El traspàs de Jean Daniel, un dels grans periodistes europeus dels últims seixanta anys, ha passat gairebé desapercebut en una Catalunya que —va haver-hi un temps— era un punt francòfila i francòfona. Un silenci sorprenent, ha confessat Joan de Sagarra en l’obituari que li va dedicar, si tenim en compte que Le Nouvel Observateur, amb el seu imponent director, va ser un model de publicació anhelat per molts periodistes antifranquistes:
«Sí, Jean Daniel era un mite i també un pare, el director d’aquell diari amb què somiava, fa cinquanta anys, el meu amic i col·lega José Martí Gómez. Un diari, deia Martí, que ens agradés, però en realitat volia dir que ens el mereixéssim, perquè el que hi havia, el que havíem conegut fins aleshores la veritat, no ens feia el pes» (Joan de Sagarra a La Vanguardia, 1-03-20).
Un oblit que deu ser una evidència més de l’esvaïment inexorable d’un món d’ahir!
La figura de Jean Daniel és indissociable de la seva criatura periodística, Le Nouvel Observateur, més conegut com el Nouvel Obs i avui com L’Obs. El setmanari apareixia el novembre de 1964, amb la idea de ser alguna cosa més que un magazine d’actualitat. Els seus impulsors tenien el propòsit que la nova publicació esdevingués un referent polític i cultural compromès. No en va els seus referents fundacionals van ser Albert Camus —sempre viu en la trajectòria de Jean Daniel— i Pierre Mendès-France, presència exigent i estimulant.
En els seus cinquanta anys llargs de vida el Nouvel Obs ha aixecat acta dels esdeveniments mundials més rellevants, seguint amb esperança el desvetllament del tercer món, amb els primers passos del Magrib postcolonial o de l’experiència cubana; fent equilibris en el conflicte araboisraelià; oposant-se a la guerra del Vietnam; assimilant els esdeveniments insospitats del maig del 68; condemnant sense matisos la invasió de Txecolosvàquia de l’agost del 68 i obrint les seves pàgines a la dissidència dels països comunistes, amb Alexsander Solzhenitsyn al capdavant; assistint amb entusiasme al final de les dictadures ibèriques; jugant a fons la carta europeista enmig de les querelles francofranceses…
PUBLICITAT
Va ser memorable la decisió de publicar el 1971 el «manifest de les 343» pel dret a l’avortament redactat per Simone de Beauvoir.
Al mateix temps, el Nouvel Obs s’ha apuntat sempre al combat per la llibertat d’expressió i per l’ampliació dels drets i les llibertats personals, fent-se present en les causes del feminisme i del col·lectiu homosexual. Especialment memorable va ser la seva decisió de publicar l’anomenat «manifest de les 343» pel dret a l’avortament (abril de 1971), redactat per Simone de Beauvoir, davant la pusil·lanimitat de la resta de la premsa francesa, Le Monde inclòs. O la seva defensa constant dels valors republicans, especialment del laïcisme, a la vegada que no ha dubtat a mirar de cara l’evolució de la societat francesa, radiografiant la cara oculta del progrés general, des de la França de les banlieues a la França dels gillets jaunes.
Però per sobre de tot el Nouvel Obs va néixer amb una vocació d’intervenció política inequívoca en el camp de l’esquerra francesa —la gauche est une patrie, escrivia Daniel en el primer editorial de la revista—, sota la inspiració i guia de Pierre Mendès-France, esdevenint l’amplificador de les posicions del que s’ha anomenat la deuxième gauche (Pierre Rosanvallon: Notre histoire intellectuelle et politique, 1968-2018). Així, durant molts anys, el Nouvel Obs apostarà per Mendès-France i Michel Rocard enfront del que representava un François Mitterrand associat al fracàs de la IV República i vist com un aventurer de la política.
Els successius revessos de l’esquerra francesa en el seu intent per bastir una alternativa guanyadora a les eleccions presidencials, portarà Jean Daniel i el Nouvel Obs a donar suport a François Mitterrand com l’únic polític capaç d’esdevenir el primer president d’esquerres de la V República, prèvia reconstrucció de l’espai socialista i l’impuls de la unitat amb els comunistes.
