant… Era un artista. El passat 8 de desembre va morir de manera sobtada a la seva casa del camp de Cartagena a l’edat de seixanta-un anys.

Dels artistes se sol dir que en el fons creen amb l’únic objectiu de ser estimats, però el cas del Nacho era diferent. Ell creava i compartia el que l’estremia amb l’única intenció de provocar en l’altre aquell pessic que ell havia sentit davant d’allò que havia creat o descobert, fos una cançó pròpia o de la seva banda, una reflexió de John Lennon, una història de beduïns del Sàhara profund o un acudit de Chiquito de la Calzada. Quina habilitat tenia per estimular i inspirar els que tenia al seu voltant, quina manera de tirar sempre endavant i que tots se sentissin part de quelcom important! Quina capacitat tan infinita la del Nacho per contagiar entusiasme, que fessis teu el seu pla sense adonar-te’n i acabessis apuntant-hi amb les mateixes ganes que les seves!

Nacho Para va exercir aquest apostolat amb paraules i acords, sense que sigui possible saber amb certesa, ni tan sols per als qui més el van tractar, què va ser abans per a ell, si explicar històries o cantar-les. Va néixer a Almeria el 1963 i en el diari local, La Voz de Almería, va veure per primera vegada el seu nom imprès amb tinta de diari, però en aquell moment la seva guitarra i la seva col·lecció de discos dels Beatles i de Bob Dylan eren ja el seu tresor més gran. Que en les dècades següents es dediqués professionalment al periodisme no li va impedir continuar alimentant el músic que portava a dins perquè en el fons les dues facetes no eren per a ell sinó maneres diferents d’exercir la seva única i veritable vocació: commoure l’altre, fos aquest un lector dels seus articles o algú que compartís la passió per la música.

PUBLICITAT
Advertisement

El 1988 va començar a treballar a El Periódico de Catalunya, capçalera en la qual va publicar infinitat de reportatges, entrevistes i articles, i on va complir amb mestratge diferents tasques en diferents llocs de responsabilitat. Primer, signant cròniques des de Madrid per a la secció de Televisió; després, descrivint amb finor i ironia, que eren les marques pròpies de la seva ploma, la Sevilla de l’Expo i la Marbella de Jesús Gil; més tard, coordinant amb criteri i olfacte El Dominical del diari i la secció de Cultura i Espectacles, ja des de Barcelona.

En tots els seus escrits, en totes les seves comeses, era fàcil reconèixer una intenció constant i pertinaç d’anar sempre més enllà del que s’espera d’aquest ofici, consistent a estendre acta del que passa. La seva manera de fer era explicar alguna cosa que no havia vist ningú més, però que ell sí que havia detectat, amb l’ull sempre posat en el costat humà de les històries i el radar afinat per descobrir aquell detall, aquell personatge, aquell plec de la notícia que normalment queda fora del focus, però que ell sabia il·luminar i convertir en la clau que donava coherència al relat de l’actualitat.

La seva manera de fer era explicar alguna cosa que no havia vist ningú més, però que ell sí que havia detectat, amb l’ull sempre posat en el costat humà de les històries.

A Nacho Para no se li coneix cap text pla, ni un paràgraf prescindible, ni una frase que no amagués una intenció fèrria i palmària d’agafar-te per la solapa i dir-te: «Mira el que he vist, fes-me cas, que vull que tu també ho vegis». I això ho aplicava amb disciplina similar en una crònica d’un concert de rock o en un reportatge sobre els bars de carretera de la N-340; el mateix en una crítica televisiva que en un retrat hiperrealista de la banqueta del judici de l’11-M.

No calia llegir la seva signatura al peu d’un titular per reconèixer la seva veu clara, seductora i directa en el que hi havia escrit. Sabia captar i descriure com pocs l’ambient que surava en l’esdeveniment, fos el funeral de Camarón de la Isla o un accident de tren a Albacete. Radiografiava els personatges que entrevistava, que en presència seva sempre acabaven mostrant el flanc més humà i vulnerable, com ho va demostrar a León, taxista o millonario. Entrevistas y desahogos 1985-2010, el llibre en el qual va reunir els seus cara a cara amb figures com Paul McCartney, Lou Reed, Bryan Ferry, Vittorio Gassman i Yoko Ono, entre d’altres.

 

El músic i periodista Nacho Para (1963 - 2024) al front del seu grup, Bantastic Fand. Fotografia de Ferran Sendra.

El músic i periodista Nacho Para (1963 – 2024) al front del seu grup, Bantastic Fand. Fotografia de Ferran Sendra.

 

Home de clan

Però a sota del periodista, o al costat, o al damunt, continuava bategant el músic. Instal·lat a Barcelona, al càrrec ja de la secció d’Espectacles d’El Periódico, el Nacho podria haver sadollat la seva curiositat musical tocant la guitarra com a aficionat en un local d’assaig en acabar la feina, però no, ell necessitava muntar una banda, volia sentir el que intuïa que s’havia de sentir cantant damunt d’un escenari, i ho va provar amb The Rivertones, el grup que va formar a mitjan anys 90 a la capital catalana i amb el qual va arribar a oferir 350 concerts, entre els quals, un al Doctor Music Festival del 1998.

