Radiografia de la malaltia ultra

Hi ha llibres que arriben en el moment oportú, i n’hi ha que semblen escrits perquè el moment els acabi donant la raó. Epidemia Ultra, de Franco Delle Donne, pertany incòmodament a aquesta segona categoria. En un context marcat per la consolidació electoral de forces reaccionàries arreu d’Europa, l’Amèrica Llatina i els Estats Units, el llibre no només analitza un fenomen polític: ens obliga a mirar-lo des d’un angle diferent, gairebé clínic. Delle Donne proposa entendre l’extrema dreta com una malaltia. No com una patologia aliena al sistema democràtic, sinó com un procés que emergeix, s’expandeix i, en determinades condicions, pot arribar a hegemonitzar-lo, i que sorgeix aprofitant les mateixes deficiències estructurals que pateixen les democràcies liberals actuals.

Delle Donne, periodista —autor d’un magnífic pòdcast en el qual analitza l’extrema dreta global i que dona títol a aquest assaig— i analista polític, no és un observador improvisat del fenomen. La seva trajectòria intel·lectual i professional s’ha mogut sempre en la intersecció entre el periodisme polític, la sociologia del poder i l’estudi de les dinàmiques ideològiques contemporànies. Aquest bagatge es tradueix en una obra que defuig el to alarmista, però que no cau tampoc en la temptació tranquil·litzadora de relativitzar-ho tot. Epidemia Ultra no és un llibre per espantar ni per consolar. És un llibre per comprendre. I comprendre, avui, és una activitat profundament contracultural i necessària per trobar sortides polítiques als reptes democràtics que vivim.

La metàfora epidemiològica que articula l’obra no és un simple ornament retòric. És una estructura analítica. Entendre l’extrema dreta com una malaltia implica assumir que no es tracta d’un accident històric ni d’una desviació momentània. Com tota epidèmia, el fenomen ultra requereix un entorn favorable, uns mecanismes de transmissió i unes condicions de reproducció. El llenguatge mèdic permet a Delle Donne escapar de dues simplificacions habituals: la banalització —«sempre hi ha hagut ultres»— i el fatalisme apocalíptic —«la democràcia s’acaba». Entre aquests extrems, el llibre desplega una mirada més complexa: la de l’extrema dreta com a fenomen estructural de les democràcies contemporànies.

El recorregut que proposa l’autor és deliberadament gradual. Naixement, consolidació, creixement i aspiració hegemònica. Aquesta seqüència, que podria semblar excessivament ordenada per descriure un fenomen tan caòtic com la política, es revela sorprenentment útil. El naixement no és presentat com una irrupció sobtada, sinó com la cristal·lització de malestars latents. La consolidació no depèn exclusivament del vot, sinó de la normalització discursiva. El creixement no és només electoral, sinó cultural. I l’hegemonia no s’assoleix únicament governant, sinó desplaçant els marcs del debat públic.

Més enllà de la taxonomia

Aquest esquema dialoga implícitament amb una part important de la teoria política recent. La definició clàssica de la dreta radical com una combinació de nativisme, autoritarisme i populisme continua sent una eina útil per a entendre el fenomen. Però Delle Donne va més enllà de la taxonomia. Allò que li interessa no és què és l’extrema dreta, sinó com funciona. Com es difon, com es legitima, com s’adapta, com transforma el terreny polític en què opera.

En aquest sentit, el llibre resulta especialment suggeridor quan aborda la qüestió de les causes. Durant anys, el debat acadèmic i mediàtic ha oscil·lat entre explicacions culturalistes i economicistes. D’una banda, la teoria del cultural backlash, que interpreta l’ascens ultra com una reacció defensiva davant l’expansió de valors progressistes. De l’altra, les lectures centrades en la inseguretat econòmica, la desigualtat i la percepció de declivi material. Delle Donne no es posiciona dogmàticament en cap d’aquests camps. Al contrari, mostra com ambdues dimensions es reforcen mútuament.

El llibre és especialment lúcid en assenyalar que l’extrema dreta prospera en ecosistemes de malestar.

La inseguretat econòmica rarament és només econòmica. La precarietat material sovint es tradueix en ansietat identitària. La pèrdua de seguretat laboral, d’estatus o de perspectives vitals genera un terreny emocional propici per a discursos que prometen ordre, protecció i pertinença. Però tampoc la reacció cultural es pot entendre al marge de les transformacions socioeconòmiques. Els canvis en valors, normes i referents simbòlics no es produeixen en el buit. S’inscriuen en processos més amplis de globalització, digitalització i reconfiguració del treball.

El llibre és especialment lúcid en assenyalar que l’extrema dreta prospera en ecosistemes de malestar. No cal una crisi sistèmica per activar la «malaltia ultra». N’hi ha prou amb una acumulació persistent de frustracions, decepcions i percepcions de desordre. Aquesta intuïció resulta difícilment separable de l’actualitat. En societats que arrosseguen les conseqüències de la crisi financera, la pandèmia, la inflació, la crisi de l’habitatge i la percepció d’inseguretat geopolítica, el relat ultra troba un camp adobat.

Afartament democràtic

Però Delle Donne introdueix un element que sovint queda relegat: l’afartament democràtic. L’extrema dreta no creix únicament en contextos de pobresa o exclusió. També ho fa en societats relativament pròsperes però travessades per una sensació difusa d’esgotament polític. La idea que la democràcia no compleix les expectatives, que les institucions són lentes, que els governs són impotents davant de forces globals, que la política és incapaç d’oferir certeses. En aquest clima, el discurs ultra es presenta com una simplificació atractiva: menys complexitat, més decisió; menys pluralisme, més ordre i, sobretot, més resultats.

