És extraordinàriament difícil tractar de fer un balanç d’una presidència tan disruptiva com la de Donald Trump, d’adveniment tan inesperat —fins i tot per al mateix interessat—, d’un desenvolupament tan accidentat i amb un final de mandat caracteritzat per dos successos excepcionals, primer, el fallit impeachment — processament i eventual remoció del càrrec— i, a continuació, l’epidèmia del coronavirus.
El mateix personatge tampoc no era fàcil d’interpretar. Elegit president amb 70 anys ja fets, després d’una carrera empresarial bàsicament immobiliària jalonada per alguns èxits però també estrepitosos fracassos, programes de televisió de considerable audiència i una vida privada i afectiva esdevinguda aliment dels tabloides populars.
Primer president sense experiència anterior en càrrecs electes o militars des de Herbert Hoover, l’enginyer de mines i empresari sota el mandat del qual va arrencar el 1929 la Gran Depressió, Trump va arribar a la Casa Blanca el gener del 2017 amb tres o quatre línies d’actuació presidides per l’America First, Amèrica primer, un aïllacionisme populista i demagògic que, tanmateix, compta amb amplis precedents a la història nord-americana.
D’aquesta manera, en el curs de pocs mesos va apartar el seu país dels Acords de París sobre el canvi climàtic, va abandonar les negociacions de l’Acord Transpacífic de Cooperació, es va proposar la reforma —culminada amb èxit— del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) amb Mèxic i el Canadà, mentre expressava les seves reserves, si no una oberta hostilitat, cap a organitzacions internacionals com l’Aliança Atlàntica (OTAN), l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Més recentment ha expressat la seva voluntat de denunciar el tractat d’Open Skies (Cels Oberts).
‘Rocket man’
Poc temps després d’arribar al poder es va embarcar en una esperpèntica iniciativa diplomàtica amb el règim comunista de Corea del Nord a quin president, Kim Jong Un, va amenaçar primer, ridiculitzar després —li deia Rocket Man, com la cançó d’Elton John— i finalment va cultivar per, contra el consell de tothom, reunir-se amb ell a Singapur i acordar no se sap ben bé què, ja que el règim nord-coreà no ha emès el més mínim senyal de procedir a la seva desnuclearització.
De més gran calat i de conseqüències potencialment més greus va ser la retirada i boicot a l’acord nuclear amb l’Iran, tan meticulosament negociat pel seu antecessor, Barack Obama. L’Iran i l’estret d’Ormuz s’han convertit en focus permanents de tensió, especialment després que l’Administració Trump procedís a eliminar un alt càrrec militar iranià el gener d’aquest any, un atemptat mortal que la Casa Blanca va reivindicar obertament i escandalosament en temps real.
PUBLICITAT
Però si la coherència i la consistència no són virtuts a destacar en la gestió presidencial, sí que s’ha de reconèixer que el mencionat aïllacionisme ha afectat escenaris bèl·lics que van ser molt rellevants en l’arrencada del segle XXI. A l’Iraq, per exemple, els Estats Units hi tenen destacats actualment uns 5.000 efectius militars, xifra que contrasta amb els gairebé 170.000 soldats que hi havia desplaçats en plena guerra, una contesa que va causar unes 4.500 víctimes mortals nord-americanes.
També s’ha subscrit recentment un precari acord de pau amb els talibans afgans que posaria punt final a l’episodi bèl·lic més llarg sostingut mai pels Estats Units, gairebé 20 anys, en els quals van arribar a desplegar-se en aquest turmentat país asiàtic uns 100.000 efectius i on van morir uns 1.400 soldats americans.
En tot cas, si hi ha un aspecte de les relacions internacionals nord-americanes en les quals hi haurà un abans i un després, tant si Trump completa un mandat presidencial com dos: la pugna comercial, industrial, financera i finalment estratègica entre els Estats Units i la Xina. Encara que l’estil del magnat novaiorquès sol ser el d’empènyer l’adversari fins a la proximitat del precipici per arribar en l’últim moment a un acord provisional i de mínims, la pugna amb la Xina transcendeix la guerra comercial, l’impacte negatiu de la qual sobre el comerç internacional ha estat xifrat per alguns analistes, abans de la pandèmia, en uns 470.000 milions de dòlars.
