En el curs de la projecció de Mientras dure la guerra, film d’Alejandro Amenábar, que comparteix guió amb Alejandro Hernández —una pel·lícula que fa pensar en el nostre passat recent, excel·lentment realitzada i interpretada—, em va venir a la memòria la figura de Manuel de Falla, en un cert paral·lelisme amb la imatge de Miguel de Unamuno que s’hi presenta.
Ambdues figures, molt reconegudes en la diversitat ideològica espanyola i internacional, una mica més gran el filòsof que, malgrat la seva sensibilitat, manifestava una dificultat per entendre la música, tot i que apreciava el cant del pastor al camp o el cant gregorià, van coincidir en el suport a la República i en les crítiques i el desencís davant dels atacs dels anys 30 a la fe cristiana amb la crema d’esglésies i convents, i fins i tot amb projectes legislatius.
Falla, des d’un catolicisme sense fissures, i Unamuno, més distant, encara que impregnat del seu ideal de justícia; fins i tot van coincidir —cadascú per la seva banda ja que no hi ha correspondència entre ells— en la idea que la insurrecció contra el govern de la República ajudaria a recuperar l’ordre i allunyar el caos… I la trista coincidència final va ser la constatació —davant la dura realitat— de la crueltat i la injustícia d’aquells que «van vèncer però no van convèncer»… vantant-se de cristians si bé molt distants de la seva ètica, com sembla que el rector de la Universitat va voler dir a Franco quan el ja generalísimo justifica els afusellaments «sense judici previ» comentant que també ho feien els de l’altre bàndol.
Unamuno, uns dotze anys més gran que Falla, va morir molt poc després (l’últim dia de 1936) d’aquesta profunda decepció; Falla en canvi va viure aïllat a Granada la resta de la guerra i va marxar a l’exili l’octubre de 1939, camí que segurament hauria seguit el filòsof i professor davant la perspectiva de conviure amb l’avanç dels feixismes.
No és prou conegut el perfil de Falla com a home compromès amb el seu país i la seva gent.
El rugit dels camions de l’horror que Falla sentia des de casa seva de l’Antequeruela ja l’advertien que els trets que seguien a continuació no eren de caçadors furtius.
El seu gran gest d’indignació i d’impotència va ser quan, arriscant la vida —va ser l’única personalitat que ho va fer—, va baixar al govern de Granada a demanar explicacions sobre la situació del seu estimadíssim amic el jove poeta Federico García Lorca.
PUBLICITAT
La seva figura —molt mediatitzada en els anys del règim— no ha acabat encara de mostrar al gran públic el seu perfil d’home compromès amb el dia a dia del seu país i de la seva gent. La historiografia tradicional de la música i de l’art —a manca encara d’un treball biogràfic integral— l’encasella dins la falsa categoria estètica que anomenen nacionalisme, cosa que en la diversitat cultural espanyola i la seva història és molt difícil d’explicar, d’entendre i de sostenir.
Un elegit
La seva imatge de persona malaltissa i maniàtica, si bé no tenia bona salut, contradiu la seva gran vitalitat i se suma a la del seu suposat «misticisme», i a la d’home allunyat del brogit del món en els seus llimbs d’artista poc compromès.
En realitat, Falla tenia una fe cristiana profunda, solidària, sempre crítica, que dialogava amb el pensament de Maritain, amb qui va compartir amistat. Si bé és cert que preferia el silenci per concentrar-se en el seu treball com a compositor, que considerava propi d’un elegit i davant del qual havia de respondre, no va deixar mai de banda el seu compromís social.
En els perfils biogràfics coneguts, es parla poc del seu esperit republicà en el sentit de la consideració de la llibertat i la dignitat de la persona, de la seva creença en un cristianisme compromès amb els necessitats, del seu exili definitiu en instaurar-se el règim de Franco i de la seva negativa de tornar a Espanya mentre durés aquesta situació, malgrat els nombrosos oferiments amb què el règim intentava comprar-lo. Estudis parcials més recents, tal com es posa de manifest en els treballs de Manuel Titos i altres que col·laboren en el llibre Falla, noche en los confines de España, 1931-1939, edició d’Alejandro V. García (Diputació de Granada, 2017), tracten aquest tema.
