El proper 8 d’agost farà dos anys exactes de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, després del resultat electoral del maig d’aquell 2024, que situà el PSC com a primer partit del país, amb 42 escons, 7 més que el segon partit, Junts. Per primera vegada des de l’esclat del procés, les forces de l’espai independentista no assolien la majoria absoluta dels escons al Parlament. Així doncs, el mandat que sortia de les eleccions semblava evident: la configuració d’un govern amb el PSC com a força central i que ja no obeís a la divisió per blocs que havia caracteritzat (tristament caracteritzat, a parer nostre) la política catalana de la darrera dècada.

S’obria, doncs, un temps necessàriament nou, que havia de deixar enrere uns anys de confrontació estèril al qual els resultats del maig posaven punt i final. Un punt i final que havia de corroborar el nou govern sorgit d’aquells resultats. En un editorial d’aleshores demanàvem al nou govern que fos capaç de retornar a la institucionalitat que el procés i els seus dirigents havien fet saltar pels aires, amb greus conseqüències per al país des de molts punts de vista. Amb la distància que dona el temps sembla més que evident que el viatge al no-res que suposà el procés va forçar al límit molts dels elements que defineixen el model institucional del nostre autogovern, tant Catalunya enfora com Catalunya endins.

Els anys del procés van ser un temps perdut per a poder reforçar i avançar en la construcció d’un veritable Estat federal a Espanya. És cert que aquesta evolució ha semblat per moments una quimera impossible, per la tradicional oposició de les forces conservadores espanyoles i de sectors importants de les elits funcionarials de l’Estat. També és cert que la dinàmica de configuració del nucli de poder concentrat a Madrid des de principis del segle («Madrid se va», que deia Pasqual Maragall) ha complicat l’equilibri de forces a favor d’una millor i més justa distribució del poder entre els diferents territoris que componen Espanya. Ara bé, també sabem que l’articulació d’una proposta federalitzant ha passat i passa indefectiblement pel lideratge de Catalunya. Lideratge que ha estat completament absent al llarg dels deu anys que ha durat el procés, amb el resultat evident d’un clar retrocés en l’articulació territorial espanyola, i, per tant, en les capacitats d’autogovern de Catalunya.

PUBLICITAT

Aquesta era una de les carpetes que esperava damunt la taula del nou president Illa fa dos anys.

Però també hi havia les conseqüències del procés Catalunya endins. Algunes, evidents, d’altres que han actuat com a bombes d’explosió retardada. Fa dos anys, el president Illa va identificar molt encertadament que calia recosir la societat catalana després de deu anys de tensió identitària, que havia posat al límit les costures d’un país, el nostre, que sempre s’esquinça pel mateix cantó. El procés, en cert sentit, havia fet tirar enrere tota la feina desplegada des de finals dels anys 60 del segle passat i que tenia en la unitat civil el seu centre neuràlgic. La idea que Catalunya era un sol poble no era una proclama idealitzant sinó l’instrument conceptual que evitava l’esquinçament del país en lògica identitària. El risc d’aquest esquinçament fou real en algunes fases del procés i si no es va arribar a un enfrontament real entre comunitats identitàries i lingüístiques no fou per la contenció demostrada pels dirigents independentistes sinó pel capteniment de la gran majoria de la ciutadania catalana.

Tanmateix, el procés ha deixat cicatrius profundes en alguns segments de la societat catalana, que en alguns casos són atiats per forces nascudes d’algunes de les fogueres que es van encendre irresponsablement a l’escalf del procés.

El govern Illa ha entès des del primer moment que una de les seves tasques principals era guarir aquestes cicatrius. En les seves paraules, «unir» un país que havia patit una sacsejada intensíssima que l’havia dut al caire de l’estrip. Part d’aquesta acció ha estat la recuperació de la normalitat institucional, en el sentit d’entendre que el respecte entre les institucions, i el respecte de la Generalitat per si mateixa, formava part d’aquest propòsit més general per «unir», de manera que tota la ciutadania catalana reconegués en la Generalitat la institució que la representa sense excloure ningú. Es tractava de recuperar la Generalitat per a tothom, després d’uns anys de devaluació de les institucions de l’autogovern. Val a dir, amb justícia, que aquesta normalització, si bé parcial, ja l’havia començat a fer el govern presidit per Pere Aragonès.

