Arcadi España, el ciclista socialdemòcrata

Una pedalada. Una altra. La suor en el front. El dolor en les cames. Una altra pedalada més. El cansament. L’ombra de l’esgotament. El fantasma de l’última pregunta que acudeix al cap en les situacions límit: per què. Una altra pedalada. Un poc més encara. I és fàcil imaginar-lo així, a Arcadi, des de ben jovenet. Pujat a una bicicleta, amb l’esquena encorbada i pedalejant a la vora dreta de tantes carreteres valencianes. És fàcil imaginar-lo creient-se ser Laurent Fignon, aquell ciclista francés que corria amb ulleres —com ell—, amb un aire d’intel·lectual —com ell—, i amb una consideració generalitzada de vers lliure dominat pels seus sentiments —només en part, com ell.

És fàcil imaginar al jove Arcadi, als catorze anys, veient a la tele, en un estiu calorós de mosques sense aire condicionat, aquell final agònic del Tour del 89, quan Fignon va perdre el maillot groc a París per només vuit segons. Només vuit. Una desfeta històrica, tràgica i cruel en els Camps Elisis. Eixe dia, com la teoria del caos i el seu efecte papallona, a 1.431 quilòmetres d’allí, al poble de Carcaixent, un ciclista adolescent i passional aprenia els valors de la derrota. Aprenia la victòria que suposa perdre quan hom és fidel a ell mateix i ho ha donat tot. Fins a l’última pedalada.

Arcadi España era socialdemòcrata abans de saber el que això significava. Molt abans de saber què era aquella ambició on conflueixen els ideals de llibertat i igualtat en el bastidor de l’humanisme. Podem imaginar-nos el xiquet Arcadi, per Carcaixent, jugant i corrent però sense embrutar-se en picabaralles ni insults grollers. Eixe gen socialdemòcrata li venia de son pare: un militant de la paciència socialista, lletraferit i home d’acció quan el vaig conéixer com a tinent d’alcalde de Carcaixent on —coses de la vida— vaig treballar de molt jove. Era un home que no passava desapercebut. Una persona amb unes conviccions fermes només superades per un tret essencial en la personalitat del pare i el fill: el respecte. Un respecte proverbial a tot i a tothom com a conducta vital. Com a manera d’habitar el món. De viure la vida.

Era Arcadi —o Arcadio— un polític local molt respectat: l’autèntic epicentre socialista de la comarca tarongera i arrossera de la Ribera. Era un polític local, tinent d’alcalde durant dues legislatures després de la terrible pantanada de Tous, però amb la ment també enfocada per aquell país, aquell autogovern, que entre tots i amb tanta il·lusió anàvem fent. Per això va integrar el grup d’assessors del president Joan Lerma al Palau de la Generalitat. En les estances del nostre Palau gòtic, Arcadi desprenia auctoritas. Per això, sovint he pensat com brillarien aquells ulls menuts i sempre encuriosits del pare veient el seu fill com a conseller de Política Territorial i d’Hisenda, i ara ministre d’Hisenda. Perquè, per a Arcadi pare, l’autogovern valencià sempre fou indestriable de la democràcia. També així per al fill. En el nom del pare.

Les dones que han criat a Arcadi

La biblioteca familiar del ministre Arcadi España té milers de volums. Un deu ser —no ho sé, però no en tinc cap dubte— La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca: eixe drama centrat en la repressió i el desig, en l’autoritat repressora i l’anhel de llibertat. No puc deixar de pensar en totes les dones que han criat a Arcadi, fill únic. La iaia, sa mare, les altres tres ties, tantes cosines. A penes homes en eixa casa. Una casa que respirava llibertat i que era el revers de la de Bernarda Alba. Una casa on es llegia apassionadament a Luis Cernuda, un dels poetes de capçalera d’Arcadi. L’autor, per exemple d’estos versos:

Si el hombre pudiera decir lo que ama,
si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
como una nube en la luz;
si como muros que se derrumban,
para saludar la verdad erguida en medio,
pudiera derrumbar su cuerpo,
dejando sólo la verdad de su amor,
la verdad de sí mismo,
que no se llama gloria, fortuna o ambición,
sino amor o deseo,
yo sería aquel que imaginaba;
aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
proclama ante los hombres la verdad ignorada,
la verdad de su amor verdadero.

La biblioteca familiar del ministre Arcadi España té milers de volums. Un d’aquests deu ser —no en tinc cap dubte— ‘La casa de Bernarda Alba’, de Federico García Lorca.

