Der Ring des Nibelungen (L’Anell del nibelung) de Richard Wagner segueix el seu camí, ara en solitari, a La Monnaie de Brussel·les amb Siegfried després que el director d’escena Romeo Castellucci i el teatre acordessin deixar el projecte a mig fer havent estrenat el pròleg, Das Rheingold (L’or del Rin), i la primera jornada, Die Walküre. La proposta del regista italià reclamava un pressupost molt elevat i també ajornar el final, Göttedämmerung (El capvespre dels déus), per tenir més temps per muntar-ho. Eren uns costos de pressupost i temps que el teatre de Brussel·les va considerar inassumibles. Aquestes mateixes raons van fer que el Liceu que coproduïa el projecte es retirés i ara està buscant alternatives per un altre Anell. La solució, abans de Nadal.
En ocasió de l’estrena de Das Rheingold a Brussel·les el novembre de l’any passat, Castellucci explicava al programa de mà que no es plantejava la tetralogia wagneriana com una unitat amb una mateixa línia dramatúrgica, que el món canviava massa de pressa per fer-ho. Com a mínim, la seva resposta amb la indefinició que implicava podia despertar alguna suspicàcia. Costa entendre que tot plegat no s’hagués calibrat abans per part dels programadors de La Monnaie i del Liceu. Segurament la figura de Castellucci i el prestigi que aporta són massa enlluernadors. I en el cas de Peter de Caluwe, director del teatre de Brussel·les, no volia acabar el seu mandat després de disset anys al capdavant de La Monnaie amb el projecte inacabat que havia de ser el seu gran comiat.
PUBLICITAT
Per sortir del mal pas, De Caluwe va recórrer a un vell conegut amb qui havia treballat diverses vegades. Fa una colla d’anys, a Amsterdam Pierre Audi havia fet la primera producció de l’Anell que es veia a Holanda i l’ha revisat tres vegades en quinze anys. D’entrada, tenia l’avantatge que l’obra la coneix bé. No havia de posar-se a estudiar llibret i partitura en quatre dies. Que agradi més o menys el que fa, ja és una altra cosa.
Així doncs, El Ring ha continuat i Siegfried s’acaba d’estrenar amb la direcció escènica d’Audi que també prepara Götterdämmerung per aquesta mateixa temporada, el febrer del 2025, tal com estava previst. En comptes d’una tetralogia ara hi haurà dos díptics, el de Castellucci i el d’Audi. D’entrada avancem que el director Alain Altinoglu al capdavant de l’orquestra de La Monnaie i la soprano Ingela Brimberg en el paper de Brünhilde van assolir un gran resultat.
El Siegfried ara estrenat comença amb una d’aquelles idees que fan més por que una pedregada, amb la filmació d’uns nens que dibuixen i juguen a interpretar la història de l’heroi que ha de forjar una espasa i que ha de salvar el món. Audi diu que a vegades les propostes per al Ring són massa intel·lectuals, massa filosòfiques i vol destacar el caràcter més naif de la història partint de la base que l’obra és, entre moltes altres coses, la història de l’aprenentatge d’un noi, el que dóna nom a l’obra.
Brimberg (Brünhilde) i Vigilius (Siegfried), a ‘Siegfried’ de Richard Wagner, en una producció de La Monnaie. Fotografia de Monika Rittershaus
L’abstracció de l’escenografia –la llança del déu Wotan és una llarga barra de llum sempre present i de color canviant–, evita la temuda infantilització que queda reduïda a pocs moments. El més ridícul, però, és l’escena de l’ocell que dóna el coneixement a Siegfried al segon acte. Surt un nen disfressat d’ocellet instruït per la veu de la soprano, el qual va mimant l’acció que explica la veu. En algun moment, quan el protagonista intenta parlar amb l’au amb la canya que ha convertit en flauta, semblava una escena més pròpia d’un Papageno de la mozartiana Die Zauberflötte (La flauta màgica).