En l’àmbit artístic, la seva actitud en el terreny estètic va ser d’un progressisme que troba les seves arrels en el modernisme i que des del Retablo o el Concierto para clave (1923 i 1926) va parlar de tu a tu amb les avantguardes europees amb propietat i personalitat.
Preferia el silenci per concentrar-se en el seu treball com a compositor, que considerava propi d’un elegit.
Les idees estètiques del català Felip Pedrell, el seu mestre a Madrid; els estudis amb Debussy i Dukas després, a París; els consells i la proximitat d’Albéniz a partir de 1907, i l’estètica de Rusiñol, orienten les primeres grans creacions de Falla en els temps en què coneix la revolució de La consagració de la primavera.
I els fruits de la seva obra d’aquells primers anys avalen les paraules d’Unamuno en la seva crítica al casticisme:
«Espanya està per descobrir i només la descobriran espanyols europeïtzats». I en la gran música aquests van ser Albéniz, Granados i Falla.
La prèdica de Miguel de Unamuno de final del segle pren forma cap als anys del començament de la Gran Guerra a Meditaciones del Quijote d’Ortega y Gasset (Madrid: Residencia de Estudiantes, 1914) i en les idees que Falla exposa sobre la tradició en el seu article «La nueva música» (Madrid, 1915).
Falla saluda sense complexos l’arribada de la República el 1931, i col·labora —amb un esperit crític implacable— a la revista Cruz y Raya de José Bergamín, qui, juntament amb Ortega i Unamuno, el considera un dels seus «grans mestres».
Amic de Pemán
Davant dels excessos que es cometen contra l’Església, i les posicions d’alguns membres del govern republicà sobre la religió, Falla no dubta ni un instant —en aquells moments durs però plens d’il·lusió de 1931 i 1932— a protestar amb fermesa davant el seu gran amic, el ministre Fernández de los Ríos, alhora que fa el mateix més tard davant d’Azaña, i també davant les jerarquies eclesiàstiques del cardenal Gomà i altres, assenyalant la falta de compromís social de l’Església i la seva aliança amb els grups de poder econòmic.
Moltes coincidències amb Unamuno, ben representat en la pel·lícula. Aquest text no pretén anar més enllà en un tema tan complex com el que estem tractant, conscients que no aprofundim en la figura del gran pensador que ha influït tant en el pensament i l’obra de Manuel de Falla.
En temps de la Guerra Civil, i fins i tot de l’exili, Falla intercedeix en moltes ocasions per amics de diferent perfil ideològic. Havia rebut amb angoixa l’assassinat del seu gran amic Leopoldo Matos al País Basc per «republicans» incontrolats —i què es pot dir del tan proper García Lorca a la mateixa Granada, entre molts d’altres—, i no dubta a fer-ho amb resultats més o menys reeixits amb els qui li ho sol·licitaven.
La seva actitud en el terreny estètic va ser d’un progressisme amb arrels en el modernisme.
Així, per exemple, per citar-ne un cas proper, amb l’esposa de Salvador Vila, també present al film, deixeble d’Unamuno i «rector interí» de la Universitat de Granada, detingut a Salamanca l’estiu del 36 i executat molt poc després a Víznar (Granada). La seva intercessió va aconseguir salvar la jove alemanya Gerda Leimdörfer, esposa de Vila, qui ja havia sofert la persecució nazi.
Per a totes aquestes situacions el seu referent era l’escriptor José María Pemán, gadità, amic, molt proper a les jerarquies del bàndol nacional, com també posa de manifest la pel·lícula. Pemán, al seu torn, pressionava constantment Falla reclamant adhesions del músic a la causa, demanant un himne marcial per als nacionals, la seva presència en un homenatge a Queipo de Llano o la col·laboració musical en el seu poema La bestia y el ángel, sense dubtar a mostrar davant els mitjans un Falla que —segons recull la premsa republicana— donava suport «als facciosos».