Però, el suport al realisme estratègic i l’habilitat tàctica de Mitterrand posava a prova la identificació de la revista amb la cultura política modernitzadora i reformista de Mendès-France i Rocard. Era una tensió entre l’esquerra girondina i autogestionària i l’esquerra estatista i jacobina, explicitada per Michel Rocard en el congrés socialista de Nantes de 1977. Una tensió que el mateix Jean Daniel reconeixia en fer balanç dels catorze anys de Mitterrand a l’Elysée:
«El suport que, per consell de Mendès France, vam donar a François Mitterrand el 1981 ens ha portat durant catorze anys a relacions passionals i canviants amb aquest home contradictori … Calia un Mitterrand encarnant totes les Frances per oposar-se a de Gaulle i per delmar el Partit comunista. Malgrat el nostre mendesisme i a vegades el nostre gaullisme, no hem oblidat mai aquest deute, que és el de França envers ell…» (Le Nouvel Observateur, 18-05-1995).
PUBLICITAT
Confident i conseller presidencial
El cert és que, sense desaparèixer mai el pòsit de desconfiança entre el periodista i el president, Daniel esdevindrà un dels privilegiats visiteurs du soir de l’Elysée, confident i conseller presidencial.
D’aquesta proximitat distant en sortirà una nova mirada sobre l’«inaprehensible» Mitterrand, fruit d’una fascinació per la perseverança obstinada i la complexitat humana del personatge de poder, contribuint així a la construcció del mite del gran president europeista, tot i el distanciament entre els dos personatges a causa del viratge crític del setmanari durant el segon mandat presidencial.
Donen fe d’aquesta evolució els articles editorials del Nouvel Obs signats per Jean Daniel, aplegats en el llibre Mitterrand, l’insaisissable (2016). Així, a l’editorial del 12 de maig de 1981, dos dies després de la victòria, hi escriu:
«…és el més gaullià dels dirigents de l’esquerra el que s’instal·larà a l’Elysée. Com si, en el llarg combat que ha lliurat contra el General de Maig-58, François Mitterrand s’hagués, a força d’una hostil intimitat, impregnat de les inclinacions del seu gloriós adversari. Sorprenent itinerari: aquest home va decidir un dia que convenia ressuscitar una gran força socialista; que, per fer-ho, calia unir-se al Partit comunista, amb la secreta esperança d’afeblir-lo; que, per assolir aquest afebliment, calia proposar-se la conquesta del poder tot aprofitant la constitució i arrossegant l’electorat comunista a desgrat dels seus dirigents… És la tenacitat gaullista al servei de l’ideal blumista».
A l’hora del balanç, a l’editorial del 18 de maig de 1995, Daniel ressaltava com els principals actius de Mitterrand la fortalesa de les relacions francoalemanyes, la tenacitat europeista i els grans monuments símbols de la seva grandeur. Al mateix temps, no n’obviava els passius, com l’atur i l’exclusió social o l’opacitat en relació amb la corrupció d’Estat. Però potser el més important era un retret personal, expressió de la desavinença profunda entre les cultures polítiques de l’esquerra francesa:
«El temperament personal (el menyspreu de l’autocrítica i la ineptitud per a la pedagogia) ha conduït Mitterrand a no explicar-se davant dels francesos sobre alguns fenòmens essencials per a la nació. El primer concerneix l’”adaptació de la política socialista a les realitats del context mundial”. Aquesta frase, d’una pesantor impròpia de la ploma d’aquest escriptor-home d’Estat, dissimula el fet que el govern de François Mitterrand ha hagut d’abandonar no solament l’estratègia de ruptura amb el capitalisme, sinó també els imperatius de l’economia mixta pròpia dels socialdemòcrates. A força de dir: “Jo no he canviat”, François Mitterrand ha exposat els seus a l’acusació de renúncia, en el mateix moment en què, ben al contrari, havien de tenir el coratge d’inventar amb els fets un nou comportament de l’esquerra. François Mitterrand hauria pogut ser Léon Blum quan va escriure A l’échelle humaine que va transformar la ideologia socialista. Li hauria estat suficient d’encarregar a un Michel Rocard o un Jacques Delors de “teoritzar” les adaptacions. Ha preferit mantenir el mite de la “fidelitat”…»
Funeral d’Estat
Un retret que no podria entelar, malgrat tot, la lliçó d’una imatge final: la que «presenta a Estrasburg proclamant: “El nacionalisme, és la guerra!”… Aquest home que era tot França haurà probablement volgut acabar encarnant tot Europa».
Curiosament, però no casualment, aquesta intensa relació entre els mites del periodista i del president s’ha tornat a reproduir en la cerimònia de l’adéu a Jean Daniel, amb un funeral d’Estat oficiat pel president de la República, Emmanuel Macron. Un esdeveniment insòlit fora de la tradició litúrgica republicana francesa i que suscita interrogants sobre la promiscuïtat entre el periodisme i el poder polític, que seran tractats en propers Destil·lats.
