El maig del 2020, mentre el món es veia sacsejat per la pandèmia de coronavirus, l’oficina de Mark Rutte, llavors primer ministre dels Països Baixos i ja en aquell moment un dels líders europeus més veterans, va explicar que el cap del govern neerlandès no havia visitat la seva mare de noranta-sis anys, que acabava de morir. Les reaccions a aquella notícia van mostrar bé les emocions enfrontades que durant catorze anys ha provocat Rutte entre els votants holandesos i entre molts ciutadans europeus: per descomptat, és innegable que si s’hagués sabut que Rutte se saltava el confinament per poder visitar la seva mare abans de morir hauria estat un escàndol. Però alhora, no hi havia una mica de fredor inhumana, d’inflexibilitat emocional, en la decisió de preferir complir les normes abans que acomiadar-se de la seva mare, sobretot en un país amb unes normes de confinament més flexibles que les de països com Espanya o Itàlia?

L’incident és una mostra d’aquella normalitat inquietant que sempre ha caracteritzat Rutte. «Mr. Normal» ha estat un dels sobrenoms més utilitzats. Un tipus normal, que ha viscut sempre en un senzill apartament de la Haia, comprava cafè fent cua com tota la resta, anava en bici a l’oficina o, si tenia molta pressa, conduïa el seu vell Saab. La seva normalitat es va convertir en la seva marca política. Que ningú no esperés grans discursos polítics, grans decisions històriques. Rutte és pur pragmatisme, pura estabilitat. Més un gestor que un home d’estat.

Les mateixes rutines, els mateixos costums, els mateixos pocs amics que l’envolten, les mateixes vacances anuals. La idea de transmetre que el poder no li proporciona cap estatus ni cap emoció, amb una vida personal gairebé desconeguda, que gira permanentment al voltant de la feina. La mort de la seva mare va ser solament un reflex d’aquesta personalitat, inflexible, vinculada moralment a treballar de manera discreta i efectiva.

En una política tan canviant com l’holandesa, Rutte ha estat la figura hegemònica des del 2010 i fins que el 2023 senzillament va deixar de barallar-s’hi. Ja feia dos anys que el primer ministre considerava que ja n’hi havia prou. Va continuar al capdavant del seu partit, el VVD, per la mateixa raó que Angela Merkel, en el seu últim mandat, va haver de seguir al capdavant de la CDU alemanya: perquè quan hi ha una figura que ha dominat d’una manera tan aclaparadora la política nacional, al seu partit li agafen atacs de pànic amb la successió. I com Merkel, a Rutte se li feia llarg i pesat aquest temps de descompte, els minuts de les deixalles.

PUBLICITAT

Rutte senzillament s’adapta a les circumstàncies. No té cap problema a explicar que l’única cosa que ha fet és canviar d’opinió perquè les condicions ho requerien

Quan el 2023 va intentar endurir la política migratòria del país una vegada més i els seus socis de Govern s’hi van resistir, va prémer el gallet. Va dir que havia dedicat «cap, cor i ànima» a aquest projecte i va tancar la porta de la política holandesa, obrint la de la candidatura a succeir Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, cosa que va fer l’1 d’octubre. Ja havia sonat com el favorit de l’administració americana en diverses ocasions. La Casa Blanca li havia fet consultes almenys dues vegades abans que finalment es donessin les condicions. De manera que a finals de l’octubre del 2023, quan va sorgir que estava obert a ocupar el lloc de Stoltenberg, les fonts aliades van estar convençuts que la successió estava feta.

