Cinc dècades després de l’inici de la transició a la democràcia i quatre des que es va establir el mapa autonòmic, el tema de l’organització territorial del poder continua sent el gran forat negre de la política espanyola. Al llarg d’aquests anys s’ha anat bastint el que s’ha conegut com l’«Estat de les autonomies», una forma peculiar d’organització de la diversitat territorial, alhora una mena de work in progress per al qual no hi ha mapa i un camp de mines polític des de l’inici. No està de més recordar que el títol vuitè de la Constitució no va comptar amb el consens que sí que va tenir la resta del text.

Tots aquests vicis d’origen, que no s’han corregit al llarg de les dècades transcorregudes des d’aleshores, són presents en la manera com s’està produint el debat (per dir-ho d’alguna manera) sobre la nova proposta de finançament autonòmic, pactada entre el Govern central i ERC. Sembla mentida que un element tan important de l’estructuració política de l’Estat no s’hagi abordat en el termini i la forma escaients. És important recordar que l’actual model, fruit d’un pacte inicial entre el Govern central i el de la Generalitat l’any 2009, porti més de deu anys caducat, sense que ningú se n’avergonyeixi ni ningú tampoc no n’hagi demanat responsabilitats.

El problema ve de lluny i es mou en unes coordenades marcades pels interessos immediats de les forces polítiques i el mal dissimulat desinterès del PP. L’oposició originària d’AP al títol vuitè de la Constitució en els debats parlamentaris de 1978 segueix present en la profunditat del pensament de la dreta espanyola, malgrat que amb els anys no hagi fet escarafalls a ocupar les instàncies de poder generades a partir del naixement de les comunitats autònomes. L’aparició de Vox no ha mogut el PP cap a posicions antiautonomistes, senzillament ha fet més evidents unes posicions que ja existien.

PUBLICITAT

A aquest rebuig de base a qualsevol aprofundiment de l’estructura de l’autogovern cal afegir-hi un element nou: Madrid. La comunitat governada per Isabel Díaz Ayuso és la gran beneficiària del fet que no es produeixi un debat seriós sobre el finançament autonòmic, ja que aquest hauria de tractar com un element central el paper de Madrid com a aspiradora de recursos de les comunitats veïnes i els beneficis que implica l’«efecte de capitalitat» del qual es beneficia. En aquest sentit, no pot ser més lamentable veure com els governs del PP d’algunes comunitats penalitzades per l’actual sistema (la valenciana, clarament) tanquen files i se sotmeten a la disciplina partidista, fent passar els interessos de la capital per damunt dels propis.

El problema de fons és que el debat sempre ha acabat llastat pels suposats greuges que qualsevol reforma del finançament genera, amplament esventats pel PP i amb un destinatari evident: Catalunya. Certament, totes les modificacions en el finançament autonòmic tenen l’origen en demandes de partits catalans, ja sigui aprofitant una posició clau en la investidura del president del govern central (1993 i 1996) o per un acord entre PSC i PSOE (2009). Aquesta vegada no ha estat diferent i la proposta del nou model té el mateix origen, el que ha aixecat altre cop els mateixos arguments que s’han emprat en altres ocasions. Que en totes aquestes ocasions les comunitats (governades pel PSOE o pel PP) s’hagin acabat sumant al nou model sembla que no frena els discursos en contra de la «insolidaritat» dels catalans.

Que no sigui possible tenir un debat raonat sobre com cal que es financin les comunitats autònomes i tot acabi en una disputa conjuntural sobre greuges i essències pàtries, amb l’ull posat exclusivament en la utilització electoral de l’exaltació sentimental diu molt de dos aspectes crucials per entendre com s’ha anat desenvolupant el debat territorial.

Per una banda, la inexistència per part del PSOE d’una idea clara de com s’hauria d’articular l’Estat autonòmic quaranta anys després de la seva posada en funcionament. L’oposició del PP i la utilització que ha fet dels greuges territorials i identitaris no ha estat contestada pels socialistes, que han navegat aquest mar tempestuós sense brúixola i produint la sensació que ho feien obligats, fet que ha reforçat la idea que la definició dels elements centrals del model autonòmic era fruit principalment del «xantatge» dels catalans per a afavorir els seus interessos particulars.

A això no ajuda gens, sinó tot el contrari, el paper que des de fa temps juga Junts, situat en una posició de màxims inassumible per a qualsevol força estatal i que no persegueix altra cosa que guanyar posicions enfront d’ERC entre l’electorat més radicalitzat, exactament de la mateixa manera que succeí durant la negociació de la reforma estatutària de 2005. Fa temps que Junts ha sortit del marc de la negociació per instal·lar-se en la conjuntura i en el curt termini, més interessat en els possibles guanys particulars de la seva posició (i en els perjudicis que pot provocar en el seu rival) que a col·laborar per millorar els instruments de l’autogovern català. Seria bo per al país que Junts, com ho han proposat alguns dels seus dirigents, tornés a formar part del bloc central del catalanisme, abans no sigui massa tard.

El segon aspecte que defineix la pobresa del debat sobre l’Estat autonòmic és la flagrant manca d’instruments per canalitzar de forma raonable aquesta discussió. Espanya seguirà sent un Estat disfuncional mentre no disposi d’un òrgan de debat i discussió que substitueixi les tertúlies i les declaracions als mitjans. Aquest òrgan no és altre que un Senat on hi hagi representats els governs de totes les comunitats autònomes i el govern central. Fins aleshores, desgraciadament, la ciutadania no podrà tenir el debat que es mereix.