Fa més d’un mes de l’atac imprevist i sagnant de Hamàs contra població israeliana segant la vida brutalment a més de 1400 israelians i retenint a més de 200 ostatges en amagatalls de Gaza. Fou un xoc per a un país que compta amb la superioritat tecnològica i militar per garantir la seva seguretat. De la incredulitat en saber-se les barbaritats comeses pels terroristes de Hamàs es passà el mateix dia a la declaració de l’estat de guerra per part del primer ministre Benjamí Netanyahu.
La crida a files de més de 300.000 reservistes israelians engrandí l’exèrcit amb homes i dones que deixaren la feina i la família per unir-se a l’operació per destruir Hamàs i recuperar del captiveri als ostatges segrestats. Netanyahu ha sobreviscut un cop més a la crisi política que havia creat una divisió profunda en la societat israeliana. El primer ministre que més anys ha presidit el govern a Jerusalem ha agafat una deriva populista en dependre de dos partits d’extrema dreta i del partit dels ortodoxos que l’han forçat a plantejar lleis supremacistes i a voler controlar el poder judicial des del poder executiu.
Netanyahu ha tirat pel dret i ha aglutinat la ràbia d’una societat de memòries holocàustiques, com diu l’historiador Shlomo Ben Ami, i ha bombardejat durant un mes posicions de Gaza on se suposa que s’amagaven els terroristes de Hamàs. Han mort més de 10.000 palestins, s’han destruït centenars d’habitatges, centenars de milers de palestins han fugit del nord de Gaza sense saber on anar a parar, l’exèrcit israelià ha entrat a la franja i està lluitant en el cos a cos per dominar la seva capital.
La confrontació serà llarga i dolorosa a diferència de la guerra dels Sis Dies de 1967 i la del Yom Kippur de 1973. Els soldats israelians han entrat a Gaza protegits per l’aviació i acompanyats de tancs sofisticats que esclafen tot el que se’ls posa per davant. El balanç del primer mes de la guerra és esfereïdor. No tant pel nombre de víctimes palestines sinó per la dificultat per trobar una sortida militar i política en un territori de 365 quilòmetres quadrats on hi viuen 2,3 milions de palestins.
Tanta història damunt i tan poca geografia per aguantar-la. És el problema de fons d’ençà de la creació de l’estat d’Israel el 1948. Totes les guerres contra els àrabs i palestins sempre han tingut com a objectiu retenir o conquerir territoris en disputa. El factor demogràfic és determinant per trobar una solució al conflicte més enverinat d’Orient. Quan els hebreus comandats per Moshe Dayan guanyaren la guerra de 1967 i es quedaren Gaza i Cisjordània hagueren d’acollir el gairebé un milió d’àrabs i palestins dels territoris conquerits. No els donaren drets de ciutadania ni tampoc possibilitat de poder treballar lliurement. Aquella població arriba avui a més de cinc milions de persones que no tenen drets i que estan controlades per Israel.
Aquesta situació planteja la paradoxa que la democràcia israeliana estigui en perill perquè molt aviat hi haurà més persones sense drets que els israelians que tenen la ciutadania de l’Estat, entre ells un 20 % de la població àrab que també són israelians. La idea d’un Israel del riu Jordà fins al mar és inviable si la meitat de la població està encerclada en una mena de gran presó habitada per palestins que no tenen ni Estat ni ciutadania.
PUBLICITAT
La guerra contra Hamàs posa molts entrebancs a la política de Netanyahu. El primer és que planteja la qüestió de la proporcionalitat. Entre les milers de víctimes com a conseqüència dels bombardejos i atacs d’artilleria n’hi ha molts que no són terroristes ni volen lluitar contra Israel. La majoria són joves. El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha dit que Gaza és un gran cementiri d’infants.
La superioritat militar israeliana i la destrucció d’edificis, escoles i hospitals on se suposa que s’amaguen els terroristes de Hamàs converteix el conflicte, per a bona part de l’opinió pública global, en un acte de venjança que contradiu en molts casos les convencions de Ginebra que estableixen les regles de la guerra.