Mala memòria

Rutte és un supervivent amb una flexibilitat política que ha fascinat molta gent durant els anys a la Torentje, la «torreta» del complex de Binnenhof a la Haia on hi ha l’oficina del primer ministre holandès. El 2010 va arribar al poder amb el suport extern del PVV, el partit d’extrema dreta liderat pel populista Geert Wilders. Quan aquest va retirar el seu suport i el govern es va enfonsar, Rutte va passar a convertir Wilders en el màxim risc per al futur dels Països Baixos, alhora que a poc a poc va endurir el discurs del seu partit, el VVD, cosa que molts consideren que ha anat normalitzant el discurs del PVV, que ara, després de la sortida de l’antic primer ministre, ha passat a liderar l’Executiu holandès. Rutte senzillament s’adapta a les circumstàncies. No té cap problema a explicar que l’única cosa que ha fet és canviar d’opinió perquè les condicions ho requerien.

Quan la contradicció és massa evident, Rutte té tendència a explicar que s’ha oblidat d’allò que provoca la contradicció. La mala memòria selectiva ha estat en diverses ocasions una eina política per a ell. Als Països Baixos, recentment, el politòleg Ariejan Korteweg assenyalava que potser era el moment que Rutte escrivís les seves memòries, tot i que explicava que hi havia un contratemps important: per fer-ho has de tenir memòria. Però la realitat és que sí que hi ha unes memòries de Mark Rutte que es poden trobar a internet. Memoires van Mark Rutte (Memòries de Mark Rutte), sota el títol No recordo res d’això, és una llibreta de vuitanta pàgines en blanc amb una coberta en la qual es distingeix la silueta de Rutte amb bicicleta.

Tot li rellisca. Aquesta actitud ha estat la clau que l’ha ajudat a sobreviure a diverses crisis, cosa que li va fer guanyar un altre dels seus sobrenoms: Teflon Mark, en referència a les paelles antiadhesives.

Per a molts, aquesta actitud ha estat la clau que l’ha ajudat a sobreviure a diverses crisis, cosa que li va fer guanyar un altre dels seus grans sobrenoms: Teflon Mark, en referència a les paelles antiadhesives. Tot li rellisca, res no li deixa marca. Un bon exemple va ser la dimissió del seu govern el 2021 després que es conegués el paper de l’Executiu en un escàndol en què les autoritats fiscals del país van exigir erròniament la devolució d’ajudes socials a unes 26.000 famílies, moltes d’elles d’origen estranger. Rutte va demanar perdó i el seu partit va millorar resultats en les eleccions legislatives poques setmanes després. És solament un exemple més, perquè al llarg dels anys que va ser al poder, el primer ministre ha esquivat moltes crisis que s’han cobrat un bon nombre de cadàvers polítics, però mai el de Mark Rutte.

El «murmurador de Trump»

Però la realitat és que més enllà dels acudits polítics holandesos, Rutte sí que recorda, i durant catorze anys ha acumulat una llarguíssima experiència com a líder europeu i de l’OTAN. Per això, més enllà de Viktor Orbán, primer ministre hongarès i l’altre gran veterà de la política europea, amb el qual Rutte va mantenir polsos molt tibants durant els últims anys per la deriva autoritària d’Hongria, ningú no va posar problemes quan la Casa Blanca va apuntar que tenia un ungit per succeir Stoltenberg com a secretari general de l’OTAN.

Flexible, pragmàtic, dur. Tot alhora. Pocs tenen una mala imatge de Rutte. I això que el seu govern va ser la nèmesi dels executius del sud d’Europa durant la crisi de l’euro. El seu ministre de Finances, Jeroen Dijsselbloem, que va ser president de l’Eurogrup, la reunió de ministres del ram de l’Eurozona i sala de màquines de la gestió de la crisi de l’euro, va brandar, ferm, el fuet de l’austeritat. Encara que fos Dijsselbloem i no Rutte el que va suggerir que als països del sud es gastaven els diners en «alcohol i dones», aquella idea va marcar per sempre la visió del primer ministre holandès que té l’opinió pública dels països del sud de la Unió Europea. I, tanmateix, en l’àmbit personal, Rutte continuava sent agradable, una persona amb qui era fàcil tractar en els marges del Consell Europeu. Et podia fer la vida molt més difícil, però ho feia amb un somriure.

