Els Estats Units viuran aquest proper 3 de novembre unes eleccions sense precedents històrics en els seus dos-cents cinquanta anys d’existència com a país, en les quals se sotmetrà a prova una presidència també sense precedents i quedarà marcat el seu rumb probablement per a la resta del segle XXI. El dimarts després del primer dilluns de novembre els ciutadans votaran els seus representants a la Cambra, un terç dels senadors i nombrosos càrrecs dels 50 estats i dels municipis, des de 36 governadors fins a milers de representants i senadors de les respectives cambres parlamentàries estatals, en les primeres eleccions de meitat del segon mandat de Donald Trump. Segons molts comentaristes i polítics, no tan sols demòcrates sinó també republicans, els comicis tindran un autèntic caràcter plebiscitari respecte a la continuïtat de l’autoritarisme trumpista i fins i tot el futur de la democràcia.
De res del que ha succeït sota la presidència de Trump, sobretot en els casi dos anys del seu segon període, hi havia precedents. N’hi havia un de sol d’un president que hagués guanyat per segona vegada l’elecció presidencial després d’haver perdut la reelecció, com va ser el cas de Grover Cleveland el 1884, que va obtenir més vots populars però menys vots al Col·legi Electoral, però la circumstància sense precedents aportada per Trump és que va perdre per vots populars i per delegats el 2020 però mai no ho va voler reconèixer, intentà després organitzar un frau electoral, animà a l’assalt al Capitoli per evitar la certificació del seu rival guanyador Joe Biden i encara ara mateix, havent guanyat en vots i delegats en la tercera oportunitat electoral, segueix sense reconèixer la seva derrota i a la vegada intentant reescriure la història com a víctima de l’Estat profund i d’un frau electoral dels demòcrates.
Tampoc mai un president dels Estats Units havia entrat a la Casa Blanca com a condemnat en ferm per un tribunal, encara que sense càstig penal efectiu, havent aconseguit deslliurar-se del gairebé centenar de càrrecs en els cinc procediments oberts als tribunals, entre altres coses pels seus intents de manipulacions dels comicis presidencials. Trump va voler trencar la tradició democràtica de reconèixer la victòria del seu rival, anunciant durant la campanya que no admetria cap resultat que li fos desfavorable i denunciant com a fraudulent el sistema electoral i tramposa la mateixa elecció. Mai cap president havia deslegitimitat de forma tan obscena el sistema democràtic com ho ha fet Trump al llarg de la seva carrera electoral i continua fent ara.
Trump va trencar la tradició de reconèixer la victòria del seu rival, anunciant durant la campanya que no admetria cap resultat que li fos desfavorable i denunciant com a fraudulent el sistema electoral.
I seguim: mai cap dels seus antecessors havia utilitzat el càrrec tan descaradament per enriquir-se ell mateix, la seva família i els seus amics. Ni s’havia fet un relleu tan virulent i radical en el darrer segle, similar al spoiler system del segle XIX quan l’entrada d’una nova administració significava la destitució de tots els funcionaris de l’anterior. No té precedents el nombre d’ordres executives, en bona part de dubtosa constitucionalitat, signades des del primer dia del seu segon mandat, 265 en només un any i mig, molt més que cap president des de Franklin D. Roosevelt durant la depressió i la guerra mundial. Els dos exemples més evidents i simbòlics són els decrets que afecten l’habeas corpus, derivat del dret romà i la Carta Magna anglesa, vulnerat en els nombrosos casos de detencions i fins i tot expulsió del país de ciutadans sense ordre judicial, i al dret del sòl, amb la pretensió trumpista, denegada pel Tribunal Suprem, de retirar als fills d’immigrants la ciutadania adquirida per naixement en territori dels Estats Units.
Ràtzies violentes
No hi havia precedents d’un tancament de fronteres tan dràstic ni de la persecució i deportació de ciutadans d’origen immigrant després de violentes ràtzies als barris populars. Ni la sistemàtica desobediència de les ordres judicials contra les expulsions als seus països d’origen o a les presons d’El Salvador subcontractades per rebre els ciutadans deportats. Tampoc la rapidesa i la improvisació en la conversió de l’ICE, l’agència de duanes (Immigration and Customs Enforcement) en una autèntica força armada fora de control judicial i parlamentari que sembra el terror als barris populars i provoca nombrosos incidents mortals.
Tot es resum finalment en l’esdeveniment polític de primer ordre des de la presa de possessió com és la insòlita concentració de poder en mans del president, resultat del seu control autoritari del partit republicà, de les majories parlamentàries a les dues cambres i de la submissió del Tribunal Suprem, que ja li va reconèixer la immunitat presidencial abans de guanyar les eleccions i, amb la seva conducta deferent i a vegades fins i tot còmplice, li va garantir la impunitat o el sobreseïment de totes les causes en les quals es trobava imputat. I fet també insòlit: mai en la història americana una Cambra de Representants havia renunciat voluntàriament i de forma tan humiliant a les seves competències, en especial la pressupostària (power of the purse: el poder de la bossa), la declaració de la guerra (que els congressistes ni tan sols han intentat en el cas flagrant de la guerra contra l’Iran), l’aprovació de les lleis (substituïdes pels decrets presidencials) i el control sobre l’executiu (inexistent).