Recels de la Xina
Òbviament, Donald Tump no és l’únic estatunidenc que recela del presumpte ciberespionatge xinès i de les permanents acusacions de violació dels drets de propietat intel·lectual, amb el teló de fons de la constant sospita que en l’àmbit comercial, industrial, financer, laboral i de tipus de canvi, la Xina no competeix amb les mateixes armes que Occident. El creixent autoritarisme xinès, en canvi, no ha pertorbat mai el son a l’inquilí de la Casa Blanca.
Quin és el balanç de la política econòmica de Trump en aquests tres anys i mig de mandat? En haver-se apropiat tan descaradament dels mèrits de la continuïtat del període més gran d’expansió viscut mai per l’economia nord-americana, el primer mandatari devia experimentar una evident sensació de vertigen quan, per la pandèmia del coronavirus, els mercats de valors es van esfondrar estrepitosament, les peticions de subsidi d’atur van remuntar a nivells desconeguts des de la Gran Depressió i el Producte Interior Brut es va contraure severament.
Però si aquest vertigen es va arribar a produir, el fet és que Trump no va emetre la menor mostra pública d’haver acusat el cop; més aviat el contrari, fidel al seu arrelat estil, ràpidament es va autoproclamar com la persona més indicada per retornar el país al camí de la prosperitat. Aquí rau la seva obsessió, no exempta de moltes contradiccions i a les palpentes, per obrir comerços i fàbriques com més aviat millor.
Al Cèsar el que és del Cèsar, Trump va aconseguir en un temps rècord, ni tan sols set setmanes entre novembre i desembre de 2017, que el Congrés aprovés una ambiciosa reducció d’impostos, permanent i molt generosa per a les empreses, i temporal i més modesta per a les persones, que indubtablement va prolongar el mencionat cicle expansionista uns quants mesos més.
Va aconseguir en un temps rècord que el Congrés aprovés una reducció d’impostos molt generosa amb les empreses.
En aquell moment, el Partit Republicà gaudia de majoria a les dues cambres legislatives i el paquet fiscal va passar sense ni un sol vot favorable procedent dels escons de l’oposició. Això sí, com no podia ser d’altra manera, el dèficit públic es va disparar en l’exercici de 2019 fins a un bilió —milió de milions— de dòlars, un 4,6 % del PIB, el que òbviament no era la millor situació per afrontar les gegantines inversions públiques necessàries per suavitzar la pandèmia del coronavirus.
Per a alguns economistes, com el Premi Nobel Joseph Stiglitz, o el prestigiós columnista del Financial Times Martin Wolf, la prolongada expansió econòmica nord-americana ha tingut, en termes de desigualtat de rendes, esperança de vida i productivitat, òbvies deficiències. No obstant això, de cara a las ja properes eleccions presidencials, és també evident que les percepcions compten tant o més que les realitats. En aquest sentit, una enquesta publicada a primers d’any pel citat Financial Times i la Fundació Peter G. Peterson indicava que els homes nord-americans blancs eren els que majoritàriament consideraven que la seva situació financera havia millorat des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca.
PUBLICITAT
Quant a les promeses electorals fetes en el seu dia i no portades a la pràctica, dos dels fracassos més grans d’aquest mandat encara no acabat del 45è president dels Estats Units han estat la reversió de la reforma sanitària aprovada per l’anterior Administració —el famós Obamacare— i l’erecció d’un mur físic en la frontera amb Mèxic.
El primer va ocupar l’agenda del Senat durant els primers mesos de 2017. Sota la fórmula repeal and replace, derogar i substituir, que ja revela la impossibilitat material d’intentar tornar sense matisos a la situació anterior de desemparament de milions de ciutadans estatunidencs, la cambra alta va buscar tota mena de mesures que desvirtuessin el principal llegat de l’Administració Obama.
