El nivell d’abstenció relativament alt en les eleccions dels Estats Units ha estat objecte d’innombrables anàlisis, estudis i opinions al llarg dels anys. Pel que fa als comicis presidencials, un dels sospitosos habituals és el Col·legi Electoral, un sistema veritablement atípic de mesurar la voluntat popular en una decisió transcendental com la de triar el primer mandatari durant quatre anys.

Explicat molt succintament, el sistema consisteix en la celebració, el dimarts que segueix el primer dilluns de novembre de tots els anys de traspàs, de 51 eleccions a tot l’Estat —les dels 50 estats i les del Districte de Columbia—, totalment independents entre si, que atribueixen un nombre de vots —els anomenats vots electorals— al candidat a president que s’hagi imposat en els comicis.

Aquests vots electorals es calculen segons la població de cada estat i es tornen a calcular cada deu anys d’acord amb les dades recopilades per l’Oficina del Cens. Arizona, per exemple, amb 7,3 milions d’habitants, disposa d’11 vots electorals, mentre que Geòrgia, amb 10,7 milions, en té 16. Un factor especialment transcendent és que, tret en el cas de dos estats relativament poc poblats (Maine i Nebraska), el sistema no és proporcional, és a dir, atribueix tots els vots electorals al candidat més votat, independentment del marge que els separi. És proclamat president el candidat que obté la meitat més un dels vots electorals; 270 és actualment el nombre màgic.

Trump s’ha obstinat a fer del vot per correu una qüestió de vida o mort quan és una eina que funciona normalment des de fa dècades.

En tota la història de la nació només s’havia produït en tres ocasions que un candidat menys votat que el seu rival per la totalitat del poble acabés guanyant en el Col·legi Electoral, però en el segle XXI ja ha passat dues vegades (George Bush júnior contra Al Gore el 2000, Donald Trump contra Hillary Clinton el 2016), i no és en absolut impossible que pugui tornar a passar en les eleccions d’aquest any 2020. D’altra banda, quan hi ha hagut un tercer candidat amb cert suport popular, com el governador George Wallace el 1968 o l’empresari Ross Perot el 1992, s’ha donat la circumstància que un candidat ha aconseguit la totalitat dels vots electorals d’un estat amb a penes el 40 % del suport popular o fins i tot menys.

PUBLICITAT

I hi ha una tercera característica d’aquest sistema i que constitueix un estímul poderós per a l’abstenció, especialment en aquests temps recents de polarització política extrema. Al marge del patriotisme i del deure/dret de votar, quina motivació pot tenir un partidari de Trump per anar a les urnes a Califòrnia, estat que no s’inclina per un candidat republicà des de 1988 i en el qual, fa quatre anys, Hillary Clinton va superar en 30 punts l’actual inquilí de la Casa Blanca? I, a contrario sensu, què pot estimular un adversari del president Trump per votar Joe Biden en un estat com Oklahoma, que no s’inclina per un candidat presidencial demòcrata des de 1964 i en el qual Hillary Clinton no va arribar el 2016 ni al 30 % dels vots?

Al costat d’aquest argument central, els altres raonaments empal·lideixen, tot i que és cert que l’obligatorietat de registrar-se per votar en un país amb tanta mobilitat geogràfica pot constituir un element dissuasiu addicional per no acudir a la cita amb les urnes. Tampoc no cal exagerar; per inscriure’s en un registre de votació no s’han de fer molts més tràmits ni dedicar més temps del necessari a Espanya per empadronar-se i, així, poder votar.

Quotes baixíssimes de frau

D’altra banda, els estats tenen competències àmplies per establir la seva mecànica electoral pròpia, sigui mitjançant les clàssiques paperetes de paper tipus llençol, sigui amb una mena de palanques que es bloquegen després d’un sol ús per impedir que es voti dues vegades o amb l’ajut de diferents sistemes electrònics. En definitiva, al marge de certes obsolescències en determinats sistemes, i que probablement no s’ha invertit prou en aquests mecanismes des del gran fiasco de l’any 2000 quan el recompte a Florida va retardar els resultats de les eleccions més d’un mes, es pot dir que el sistema ha funcionat raonablement bé al llarg de la història, amb quotes baixíssimes de frau.

No obstant això, el president Trump s’ha obstinat a fer del vot per correu una qüestió de vida o mort, una eina normal i corrent que ha funcionat al país des de fa dècades. És més, l’origen es remunta a les eleccions presidencials de 1864, quan Abraham Lincoln va comptar per a la seva reelecció amb els vots per correu enviats pels soldats unionistes des del front bèl·lic. Però, un segle i mig després, el president Trump té molt d’interès a distingir entre el vot no presencial (absentee voting), del qual confessa fer-ne ús, i el vot universal per correu, del qual abomina.

És possible que en la psique turmentada del magnat immobiliari hagi pesat un fenomen que va tenir lloc en les eleccions presidencials de fa quatre anys, que en qualsevol cas no va afectar els resultats dels comicis però, possiblement, sí l’ego del president. A mesura que anaven passant els dies i es computaven els vots per correu, es va anar eixamplant la victòria de Hillary Clinton en el total de vots emesos pels estatunidencs, fins a acostar-se als tres milions de diferència. Cap estat no va canviar de signe, per la qual cosa la victòria constitucional de Trump no va perillar en cap moment, però sí que es va fer molt visible la limitada legitimitat moral del triomf del candidat republicà.