També li podria haver donat per fer l’experiment en solitari, però aquesta idea no li va passar mai pel cap. El Nacho era home de clan, de projectes compartits, d’alenades properes. Li agradava lluir-se, no ho va dissimular mai, però sempre va necessitar sentir-se envoltat dels seus per a intentar-ho. No hi havia res que el fes més feliç que veure’s liderant un grup d’amics darrere d’un propòsit que els hagués contagiat prèviament amb el seu entusiasme inexhaurible.

Aquella experiència li va deixar diverses coses clares. Una, que el que hagués de dir en el món de la música ho havia de dir amb els codis del rock a l’estil americà, encara que aquest no fos el so que més sonés a les ràdios i les llistes de vendes. No li va preocupar mai el mainstream, sinó el fet de parlar de tu a tu amb els músics que admirava: Tom Petty, The Band, The Byrds, Creedence, Dylan… També va veure claríssim que tenia moltes coses per continuar cantant. En el periodisme, en canvi, va començar a sentir-se aliè i estrany quan els tuits van començar a substituir les notícies, i a la premsa van deixar de cotitzar les històries humanes ben explicades amb textos acurats i minuciosos, com ell solia escriure els seus, amb la dedicació detallista i pausada d’un orfebre. Més o menys com componia les cançons.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

A principis de la dècada del 2000 va deixar Barcelona per anar-se’n a viure al camp de Cartagena amb Paloma del Cerro, la seva dona, la seva companya, la persona que millor el coneixia i que il·luminava els seus passos des que era un adolescent. Va continuar col·laborant amb El Periódico uns anys més i en aquest temps va signar alguns dels seus reportatges més commovedors, com els que va escriure sobre els moviments migratoris del nord d’Àfrica i els refugiats sahrauís, que li van valer el Premi Andalusia de Periodisme. Fascinat eternament per les històries amb arrel i càrrega humana, el Nacho va trobar durant un temps a Àfrica una raó per continuar confiant en l’ofici. Calia veure’l quan tornava de l’altre costat del Mediterrani, li bullien els dits per explicar tot el que havia vist, olorat i sentit.

 

Bantastic Fand

El retir a Cartagena li va brindar la coartada perfecta per a dedicar-se plenament a la música, convertida, en aquest punt de la seva vida, en la via principal per generar i compartir emocions. Ho va fer amb Bantastic Fand, la banda que va formar amb artistes de la zona, entre ells Paloma, que professaven el mateix sentit artesà i orgànic de la música. A foc lent, sense presses, amb cura i amb un compromís altíssim amb el cànon del rock americà, el Nacho va anar donant forma a un projecte del qual en van acabar sortint tres discos d’estudi, infinitat de concerts per tot Espanya i una troupe extensa de seguidors que a través de les xarxes socials es mantenia al corrent de les seves aventures i no parava de demanar-n’hi més.

El flautista d’Almeria ho havia tornat a fer: amb la seva habilitat particular per seduir i entusiasmar, havia aconseguit agitar i commoure de nou el personal. I ho havia fet com a ell li agradava: en grup. En 2022 va publicar No parking tickets in the clouds, el seu primer i únic àlbum en solitari, però ho va fer més com un divertimento que com una declaració d’intencions.

Vint-i-quatre hores abans de morir, Nacho Para feia repàs per telèfon de l’any que s’estava acabant i de les expectatives que portava el següent. Se’l veia feliç, il·lusionat, amb ganes. Under dim lights, el recopilatori de directes que acabava de publicar amb motiu del desè aniversari de la banda estava recollint crítiques elogioses i els seus seguidors no paraven de demanar-n’hi còpies, que ell els anava enviant per correu amb una dedicatòria sense que pel mig hi hagués discogràfiques, plataformes ni altres artificis, de persona a persona, com a ell li agradaven les coses.

També estava content amb el bon sabor que li havia deixat Concierto para George. Crónica íntima del último milagro Beatle, el llibre que havia publicat sobre el concert homenatge que diverses figures de la música van brindar a George Harrison, amb qui se sentia molt identificat, i amb els perfils sobre celebritats que publicava a política&prosa, on demostrava que no havia perdut la finor de la ploma i la sagacitat de la mirada. Tenia ganes de continuar escrivint, component i cantant. «El 25 serà un bon any», va prometre a l’altre costat del telèfon.

 

Massa aviat

Hi ha moltes maneres de morir. Quedar-te adormit un diumenge de desembre a la tarda al sofà de casa i no tornar-te a despertar pot ser una de les més dignes. També de les més compatibles amb el precepte roquer. Fins a l’últim moment, el Nacho va conservar intacta la capacitat per sorprendre el personal. Se n’ha anat massa aviat per a l’energia que desplegava i la infinitat d’idees que li bullien al cap. Deixa en deute el munt de cançons que hauria compost i que ja no cantarà ningú, els deliciosos textos que hauria escrit i que ara serà impossible llegir, i les estones d’entusiasme compartit que ningú del seu voltant ja no podrà gaudir. Toca aprendre a viure amb el seu record però sense la calidesa de la seva presència còmplice. Ens deixa feina per fer.