El Capitoli s’ha convertit en la caixa de ressonància de l’executiu, exactament la imatge que l’opinió pública estatunidenca blasmava en les seves crítiques als sistemes autoritaris.
Cap president modern havia reduït tant i tan ràpidament el paper del congressistes del seu propi partit a unes tasques tan limitades com Trump a partir de 2025. Per primera vegada, el Capitoli s’ha convertit en la típica caixa de ressonància de l’executiu, exactament la imatge que l’opinió pública estatunidenca blasmava tradicionalment en les seves crítiques als sistemes autoritaris. En bona correspondència, tampoc cap president a la història moderna ha utilitzat tan obertament els poders del seu càrrec per pressionar o cooptar als principals pilars de la societat civil i del sector privat, des de les grans empreses tecnològiques fins als mitjans informatius més venerables i les grans universitats de l’Ivy League.
El segrest de Maduro
I si ho mirem des de l’exterior, tampoc hi ha precedents de la gran quantitat d’insòlites accions diplomàtiques i sobretot militars empreses en el seu segon període presidencial, i destacadament el segrest d’un cap d’Estat com Nicolás Maduro i l’assassinat d’un altre com l’Aiatol·là Ali Khamenei. Cap precedent hi ha de tantes pretensions pacificadores a escala mundial, en obert contrast amb tants resultats desastrosos en l’extensió de les guerres i les escalades bèl·liques perilloses produïdes per la gosadia i la inèpcia presidencials. Sense precedents també és la quantitat de vegades que Trump s’ha vist forçat a rectificar, en política exterior notablement, fins a esdevenir la riota mediàtica sota el rètol de Taco (Trump always chickens out, sempre acaba acovardint-se), forçat sovint pels mercats, sigui dels bons de deute a llarg termini o pels preus del petroli.
La cobdícia acreditada del president i del seu entorn familiar i la seva manca absoluta d’escrúpols respecte a la informació privilegiada a la seva disposició permet deduir que ha aprofitat totes i cadascuna de les crisis borsàries o energètiques, provocades a vegades directament per les seves declaracions, per vendre abans que comencessin a baixar els valors, i comprar abans que comencin a pujar. No té precedents la fortuna personal acumulada en l’any i mig de la seva segona presidència, quan ha desplegat els seus dots mafiosos en tots els àmbits per tal d’extorquir universitats, despatxos d’advocats, grans empreses i governs estrangers i aprofitar les seves relacions amb grans inversors internacionals per fer multimilionaris negocis amb criptomonedes.
Sense vigilàncies a la Casa Blanca ni en les altres institucions i agències independents, totes neutralitzades, cap president havia gosat fins ara convertir el departament de Justícia en el seu despatx privat d’advocats, en situar als defensors en els seus processos penals com a ciutadà privat a la cúpula del ministeri i destruir la independència de la fiscalia i del sencer departament tal com s’havia anat construint des dels temps del Watergate, fa mig segle.
Abús de poder
És inacabable la llista de mesures, decisions, esdeveniments i declaracions de la presidència trumpista que no tenen cap mena de precedent. L’abús de poder ja denunciat en seu primer període presidencial, ha esdevingut en el segon sistèmic i gegantí. Ho proven les energies dedicades a promoure la venjança contra els seus adversaris polítics, i encara més contra els funcionaris policials o judicials que van haver d’instruir els procediments en els quals va ser imputat, en contrast amb l’amnistia als seus còmplices i als seus seguidors assaltants del Capitoli del 6 de gener de 2021, en molts casos condemnats pels tribunals per delictes de violència.
Tampoc té precedents la destrucció d’USAID, la gran agència de cooperació i ajut internacionals, que constituïa el nucli del ‘soft power’ americà.
En el mateix capítol entra la descarada pressió exercida sobre el governador de la Reserva Federal, Jerome Powell, per tal que baixés els tipus d’interès ja en la primera presidència, incrementada a la segona fins a extrems insuportables, incloses les amenaces judicials i l’anunci de la seva intenció d’acomiadar-lo, en una preocupant erosió de la independència del primer banc central, que ha creat la natural preocupació en tots el governs i bancs centrals dels països amb sistemes de lliure mercat.
Tampoc té precedents l’encàrrec que va rebre Elon Musk de reduir l’administració des de fora del govern, una acció en gran part irreversible, actuant com si fos una mena de president bis, sense control de ningú, ni del mateix president. Ni la destrucció d’USAID, la gran agència de cooperació i ajut internacionals, que constituïa el nucli del soft power americà. O la compra per part de la seva Administració d’un 10% del capital de la fabricant de xips Intel, en un moviment que trenca tots els dogmes del capitalisme de lliure mercat. També és novetat absoluta la declaració del Dia de l’Alliberament, amb l’entrada en vigor dels aranzels universals que justificaven tan emfàtica declaració sobre la destrucció de la llibertat de comerç, tot i que després van ser tombats pel Tribunal Suprem i va quedar demostrat l’increïble nivell d’improvisació i d’amateurisme de l’actual Casa Blanca.
