Exconvergent crític

Josep López de Lerma va participar activament en el desplegament de la Constitució i en la vertebració política de Catalunya. Durant la seva estada al Congrés dels Diputats (1980-2004) va ser portaveu adjunt del Grup Parlamentari de la Minoria Catalana i vicepresident de la Cambra durant tres legislatures. Va presidir diferents comissions parlamentàries, va formar part de la selecta Comissió de Secrets Oficials i fou ponent de noranta-dos projectes de llei. Protagonista d’excepció d’aquells anys intensos que prioritzaven el desenvolupament del text constitucional i la modernització d’Espanya, sempre va defensar que el catalanisme havia d’intervenir en els assumptes d’Estat, ja fos des de dins del Govern o des de fora. Actualment està acabant la seva tesi doctoral en Comunicació. És autor de Cuando pintábamos algo en Madrid.

Un mossèn, Josep M. Plaja, el va convèncer l’any 1976 per entrar a la Convergència Democràcia que feia poc havia fundat Jordi Pujol. L’any següent, el seu nom ja figurava a les paperetes de les primeres eleccions democràtiques per la coalició Pacte Democràtic que integraven CDC, PSC-R, EDC i FNC. Dos anys després, l’any 1979, entrava a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols on exercí de regidor durant els mandats 1979–1984 i 1987–1991. Parlem amb l’antic professor d’EGB, llicenciat en Dret, ex–vicepresident del Congrés dels Diputats, autor de llibres de reflexió política i de nombrosos articles de divulgació sobre el passat però especialment del present amb la mirada posada en el futur.

Ha plogut molt des d’aquell llunyà 1979 en què vostè entra de regidor a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols i no sé si la pluja fina d’aquests anys ha modificat els ideals i els compromisos de la gent que avui fa el pas a la política…

Vaig ser el regidor més jove de les comarques gironines! Entràvem en política amb moltes ganes i il·lusió de participar en la vida col·lectiva del nostre poble o ciutat i ens delíem per posar el nostre granet de sorra que fes possible els canvis que la societat ens reclamava. Ara tot ha canviat i sembla com si molta gent decidís entrar en política com una mena de recerca de col·locació segura. En el meu cas, a la política m’hi va portar el periodisme.

El periodisme?

Efectivament. A 16 anys ja era corresponsal a Sant Feliu del diari gironí Los Sitios (avui Diari de Girona) on bàsicament escrivia cròniques esportives, però també vaig treballar al setmanari ganxó L’Àncora i, més endavant, a El Correo Catalán i El Noticiero Universal. També vaig fer col·laboracions per a Ràdio Barcelona, Ràdio Girona i, durant els estius, enviava cròniques al diari francès L’Independent que incorporava fotografies del famós Pablito. Jo era canyero i malgrat les diminutes escletxes del franquisme procurava introduir tots els elements de crítica que podia. Amb la democràcia, vaig considerar que el meu deure cívic era entrar a la cuina municipal per intentar almenys aportar solucions als problemes que, com a periodista, havia detectat i denunciat.

I de l’Ajuntament, el pas següent és la Diputació provincial. Un altre món i uns nous reptes polítics.

També vaig ser el diputat més jove! Però a la Diputació vam tirar endavant una manera de fer política que algú va anomenar «l’estil gironí». Es tractava senzillament de posar-nos d’acord els diferents partits polítics en allò que millor podia convenir a la ciutadania en general. Ara sembla que estigui parlant de ciència–ficció, oi? Doncs li asseguro que va funcionar!

«Li vaig dir a Puigdemont que convoqués eleccions, exactament el mateix que li van dir Pujol per carta i Montilla per telèfon.»

Fixi’s que en aquell temps, els de Convergència teníem majoria absoluta i malgrat això sempre buscàvem la manera de posar-nos d’acord amb la resta de formacions polítiques. No era una qüestió de necessitat de vots perquè teníem majoria suficient sinó d’entendre que, enmig de les diferències ideològiques, sempre hi ha camp per córrer plegats. Jo vaig participar activament en aquesta idea i vaig ajudar a tirar-la endavant. Avui trobo a faltar aquesta manera de fer política.