Quan més s’allargui el conflicte més creixeran els problemes d’Israel per aconseguir l’ajut fins ara incondicional dels Estats Units i de bona part dels països europeus. Tallar la llum, el gas, l’aigua, els aliments i la benzina a una població de més de dos milions de persones que no poden sortir de Gaza és un actitud que la consciència global no pot digerir.
Netanyahu havia de reaccionar als atacs del 7 d’octubre però fer-ho amb una guerra que no tingués clar què faria amb la gent que viu a un territori del que ningú pot sortir era una temeritat. Els avenços per establir relacions amb països com Aràbia Saudita s’han esvaït i les manifestacions a favor de la causa palestina en molts indrets del món, també als Estats Units i Europa, són cada cop més freqüents i nombroses.
La possibilitat que el conflicte s’escali a la regió amb la implicació directa o indirecta de Rússia i Xina no s’ha de descartar. Hamàs no podrà resistir la superioritat militar israeliana però els seus líders que dirigeixen les operacions des de Qatar els interessa debilitar Israel i tornar a posar la causa palestina damunt del tauler global. No els interessa ni la vida de les persones ni el territori de Gaza. Per això aquesta guerra és tan perillosa i tan contradictòria perquè ningú la pot guanyar del tot i, per tant, les baixes palestines són el preu que Hamàs està disposat a pagar si aconsegueix afeblir la posició d’Israel en el món àrab i en els governs dels aliats occidentals.
La singularitat d’aquesta guerra sense una sortida clara és que pot convertir-se en un conflicte permanent en el que els israelians vagin conquerint parts o la totalitat de Gaza però sense saber què fer amb una població acorralada dintre d’un territori tancat.
L’atac de Hamàs va ser preparat durant mesos per un cercle molt reduït de palestins de Gaza que no compartien els seus plans ni amb els companys de lluita ni amb la cadena de comandament. Burlar les defenses israelianes amb més de cinc mil terroristes va ser una operació molt ben preparada. Els serveis de seguretat israelians, els més sofisticats i més eficaços del món, hauran de donar explicacions perquè no van detectar l’operació que s’estava tramant dintre Gaza, a Qatar i també a Teheran que donava suport logístic i d’intel·ligència als que dissenyaren l’operació de Hamàs.
Netanyahu actua com un comandant en cap que no té cap prestigi entre els militars, dividits sobre com s’ha d’acabar la guerra, ni entre els polítics que ara es reserven les crítiques per tractar-se d’una guerra que és considerada com de supervivència d’una nació assetjada pels que la voldrien destruir. El primer ministre calculava que Hamàs en el poder, després d’haver guanyat les eleccions a Gaza, li anava bé per afeblir l’Autoritat Nacional Palestina de Mahmud Abbas que des de Cisjordània ha vist com els assentaments han anat creixent i encerclant les poblacions àrabs que, en la pràctica, estan sotmeses a una situació semblant a l’apartheid.
La dreta i la ultradreta israelianes volen més territori però sense els habitants que hi viuen des de temps immemorials. Aquest és el vell problema. La possibilitat dels dos estats previstos en els acords d’Oslo no la contempla l’actual govern. I l’estatus especial de la ciutat de Jerusalem no està en discussió.
La cruesa de la guerra ha forçat corredors humanitaris, petites treves i una cautela a l’hora d’atacar la població civil. Però Israel no podrà aguantar indefinidament una lluita contra una població indefensa davant les bombes israelianes i la intransigència i pocs escrúpols de Hamàs que ha teixit un nucli de gran abast de túnels i de passadissos subterranis que els soldats hebreus hauran d’ocupar lluitant cos a cos i metre a metre.
La fi del conflicte no depèn només de les armes. Caldrà la pressió més directa dels Estats Units, d’Europa i d’un país clau com és Turquia que està rotundament en contra d’Israel en aquesta guerra sense proporcionalitat. I caldrà també que Egipte, Jordània i Síria s’impliquin en la seva solució. El problema és que els palestins, d’ençà del Setembre Negre d’Amman de 1970, no han estat acollits per cap país àrab. Però hi són i necessiten una terra per viure o per sobreviure.