El maleït mur
Va ser simbòlicament un senador republicà afectat per un càncer terminal i candidat a la presidència el 2008, John McCain, el principal responsable que la contrareforma no prosperés. Des de gener de 2019, amb la Cambra de Representants controlada per l’oposició i presidida per l’speaker Nancy Pelosi, aquests intents van decaure decisivament. De totes maneres, en un sistema federal com el nord-americà, els governadors i els parlaments estatals disposen de gran autonomia per acollir-se o no al marc sanitari nacional, com s’ha pogut comprovar dramàticament amb la pandèmia del coronavirus.
L’altra gran promesa de la campanya de 2016 no materialitzada ha estat el famós mur amb Mèxic, el sant i senya de la política antiimmigratòria de Trump i que, amb tota seguretat, serà ressuscitat com a issue electoral en els mesos que falten per a les eleccions presidencials. Quedi per a la història que el finançament del maleït mur, que en el discurs inicial de Trump havia d’anar a càrrec de l’Estat mexicà, va provocar el gener de 2019 una nova paralització del govern federal, en negar-se la Cambra de Representants a assignar els fons necessaris per a tan inútil projecte. (La xifra de sense papers als Estats Units està estabilitzada des de fa anys a l’entorn d’11 milions de persones i està demostrat que la immensa majoria dels que s’incorporen a aquest col·lectiu arriben legalment al país per via aèria i després s’hi queden més temps del que els permet el seu visat.)
En qualsevol cas, la història no recordarà Donald Trump pel seu compulsiu menyspreu per la veritat, per la seva addicció a Twitter o pel seu caòtic estil de gestió, en el qual sempre ha primat la lleialtat per sobre de la competència. Indubtablement, el llegat més transcendental d’aquests tres anys i mig de Trump en el número 1.600 de l’avinguda de Pennsylvania ha estat la seva nul·la intenció de reconciliar el país entorn d’un projecte comú.
Petjada en el Tribunal Suprem
Potser no era la persona adequada ni el moment adequat, però només en el discurs de proclamació de la victòria, la matinada del 9 de novembre del 2016, va utilitzar un to conciliador i va pronunciar unes paraules elogioses envers la seva rival, Hillary Clinton. A partir d’aquí, des del minut u, es va dedicar a excavar en les profundes trinxeres que divideixen el país: les citades polítiques immigratòria i sanitària, el control de les armes de foc, la integració de les minories ètniques, la diversitat de gèneres i la planificació familiar, el paper dels Estats Units en el món i la globalització, i un llarguíssim etcètera en què republicans i demòcrates, estats rojos (republicans) i blaus (demòcrates) no sembla que siguin capaços de posar-se d’acord en res.
L’alarmant tendència del president Trump a polaritzar i inflamar el país es va confirmar en la tragicòmica reacció a l’homicidi per asfíxia, genoll damunt el coll, de l’afroamericà George Floyd per part d’un policia de Minneapolis el 25 de maig, i a les manifestacions populars, majoritàriament pacífiques, que en van seguir. Fins el punt que el seu anterior ministre de Defensa, el general Jim Mattis, va haver de recordar el que és obvi: que Trump era el primer president de la història que, en circumstàncies com aquestes, no intentava unir el país.
Ara bé, en els seus dos primers anys a la Casa Blanca, Trump va tenir i va aprofitar l’oportunitat de fer història en aconseguir que el Senat confirmés els seus dos candidats, òbviament d’orientació conservadora, a formar part del Tribunal Suprem, càrrecs que tenen caràcter vitalici i que poden tenir l’última paraula en moltes de les qüestions abans plantejades.
En funció de les vacants que es produeixin, i alguns dels actuals togats són d’edat avançada, un segon mandat li permetria designar alguns jutges més dels nou que integren aquest alt tribunal, deixant la seva profunda petjada fins a dintre de 20 o 30 anys. Per a molts votants conservadors, aquesta pot ser una raó de pes, de fet l’única, per tapar-se el nas i tornar a votar a Trump.