La seva carrera política fa un salt quan l’any 1980 és elegit diputat a Madrid on s’està fins a l’any 2004 exercint bàsicament les funcions de vicepresident del Congrés. Però un bon dia decideix plegar veles i després de tants anys deixa càrrecs i militància política.

Efectivament, i malgrat que maliciosament un periodista va publicar una falsedat segons la qual CDC m’havia obert un expedient disciplinari per haver donat suport a la candidata socialista a l’Ajuntament de Girona, la veritat és que l’evidència de la meva correspondència mantinguda amb el president Mas va desmentir aquella falòrnia. No, jo plego perquè no estic gens d’acord amb el canvi de rumb ideològic que està impulsant Artur Mas i això li ho dic a ell personalment i li ho deixo per escrit.

Estem parlant de l’anomenat procés que engega, segons ha publicat vostè, «una ficció inventada que ha produït el monstre d’un país escindit en dos».

Sí, perquè en el conflicte català el domini de l’estómac és molt superior al domini de la raó. La passió i no pas el raciocini va crear el procés i el segueix mantenint! En aquest escenari, Mas és el gran responsable de la deriva independentista que després va impulsar Puigdemont i ara el seu vicari Torra. Artur Mas és una persona creguda de si mateixa i això explica moltes coses. Es diu que Artur Mas està pensant a fer l’any vinent una llarga travessa en veler per l’Atlàntic, cosa que indicaria una voluntat d’allunyar-se. Però l’artefacte que va dissenyar encara està viu!

PUBLICITAT

I en aquesta avinentesa, entra Puigdemont.

Gran error de Mas, acomplexat pels de la CUP. Conec Carles Puigdemont de quan ambdós militàvem a CDC, fins i tot vaig anar al seu casament. Ell va deixar momentàniament la militància perquè li comportava problemes en la seva feina al diari El Punt, ja que la compaginava amb la premsa del partit. El seu problema era que només pensava en titulars i frases curtes, sense aprofundir ni desenvolupar els temes.

Trenco relacions amb Carles Puigdemont quan ell es presenta a les municipals de Girona i deixa de banda el discurs de CDC per anar clarament a remolc de les consignes de la CUP. M’adono que ell personalment, però també CiU com a formació política, estan derivant cap al procés independentista i prefereixo baixar d’aquell carro. És quan demano públicament el suport a la candidata socialista Pia Bosch.

I seguidament envien a Mas a la «paperera de la història» i l’alcalde de Girona entra a la plaça de Sant Jaume per la porta gran.

I tenen lloc els vergonyosos fets de setembre i octubre de 2017. Quanta frivolitat i quanta irresponsabilitat i inconsciència en aquells luctuosos fets! Quanta fatxenderia, petulància i prepotència populista… I, sobretot, quantes tones d’engany no es varen usar per mantenir en tensió la massa independentista. L’emmascarament de legitimitats atorgant al Parlament potestat constituent, la crida a votar quan el referèndum havia estat qualificat d’inconstitucional i, conseqüentment prohibit, l’enervament d’una Cambra que modifica les regles del joc sobre la marxa per afavorir la majoria independentista i, finalment, una declaració d’independència a la qual se li escapa la motivació i no es publica ni tan sols al DOPC.

Tot plegat, un paripé de gent atemorida i un teatre de rebel·lió de paper cartró. En aquells tumultuosos dies, li vaig dir a Carles Puigdemont que convoqués eleccions i que fos el poble qui decidís, exactament el mateix que li van dir Jordi Pujol per carta i el president Montilla per telèfon. Després, Puigdemont fa el que fa, ve a Girona a donar-se un bany de multituds durant les Fires de la ciutat i fuig a Brussel·les. Per això dic que la seva actitud és moralment reprovable i que no mereix gens de respecte, a diferència de Junqueras i els altres que es queden i decideixen assumir les seves responsabilitats.