El discurs ultra es presenta com una simplificació atractiva: menys complexitat, més decisió; menys pluralisme, més ordre i, sobretot, més resultats.

Aquest afartament no és necessàriament antidemocràtic en origen. Sovint és, paradoxalment, fruit d’expectatives democràtiques no satisfetes. Quan sectors amplis de la ciutadania perceben que el sistema no resol problemes bàsics —habitatge, seguretat, mobilitat social—, la confiança institucional s’erosiona. L’extrema dreta, doncs, no crea aquest malestar, però sap convertir-lo en capital polític.

Aquí és on el llibre connecta amb una altra dimensió clau: la batalla pels marcs. L’extrema dreta contemporània no opera exclusivament en l’àmbit electoral. Practica una forma persistent de metapolítica, que és l’estratègia conceptual que va impulsar De Benoist i la Nouvelle Droite, per refundar els corrents d’extrema dreta, clarament marginats després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial. Aquesta estratègia desplaça el centre del debat, redefineix conceptes, imposa temes. La normalització no es produeix quan guanya eleccions, sinó quan els seus adversaris adopten parcialment els seus llenguatges, prioritats o diagnòstics.

L’extrema dreta contemporània practica una forma persistent de metapolítica, l’estratègia conceptual que va impulsar De Benoist per refundar els corrents ultradretans després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Mundial.

Aquest procés és perfectament visible en l’actualitat. Termes, idees i preocupacions que fa una dècada eren patrimoni quasi exclusiu de l’extrema dreta han passat a formar part del discurs mainstream. La política migratòria, la seguretat, la identitat nacional, la crítica a les elits globals, la sospita envers institucions supranacionals. La finestra d’Overton es desplaça no amb estridència, sinó amb una gradualitat gairebé imperceptible, però que acaba impactant de ple en el debat polític.

Delle Donne descriu amb precisió els mecanismes que faciliten aquesta expansió. La victimització estratègica, la simplificació emocional, la polarització constant, la capacitat d’explotar les lògiques mediàtiques i digitals. En un ecosistema comunicatiu dominat per la immediatesa, l’escàndol i l’algoritme, els discursos que apel·len a emocions primàries —por, indignació, ressentiment— gaudeixen d’un avantatge estructural.

Desintermediació periodística

Uns mecanismes propulsats per la digitalització de la discussió política, que no és només un canal de difusió, creen un entorn ideològic en el qual aquestes forces creixen i es desenvolupen. Les xarxes socials no amplifiquen simplement missatges existents: reconfiguren la manera com es construeix la realitat política. La fragmentació informativa, la desintermediació periodística i la lògica viral afavoreixen narratives simples, identitàries i conflictives. L’extrema dreta no és aliena a aquest procés: hi opera amb una eficàcia notable. Tanmateix, el llibre evita caure en el determinisme tecnològic. Les plataformes no expliquen per si soles el fenomen. El fet central continua sent la interacció entre condicions socials, emocions col·lectives i estratègies polítiques. La tecnologia és acceleradora d’aquest procés, no la causa última, i això, les forces democràtiques haurien de tenir-ho clar en les seves estratègies de contenció de l’onada ultra.

Les xarxes socials no amplifiquen simplement missatges existents; reconfiguren la manera com es construeix la realitat política.

Finalment, cal destacar una darrera aportació rellevant d’Epidemia Ultra: la manera com situa l’extrema dreta dins del sistema, i no fora. Massa sovint el fenomen és tractat com una irrupció externa, quasi parasitària. Delle Donne mostra, en canvi, com la seva expansió està íntimament lligada a les dinàmiques internes de les democràcies liberals: crisi de representació, desafecció política, debilitament dels partits tradicionals, transformació dels clivatges socials. La relació amb la dreta convencional resulta aquí decisiva. L’extrema dreta creix tant per oposició com per mimetisme. Quan els partits tradicionals adopten parcialment els seus marcs, contribueixen a legitimar-los. Quan els ignoren, sovint reforcen la seva retòrica antisistema. No hi ha estratègia senzilla.

L’obra, en definitiva, ens força a abandonar explicacions tranquil·litzadores. L’extrema dreta no apareix com una anomalia externa al sistema democràtic, sinó com una possibilitat latent que emergeix de les seves pròpies tensions. No és només el producte de la manipulació o la desinformació, sinó també l’expressió —distorsionada, sovint regressiva— de malestars socials reals. El gran encert del llibre rau en aquesta incomoditat intel·lectual: Delle Donne no banalitza ni demonitza sinó que analitza, i en fer-ho situa el debat en un terreny menys emocional i més estructural.


Franco Delle Donne. Epidemia Ultra. Barcelona: Ediciones Península, 2025. 368 pàg.

Comprendre

Així, Epidemia Ultra acaba revelant-se com alguna cosa més que un estudi sobre l’extrema dreta. És, sobretot, una reflexió sobre les vulnerabilitats de les democràcies contemporànies: les fractures socials, les inseguretats materials, les ansietats identitàries i l’esgotament polític que configuren el nostre temps. Com en tota epidèmia, la qüestió decisiva no és només com contenir el símptoma, sinó com reforçar el cos que el pateix. Comprendre, en aquest context, deixa de ser una actitud contemplativa per esdevenir una forma imprescindible de lucidesa política.