Al mateix temps, cal reconèixer que la nova Generalitat ha fet esforços en la recuperació del paper de Catalunya en el marc general espanyol, per bé que aquests no han estat fàcils ni han obtingut beneficis tangibles, més enllà del suport que ha rebut (de vegades menys tangible del que fora desitjable) per part del govern central. El problema, aquí, ha estat doble i té el seu origen en els anys del procés. Per una banda, el procés ha deixat un pòsit de desconfiança envers el govern català per part d’altres governs autonòmics, que ha activat un ressort tradicional de malfiança envers qualsevol iniciativa provinent de Catalunya. Per l’altra, el govern Illa s’ha trobat immers en un escenari general d’extraordinària polarització que fa impossible poder, ni tan sols, debatre qualsevol iniciativa entre els dos grans partits d’àmbit estatal. Un exemple més que evident, la inviabilitat del debat sobre el necessari nou model de finançament autonòmic.

Aquesta situació no és aliena a la creixent capacitat de Vox, una força nodrida en els seus orígens pel procés, de condicionar les posicions del PP. I també cal assenyalar el paper poc procliu a l’entesa per part de Junts, que en algun moment condiciona el marge de maniobra d’ERC.

En aquests dos primers anys de govern, l’executiu Illa ha aconseguit retornar a la normalitat aspectes essencials de la política a casa nostra, que s’havien vist greument trastocats per l’aventura processista. Era una condició sine qua non per al nou temps. Ara bé, la fixació del govern des de l’inici en la gestió dels serveis públics, fins a l’extrem de voler-ne fer gairebé l’únic barem de la seva actuació, ha esdevingut un hàndicap important, que de totes maneres encara té temps per superar.

Podem esmentar els diversos problemes enfrontats pel govern en aquests dos anys de legislatura, des del caos a Rodalies a les vagues de l’ensenyament o dels metges. Una mirada superficial podria al·ludir a una malaurada coincidència, però si volem entendre què està passant hem d’anar més enllà. Al govern Illa li han esclatat a la cara anys i anys de deixadesa en la gestió i les inversions públiques, en el manteniment dels serveis imprescindibles perquè el país funcioni bé. I aquesta deixadesa coincideix amb un increment espectacular de la població, un canvi d’escala, «la Catalunya dels vuit milions», que suposa no només un augment de la població, sinó un augment similar de la diversitat i la complexitat de la nostra societat.

En aquest sentit, voler fiar principalment l’èxit del govern en la gestió de les infraestructures i dels serveis públics és potser massa arriscat, perquè vol dir obviar que des de 2010 els successius governs de la Generalitat s’han demostrat com a incapaços, o pitjor, completament despreocupats per garantir la qualitat de vida als seus conciutadans, ja sigui per ideologia (governs Mas), perquè estaven per a una altra cosa (governs Puigdemont i Torra) o per incapacitat (govern Aragonès). Precisament, les vicissituds del govern Aragonès haurien d’haver posat en alerta el nou govern Illa respecte a la dificultat d’aixecar uns serveis desatesos durant més de quinze anys. Desatenció a la qual no és aliena l’administració general de l’Estat, sigui de qualsevol color polític, tot sigui dit.

A aquest error d’apreciació per part del nou govern cal afegir-ne un altre de més llarg abast: la fixació en la gestió ha deixat de banda durant els dos primers anys de singladura de l’executiu Illa la necessària construcció d’una idea de què ha de ser la Catalunya postprocés, de manera que s’està abandonant el camp de les idees al discurs aberrant de les noves formacions racistes, hereves de la cara més fosca del procés.

La curació de les cicatrius no es pot produir només a través de la normalització institucional i fent que els trens arribin a l’hora. Al govern Illa, després de dos anys, se li ha de reclamar que expliqui quin país té al cap, quin país ens proposa. L’últim projecte de país va ser el proposat pel procés, que ens va portar on ens va portar. Després hi ha hagut normalització, hem esquivat el pitjor i la Catalunya unida ha sobreviscut. I això es deu en gran mesura al govern Illa i formarà part del seu balanç positiu. Ara bé, davant les incerteses que angoixen la nostra societat necessitem alguna cosa més, una expectativa de projecte compartit per culminar el gran objectiu d’unir i servir amb el qual el president Illa va inaugurar el seu mandat.