Puigdemont s’instal·la finalment a Waterloo i sembla que des d’allí pretén moure els fils de la política catalana a través del president Quim Torra.

És així. Torra és el vicari de Puigdemont, un mer instrument gens autònom, tot un professional de la confusió. No ha acabat d’entendre —i en el tema de les pancartes s’ha posat de manifest— que la institució de la Generalitat és de tots i no de part. No ha paït que un 52 % dels catalans ha votat partits no independentistes i ell segueix en el seu món de ficció. I la seva actitud radical i esbiaixada afecta els problemes de la ciutadania (salut, ensenyament, benestar, infraestructures, etc.).

De l’anomenat «govern de les coses» se’n van ocupar tant la desapareguda CiU com l’ara reeixit PSC que eren les expressions majoritàries del catalanisme polític, però el Govern d’ara ha abandonat aquest concepte i ha negligit les seves responsabilitats, escombrant cap a casa en benefici propi. Perquè, s’ha de dir clar i català, això de l’independentisme s’està convertint cada cop més en una manera de guanyar-se la vida que no pas en l’expressió externa d’una creença que mereix respecte en una societat democràtica com és la nostra.

Suposo que estem parlant de l’administració eficient de les moltes atribucions executives de la Generalitat, des de carreteres a hospitals. I, darrerament, en les qüestions greus i urgents derivades de la pandèmia de la covid-19.

La Generalitat té, per exemple, competència plena en matèria de geriàtrics i centres sociosanitaris, tant des del vessant legislatiu com executiu. Doncs bé, tots som testimonis del que ha passat en aquest tema. Desbordat per aquestes menudeses, atès que l’autodeterminació es troba als llimbs a perpetuïtat, Torra ha quedat nu com a governant. Una clamorosa indigència i una ineptitud que enerva els mateixos independentistes! Tant d’orgull per a tan poca dignitat!

Però darrere del president hi ha un Govern…

Si, però el Govern Torra ha mutat. De ser un desgavell s’ha convertit en un pandemònium. El seu cap és sinònim d’incompetència, deslleialtat, paranoia, temeritat, disrupció, infantilisme i, finalment, por. Certament, el gloria in excelsis deo de la democràcia resideix en el dret a equivocar-se, però és inacceptable que el desori provocat per uns el paguem entre tots. En aquest sentit, la visió reduccionista de Torra no és un servei a l’interès general, és un acte que inclou reduccionisme i egoisme. És una depravació del mot «política».

I ara què? Vostè ha anomenat «gran embogida col·lectiva de la independència» l’actual situació que es viu a Catalunya. Però suposo que la solució per revertir la situació deu passar per una nova correlació de forces al Parlament i no acabo de veure un dibuix d’aquestes característiques a l’horitzó.

Però l’espai electoral hi és. El retorn del catalanisme polític situat a la dreta del PSC segueix sent una necessitat de país. Però actualment, en aquesta estepa gairebé siberiana, on són els moderats de centredreta? Hi són, és clar, però ja deia Josep Pla que Catalunya era estructuralment conservadora però que ho era amb un llenguatge i una gestualitat propis de l’esquerra més radical. Naturalment, existeixen grups, alguns de ben coneguts, que aspiren a crear una plataforma electoral que en primera instància vingui a moderar la política catalana. De tant en tant, alguns dels seus líders aixequen la veu per després tornar a l’anonimat, sigui a la Cerdanya o a l’Empordà. Així no anem enlloc.

És el moment de saltar a l’arena, junts o separats, però saltar d’una vegada. La pista de ball de les autonòmiques s’obrirà d’un moment a altre si és que no s’ha obert quan es publiqui aquesta entrevista. No es poden deixar les portes obertes perquè creixi l’abstenció per falta d’una candidatura reformista, catalanista i moderada! És a dir, mentre el votant favorable a la secessió ja està mobilitzat, el votant moderat de centredreta està ajagut i amb els ulls clucs. Així no anem bé.

