Es pot tancar en una casa una òpera que transcorre en plena natura, enmig del bosc, en un jardí, en una gruta, i en la que hi ha la presència constant de l’aigua com és Pelléas et Mélisande de Claude Debussy? Katie Mitchell ho ha fet a Aix i, abans que ella, Graham Vick al Festival de Glyndebourne, i funcionava. Ara, al Festival d’Estiu de l’Òpera de Múnic, la directora d’escena holandesa Jetske Mijnssen ha seguit aquell camí i el resultat no acaba de ser del tot satisfactori. Hi ha un extraordinari treball teatral, el qual, però, ofega moltes vegades el caràcter de l’òpera simbolista per excel·lència basada en l’obra teatral de Maurice Maeterlinck.
Mijnssen planteja l’obra com un conflicte familiar del qual, més enllà del triangle amorós entre els protagonistes, s’intueixen molts altres conflictes. Golaud coneix a Mélisande no pas al bosc i a la vora d’un rierol. Es troben perduts en un ball, en un espai únic en què transcorre tota l’acció. Emmarcat l’escenari amb llum de neó, les parets són la foscor. A terra, un parquet de fusta també fosca. Segons l’acció, l’espai s’omple o es buida de mobles. Estem a l’època de la creació de l’òpera, l’única que va compondre Debussy, a començaments del segle XX. Aquí, el tercer del triangle amorós, Pelléas, és un pintor.
PUBLICITAT
Sabine Devieilhe (Mélisande) i Ben Bliss (Pelléas), a ‘Pelléas et Mélisande, de Debussy, a l’Òpera de Baviera. Fotografia de Wilfried Hösl
Val a dir que el plantejament funciona força bé, però a vegades grinyola molt. Per exemple, quan els amants, Pelléas et Mélisande, baixen de nit a la gruta. Els tres pobres vells que hi dormen són tres cambrers vestits amb lliurea. Tanmateix, aquestes incongruències no són el principal problema. Hi ha una caiguda de tensió entre algunes escenes. La música continua amb el teló abaixat, però en alguns casos, particularment entre el quart i cinquè acte es produeix un llarg silenci per raons escenogràfiques que interromp la fluïdesa i fa que tot plegat resulti una mica avorrit.
Una de les escenes més impactants és sens dubte la de la violència psicològica i també física que Golaud exerceix sobre el fill Yniold quan vol saber què fan els amants quan estan sols i quan li exigeix que els espiï. Ho és per tal com la va concebre Debussy, per tal com la planteja Mijnssen i per com és interpretada. El baríton Christian Gerhaher crea un Golaud neuròtic i violent que excel·leix en aquesta escena al costat del nen interpretat per Felix Hofbauer, un solista del Cor infantil de Tölz, que interpretava el seu paper amb una seguretat extraordinària més enllà d’una veu clara i potent, una afinació impecable i un gran sentit teatral.
Devieilhe (Mélisande), Bliss (Pélleas), Koch (Geneviève) i Selig (Arkel), a ‘Pelléas et Mélisande, de Debussy, a l’Òpera de Baviera. Fotografia de Wilfried Hösl
I l’aigua, l’element en què sembla nedar tota la partitura? N’hi ha abans de començar, amb una cortina de pluja, n’hi ha una miqueta a l’escena en què Mélisande perd l’anell que li va regalar el marit, Golaud, pèrdua que en aquesta producció no és tal. El que fa Mélisande és llençar-lo donant així un caràcter més fort a la protagonista. Finalment, hi ha aigua al cinquè i últim acte, quan ha desaparegut la casa, la qual resultava estar muntada sobre l’aigua. Aquí, la directora d’escena es permet la llibertat d’incloure un toc irreal i certament simbòlic, el de fer reaparèixer Pelléas que en l’acte anterior ha estat assassinat pel germà Golaud, portant un nadó, la nena fruit del seu amor amb Mélisande la qual està agonitzant.
Com s’ha dit, Gerhaher i el nen Hofbauaer van fer una gran interpretació i no només a l’escena esmentada. Però qui va posar el llistó molt alt va ser la soprano Sabine Devieilhe, amb una Mélisande dolça, trista, però més fort del que és habitual. El cant parlat de la partitura el va interpretar de manera commovedora i especialment a Mes longs cheveux. Per contra, el Pelléas del tenor Ben Bliss va quedar força desdibujat. El baix Franz-Josef Selig, és avui un Arkel de referència i així ho va demostrar, mentre la mezzosoprano Sophie Koch va tenir alguna dificultat en el paper de Geneviève. L’orquestra de l’Òpera de Baviera és de les que gairebé van soles. En aquest cas, debutava al fossat de Múnic el finlandès Hannu Lintu que li va donar una força poc habitual, però sempre embolcalladora, en aquesta òpera.