En qualsevol cas, les diferències entre un sistema de vot no presencial i l’altre són mínimes, i en aquest sentit hi ha fonamentalment tres categories d’estats. Un primer grup, que és el més nombrós i que està compost per 34 estats, en el qual els electors no necessiten cap excusa per sol·licitar que se’ls enviï per correu la papereta corresponent. Un segon grup, compost per vuit estats, en el qual sí que s’exigeix una justificació de tipus laboral, mèdic o de força major per rebre la papereta a casa i poder votar per correu. I, finalment, avui, un altre grup de vuit estats i el Districte de Columbia, seu de la capital de la nació, que practica l’anomenat vot per correu universal, en el qual tots els ciutadans registrats per votar reben al seu domicili les paperetes, tant si les han sol·licitat com si no.

És aquest últim sistema el que ha tingut i té l’oposició frontal de Donald Trump, que li atribueix sense cap base empírica un alt potencial de frau, i la generalització del qual, també segons la seva arriscada opinió, implicaria gairebé la impossibilitat que cap candidat republicà pogués tornar a aconseguir la presidència de la nació.

PUBLICITAT

Àmplia autonomia dels governadors

En aquest estat de coses ha incidit, amb conseqüències desastroses, la pandèmia de la covid-19 que, lògicament, ha suscitat una allau de peticions per votar per correu, la qual cosa, al seu torn, ha afavorit que alguns governadors estatals —que gaudeixen d’una autonomia amplíssima en aquest terreny— hagin flexibilitzat les normes vigents, sobretot pel que fa a les dates hàbils per a la recepció dels sufragis.

La veritat és que hi ha algun precedent una mica inquietant. En les eleccions primàries que van tenir lloc a l’estat de Nova York el mes de juny del 2016 es van rebre unes 160.000 sol·licituds per votar per correu, mentre que ara, quatre anys després, les sol·licituds en un dels estats més castigats per la pandèmia s’han multiplicat per més de 10, fins a 1,7 milions de peticions. Els resultats van ser els previsibles, el sistema de correus (USPS, per la seva sigla en anglès) no va donar l’abast i a molta gent no li va arribar la papereta a temps o va haver de fer front a diversos problemes tècnics.

Però una cosa són els problemes tècnics derivats del fort increment de la demanda i una altra que hi hagi frau, ja que això, segons tots els indicis, és cosa del passat, com aquells morts llegendaris que «ressuscitaven» per votar a Chicago, Nova Orleans i altres grans urbs del país. Hi ha el cas d’un governador pintoresc de Louisiana, Edwin Edwards, elegit democràticament diverses vegades i condemnat finalment a presó per extorsió i blanqueig de diners entre altres càrrecs, al qual se li atribuïa una frase magistral: «Quan mori, enterreu-me al gran estat de Louisiana, vull continuar actiu en política».

El triple pilar del registre, la verificació de la identitat i de la signatura fan anecdòtica la possibilitat d’irregularitats.

Res a veure, cal insistir-hi, amb la situació actual, en què el triple pilar del registre, de l’establiment de la identitat i de la comprovació de la signatura converteixen en anecdòtica la possibilitat d’irregularitats, independentment de la gran diversitat de mecanismes electorals estatals que asseguren la puresa del procés. Hi ha, per exemple, el cas de Dakota del Sud, estat poc habitat i de nuclis de població separats per grans distàncies, on no cal una excusa per votar per correu, però on s’ha d’adjuntar a la sol·licitud una fotocòpia del permís de conduir.

Por de Trump a perdre

Però la política i la por evident del president Trump a perdre les eleccions ho han envaït tot. Un tuit del president, publicat el passat 30 de juliol, va causar un enrenou que va transcendir fins i tot les fronteres nord-americanes, en suggerir un ajornament dels comicis, una eventualitat que no ha passat mai —ni durant la guerra civil, ni durant les dues grans conteses mundials— i per a la qual, en qualsevol cas, el president no té competència decisòria; és el Congrés qui té aquesta potestat. Posteriorment, no ha tornat a insistir en el tema, però sí que ha fet ostatge el necessari finançament addicional del sistema de correus en les negociacions al Congrés relatives a les ajudes a les empreses i a les persones per alleujar la crisi econòmica causada per la pandèmia.

El perill és més aviat que, si no es proporciona al sistema el finançament addicional adequat per fer front a l’augment del volum d’enviaments, si l’amenaça de la pandèmia implica un descens substancial del vot presencial i, sobretot, si el resultat dels comicis en alguns estats significatius impedeix que la matinada del 3 al 4 de novembre hi hagi un vencedor clar, l’escrutini es retardi algunes setmanes o fins i tot mesos, amb conseqüències potencialment fatídiques per a l’estabilitat institucional del país. A primer cop d’ull, sembla una improbable tempesta perfecta, però coses més inesperades hem presenciat en aquest turmentat 2020.