Malauradament tot està encara molt dispers però és important que els grups que avui comparteixen catalanisme i moderació s’agrupin i puguin crear quelcom semblant al moviment que François Mitterrand va qualificar de «força tranquil·la». I s’ha de fer ara perquè tinc la impressió, avalada per recents enquestes, que l’independentisme no s’enforteix sinó que s’afebleix i, per aquesta raó, és urgent concretar el nou espai electoral.

Vostè va participar en la fundació i el creixement de Convergència Democràtica. Ara, el paisatge ha canviat…

La foto de la Catalunya d’avui no és la del president Pujol, ni la de Pasqual Maragall o de José Montilla. Ara estem immersos en el conflicte permanent d’un país dividit. Si seguim mirant-nos el melic i culpabilitzant Madrid de tots els mals, fins i tot dels errors propis, així com el «vostès, qui són?» que els engaltà el conserge del Parlament Europeu a Puigdemont i Comín, uns altres professionals de la supervivència, no anirem enlloc.

Vostè ha estat sempre un referent del que es va conèixer com a roquisme. Quins creu que són els elements específics i diferenciadors del roquisme, tant en termes de concepció de la política com de gestió de la política?

Sento decebre, però el roquisme no va existir mai. Vull dir que no fou mai un corrent intern perquè Roca no va voler, la qual cosa no nega l’existència de roquistes o seguidors de la manera de fer d’en Miquel. En termes hipotètics, doncs, els seus elements diferenciadors haurien estat la voluntat de reconversió d’un moviment polític com fou CDC en un partit polític amb menys pes identitari, més eficiència en la governació del país, més pragmàtic i entrada segura en el govern de l’Estat. La fidelitat de Roca a Pujol no fou corresposta, ni en termes de lleialtat d’aquest envers Roca. Fou «la família», Marta Ferrusola-Jordi Pujol Ferrusola-Oriol Pujol Ferrusola la que es va imposar? Segur que sí.   Aquests tres personatges, més la dimissió del mateix president Pujol en veure’s atrapat pel complex «mal marit, mal pare», expliquen la descomposició lenta però segura del postpujolisme.

Què n’ha quedat d’aquest esperit del que es coneixia com a roquisme en el món dels exconvergents? Com s’explica? 

Res de res. En tot moviment polític s’obeeix el líder sense raonar; en tot partit, com en tota democràcia, la discrepància és motor de canvi i d’adequació a la realitat canviant. Observi Mas i Puigdemont: no aposten per un partit polític, sinó per l’apuntalament del messianisme entorn de les seves figures. Greu error. Ni són Pujol, ni el carisma s’hereta. Com li vaig dir al mateix president Pujol des de l’admiració per la seva capacitat de lideratge i per la seva capacitat de treball, «sort en tenim que de personatges com tu només en surt un cada dos segles, si no malament aniríem».

Abans d’acabar, encara tenim temps de comentar el tema de la Constitució, que vostè coneix prou bé, com una via oberta a una possible solució.

És evident que reformar la Constitució espanyola seria oportú i molt útil per bastir un futur en pau i concòrdia. Han passat més de 40 anys des que es va redactar, amb una important i decisiva participació catalana, per cert, i ja tocaria modificar-ne alguns aspectes que, simplement, el pas del temps ha desfasat o ha suprimit de facto. Però ja li avanço que l’actual aritmètica parlamentària no permet ni tan sols abordar seriosament aquest tema.

Cuando pintábamos algo en Madrid és el títol d’un llibre que Josep López de Lerma va escriure l’any 2016. És un conjunt de microrelats polítics i petites anècdotes de la seva vida parlamentària que, en el seu conjunt, posen de manifest que aquesta Espanya on vivim fou fundada, modernitzada i impulsada econòmicament des de Catalunya.