Tot no pot ser perfecte. És una llàstima que no haja pogut parlar mai amb Arcadi de futbol. És de les poques coses que ens separen. A ell no li agrada; a mi m’agrada molt. En canvi, hem parlat molt de llibres. Recorde, per exemple, el nostre descobriment del poeta Francisco Brines i aquell dia que el vam visitar junts en la seua casa de l’Elca, Oliva, on jo tornaria més vegades abans que el poeta ens deixara per sempre, ja com a Premi Cervantes. Un polític que llig és un polític diferent: això m’ho ha ensenyat l’experiència. Com un polític que escolta la ràdio. Com un que torna als carrers de la seua infantesa i es troba, sense espant, amb aquell xiquet que un dia fou. Això és Arcadi.

Cap de gabinet

Era a finals dels anys 2000 quan vaig començar a tindre relació intensa amb Arcadi España, el ministre. En 2012, quan vaig ser elegit secretari general del PSPV, el vaig incorporar al meu equip com a cap de gabinet. El lloc de la màxima confiança. Aleshores van començar les hores junts d’un rellotge infinit. I en aquelles hores he anat coneixent, descobrint, una persona amb moltes virtuts polítiques i personals, doncs en Arcadi sempre es mesclen eixes dues qüestions. (Deia Kate Millet: «Allò personal és polític». En Arcadi, eixa idea arriba al súmmum). La primera gran virtut és la serenitat. No l’he vist mai perdre els papers. No l’he vist mai cridar. Ni enfonsar-se. I això, en un home de passions com ell, és curiós. Una estranya quadratura del cercle.

Té una capacitat de treball infatigable, quasi monàstica, en alguns casos. Molt sacrificada. Tenaç fins a l’extenuació (dels altres, de vegades).

També he apreciat la seua il·limitada paciència (la primera: amb mi). La seua capacitat empàtica amb l’Altre, virtut que el porta a gestionar bé la diversitat i a culminar la síntesi en tants casos difícils, com fou el seu paper determinant per a gestionar el mestissatge del govern de coalició a la Generalitat Valenciana a partir de l’any 2015. Si admirem allò que de vegades ens falta, per a mi ha estat sempre admirable el seu ordre germànic. Això l’ha ajudat en la seua gestió. No hi haurà ningú en el món que puga posar objeccions a la següent afirmació: té una capacitat de treball infatigable. Quasi monàstica, en alguns casos. Molt sacrificada. Tenaç fins a l’extenuació (dels altres, de vegades). En això també és ciclista, siga gregari o líder d’equips, sempre al lloc que li pertoca sense recriminacions ni egolatries tan presents en la fauna política. El treball és una part constitutiva de la seua persona. Millor dit: la defensa del valor del treball, i de l’esforç, és una dimensió imprescindible per a entendre’l bé.

Aquell dia de primavera acabada d’estrenar jo estava a casa, a París. Ell em va escriure. Em va dir que posara la roda de premsa del president del Govern i fou suficient. Quan vaig escoltar el nom d’Arcadi com a nou ministre d’Hisenda va ser un moment molt emocionant. Molt. Vaig pensar en el seu pare. Vaig pensar en el reconeixement que aquell nomenament li suposava en el pla personal. Vaig pensar en la importància política de tindre, per primera volta a Espanya, un ministre d’Hisenda federalista. Un polític que entén Espanya —l’Espanya d’Espanyes— des de la seua diversitat real i sana. Vaig pensar en la gran oportunitat valenciana de tindre a un ministre que de veritat comprèn les implicacions socials i econòmiques que implica l’infrafinançament injust per al poble valencià.

Ara és al davant

Vaig pensar, com a amic, en les abraçades compartides. La que em va donar en la mort del meu pare i la meua mare. La que li vaig donar jo quan va faltar el seu pare. L’abraçada d’alegria quan vaig accedir a la secretaria general o en l’abraçada de la tristesa aquella nit en què vaig dir que deixàvem la casa de tots els valencians amb el cap ben alt i les mans ben netes després d’haver intentat, en tot moment, fer el bé. Arcadi era al darrere. Tants anys ha estat al darrere. Ara és al davant.

Em vaig alegrar molt aquella vesprada de primavera iniciàtica. Havia de ser a París, només a uns metres d’on Laurent Fignon, guanyant de groc o perdent per vuit segons, va ser feliç fent allò en què creia. Mentre, a Carcaixent, un xiquet que no sabia que ja era socialdemòcrata decidia que no deixaria mai de pedalejar.