L’extensa experiència en cimeres europees, que a vegades van arribar a ser molt tibants, i la seva personalitat han estat claus en la seva elecció. Un altre element important ha estat el país que ha liderat: un estat membre fundador de la UE i de l’OTAN, amb una enorme autoritat moral, amb un pes molt rellevant però sense ser ni dels grans països ni dels petits estats. Rutte va saber maximitzar sempre aquest pes relatiu dels Països Baixos, aprofitant per actuar des de segona línia.

PUBLICITAT

Un esdeveniment va tenir molt més a veure que cap altre en el seu nomenament recent, especialment davant del fantasma del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca: la cimera de l’Aliança Atlàntica del 2018 a Brussel·les. Aquell dia Trump va provocar un terratrèmol a l’OTAN amenaçant d’abandonar el club si la resta de socis no augmentaven la despesa en defensa en línia amb el compromís de Gal·les, és a dir, que els estats membres gastessin almenys un 2 % del PIB en assumptes militars. L’atac de pànic va ser general.

El simple fet que els Estats Units considerin abandonar l’Aliança afebleix al bloc, perquè aquest es basa en el poder de dissuasió que genera la presència americana. Stoltenberg, Emmanuel Macron, president francès, i Angela Merkel, cancellera alemanya, havien de decidir com actuar. Amb ells hi havia també Mark Rutte. Potser no havia de pertànyer a aquesta «sala de màquines» de l’OTAN pel pes del seu país, però sí per la seva personalitat. I ho va demostrar poc després, quan van decidir que fos ell el que tractés de calmar Trump.

Si guanya Trump, la feina de Rutte es pot convertir en una repetició i prolongació de la seva maniobra de la cimera del 2018.

Rutte va fer el que sap fer millor: assolir un acord que semblava impossible. Sense orgull, sense altivesa, sense massa preocupació per l’estètica del moviment. Es va dedicar senzillament a adular Trump, a assenyalar que el magnat ja estava aconseguint que els socis augmentessin la seva despesa, a fer-lo sentir el més llest, el més avançat, el que té raó. Aquell dia, Rutte va apagar un incendi que amenaçava a devorar tota l’OTAN, es va guanyar la confiança de Trump i del seu entorn, i va passar a ser identificat per tots els altres com un interlocutor òptim amb el president republicà al qual ningú no sabia tractar del tot. L’home dels mil sobrenoms en va rebre un de nou: el murmurador de Trump.

Mediador i traductor

Aquest sobrenom li ha valgut una secretaria general de l’OTAN. Si guanya Trump, la feina de Rutte es pot convertir en una repetició i prolongació de la seva maniobra d’aquella cimera del 2018. Tranquil·litzar Trump, suavitzar els efectes més nocius de la seva presidència i pressionar els socis europeus perquè l’ajudin a mantenir la Casa Blanca sota control.

Per a Rutte, aquesta nova feina representa un canvi important. Ha hagut de deixar la seva ciutat natal, la Haia, on ha desenvolupat tota la seva feina, i amb ella també una vida ascètica i senzilla. Ara viu en un carrer amb una enorme seguretat i amb grans mansions a l’Avenue Louise de Brussel·les. S’ha acabat la normalitat, la bicicleta, el vell Saab i el telèfon Nokia. Ja no s’espera algú senzill i pròxim, s’espera un secretari general de l’OTAN.

Això no és política nacional: no hi ha marge per a l’error, ni per a la improvisació ni per a la creativitat puntual. No hi ha Teflon Mark que serveixi. Cal ajustar-se a un discurs ferm i clar, martellejant i repetitiu. La teva visió, les teves idees o les teves aspiracions respecte al teu llegat són totalment secundàries: es busca més un funcionari amable però gris, àgil i capaç però discret, lleial i flexible, que un protagonista. És un lloc que s’assembla més al d’un soldat, preocupat especialment per exercir de conciliador amb els Estats Units, que al d’un polític. Un lloc que portava escrit el nom de Mark Rutte.