L’anterior onada proteccionista de 1930, sota presidència de Herbert Hoover i en gran part responsable de la Gran Depressió dels anys trenta, va entrar en vigor després d’un any i mig de baralles al Congrés i de polèmiques entre economistes i empresaris, mentre que la llançada per Trump ha estat una ràpida i improvisada exhibició del poder executiu i de la volatilitat de les seves mesures. Resultat d’aquesta i de moltes altres mesures, no hi ha precedents en la història de la caiguda de la imatge i del prestigi dels Estats Units en el món, just en l’any de la celebració del 250 aniversari de la Independència.
No sabem si la memòria del mercats respecte a la catastròfica política aranzelària tindrà repercussions a les eleccions, entre altres coses per què és molt gran l’acumulació d’estímuls per desertar del republicanisme, comptant l’efecte gairebé de censura mecànica al president que solen tenir totes les eleccions de meitat de mandat. El desastre dels efectes econòmics de les guerres aranzelàries no es pot desconnectar de les guerres en sentit literal, tot i que aquesta és potser una de les comptades qüestions que té precedents: Trump s’ha compromès en una nova guerra sense fi a la vista ni objectius clars, en contra del seu programa electoral i repetint exactament els errors que ell havia criticat dels anteriors presidents.
Relegació de la prestigiosa diplomàcia
De cara endins, no té precedents la degradació del sistema de checks and balances (controls i equilibris) característic de la democràcia estatunidenca i pròpia del govern compartit o dividit entre el Congrés i la Casa Blanca i controlat per una forta opinió pública tal com el van concebre els Pares Fundadors. I de cara enfora, tampoc té precedents la pèrdua de soft power, el poder tou que va definir Joseph Nye, el destacat politòleg de Harvard ja desaparegut, representada sobretot per la relegació del departament d’Estat i de la seva prestigiosa diplomàcia, en favor dels amics multimilionaris i dels parents del president convertits en negociadors d’acords internacionals i a la vegada aconseguidors de negocis privats.
La Casa Blanca busca blindar-se per si es donés el cas d’una pèrdua de les majories a les dues cambres, que ben segur seria denunciada per Trump com fraudulenta.
La continuació i fins i tot la potenciació de tota aquesta fortíssima deriva autoritària i il·liberal és el que es dirimeix més directament a les urnes el 3 de novembre i el que ha mobilitzat tants esforços trumpistes per tal que l’executiu mantingui la seva actual situació d’absoluta hegemonia i dominació sobre les altres tres branques de l’Administració. La Casa Blanca busca blindar-se per si es donés el cas d’una pèrdua de les majories a les dues cambres, que ben segur seria denunciada per Trump com fraudulenta i portaria a un enconament i una polarització també sense precedents entre l’executiu i el legislatiu.
Si Trump aconsegueix el resultat exactament contrari, és a dir, la conservació de la doble majoria, coronaria còmodament el darrer tram de la seva segona presidència. El que podia fer per tal d’aconseguir-ho, ja ho ha fet: manipular el mapa dels districtes electorals i les lleis i reglaments, amb l’objectiu de limitar el vot als districtes demòcrates, i preparar la impugnació o fins i tot la tupinada, ja sigui per deslegitimar les derrotes possibles o per imposar la victòria desitjada. Si se’n surt amb èxit, la democràcia americana pot quedar molt malferida, amb els efectes d’una exemplaritat negativa que animarà a les emulacions autoritàries arreu, començant pel seu propi país de cara a les eleccions presidencials de 2028.
Més probable és que, finalment, el trumpisme perdi la Cambra de Representants i mantingui la majoria justa al Senat, una situació d’equilibri que traslladarà la batalla democràtica a les eleccions presidencials de 2028. Trump es considera a si mateix com un personatge excepcional, realment sense precedents, i un dels presidents més destacats de la història, fins i tot a l’altura de Lincoln o Washington. Ara té per davant el repte de convertir la seva presidència en sistema, assegurar que el seu successor serà un trumpista sortit del MAGA, potser fins i tot un dels seus familiars, i actuar d’àrbitre de tan transcendental elecció. La força i la persistència a llarg termini del seu llegat autocràtic estan encara per dirimir. Per donar l’aval al que ha estat una autèntica revolució autoritària i reaccionària o recuperar la democràcia i la constitució votaran els ciutadans dels Estats Units aquest 3 de novembre proper.






























































