De fet, aquest acte amb la mort del drac Fafner sempre es presta a teatralitzacions excessives. En aquest cas, a part de l’ocell, Audi converteix el personatge del pervers Alberich que cobeja l’anell que té la bèstia en una mena de Nosferatu. Per contra, Audi fa una cosa poc habitual i és la d’humanitzar el personatge de Fafner mostrant els seus sentiments, i això remet al que havia fet Castellucci que va destacar la humanitat dels personatges de les dues primeres entregues.
Abans de tot això, la direcció escènica del primer acte en què Wagner ens presenta al futur heroi com un noi molt malcriat i pocasolta que ha pujat un pervers Mime confiant que l’ajudi a tenir l’anell, no destaca particularment. Després d’aquests dos actes planejava la pregunta de si valia la pena haver continuat amb el Ring. Les veus, gairebé totes, s’han estrenat en Wagner o en els papers amb aquest projecte i, tot i ser molt correctes, es nota que encara els falta més domini wagnerià. Tanmateix, hi havia un element pel qual valia la pena seguir i és la direcció orquestral d’Alain Altinoglu al capdavant dels músics del teatre.
Ara bé, Audi preparava una sorpresa per al tercer acte, el de la trobada de Siegfried amb Brünhilde, l’enamorament mutu i el descobriment de la por per part del noi. Castellucci havia deixat a Brünhilde dormint no pas envoltada de foc, sinó en una espècie de sarcòfag ple de llum blanca. Audi la fa retrobar dins de la mateixa llum. Abans, però, l’encontre del Wanderer, el caminant, és a dir, la personalitat que adopta el déu Wotan, amb Erda, la deessa de la terra, emocionava també per la gran humanitat que desprenen els dos personatges que en el passat havien engendrat Brünhilde.
Altinoglu que ja havia plasmat grans moments d’anticipació durant tota la representació, va saber crear una gran expectació per donar peu a l’entrada de Brünhilde quan es desperta i saluda al sol. D’aquell moment fins al final, el domini de la soprano Ingela Brimberg i la bellesa de la seva veu molt ben acomboiada per l’orquestra van fer que aquell Siegfried hagués valgut la pena. Com sempre en aquest acte, el tenor, que ja ha cantat molt durant tots els actes, s’ha de confrontar amb la veu d’una soprano que s’acaba de despertar i te la veu ben fresca. Magnus Vigilius, que físicament dóna molt bé el paper i té una veu molt juvenil, apropiada per aquest Siegfried (no pas pel de Götterdämerung que el cantarà un altre tenor) el va interpretar en una progressió ascendent fins a assolir el cim en aquest acte i particularment en el duet final amb Brünhilde. Emoció en estat pur.
El baix-baríton Gábor Bretz que havia debutat el paper de Wotan en les dues primeres entregues, aquí era un Wanderer molt convincent, però al final denotava una certa fatiga vocal. El tenor Peter Hoare repetia aquí el paper de Mime, un rol que reclama gairebé més teatre que veu, i el va interpretar amb la comicitat justa, sense passar-se mai de rosca. Cal notar que abans de dedicar-se al cant, Hoare era percussionista, la qual cosa va fer que el ritme i la precisió en l’escena de la forja quan tocava les encluses fos perfecta.
PUBLICITAT
La mezzosoprano Nora Gubisch també repetia en el breu paper d’Erda que va resoldre amb gran solvència. El baix baríton Scott Hendricks i el baix Wilhelm Schwinghammer van ser uns correctes Alberich i Fafner. Molt sovint la veu de l’ocell és interpretat per una soprano massa lleugera o fins i tot gairebé infantil. En aquest cas la soprano Liv Redpath va interpretar el rol amb una veu més adulta, més creïble, i molt bella.
De l’orquestra, ja s’ha apuntat la gran qualitat sota la direcció d’Altinoglu, batuta que amb aquesta producció s’enfrontava per primera vegada a Der Ring des Nibelungen i que en aquesta tercera part ja sembla dominar. Va crear moments de gran bellesa amb els murmuris del bosc o per subratllar amb els metalls l’abrandament del jove impetuós. Tot plegat, orquestralment, un èxit que el públic de La Monnaie va aplaudir amb delit.
Minuts abans de l’estrena, Audi es declarava amic de Castellucci i deia: «Per a Romeo és un descans saber que ho faig jo i no un altre castellucci». Seria bó saber si és així.
