Omplien els intermedis de comèdies i sainets al Madrid teatral del segle XVIII. Eren les tonadilleras, actrius còmiques i cantants, desimboltes i descarades, unes dones d’origen humil que dalt de l’escenari desafiaven les convencions i la hipocresia social, mentre ridiculitzaven el poder. Triomfadores i desgraciades. Aplaudides dalt de l’escenari i maltractades per marits, amants i protectors aristòcrates. Unes supervivents en una vida que els va ser breu. Entre les més cèlebres hi havia Maria Ladvenant, María Antonia Fernández, La Caramba; i Maria del Rosario Fernández, La Tirana. Els tres personatges han estat protagonistes de l’espectacle Cómicas al Teatro de la Zarzuela interpretades per les sopranos Jone Martínez, Maria Hinojosa i Pilar Alva-Martín amb la direcció d’Aaron Zapico i la seva orquestra barroca Forma Antiqva.
El programa ha estat possible gràcies a la recuperació de tonadillas a partir de manuscrits del segle XVIII conservats al Fondo Musical de la Biblioteca Histórica Municipal de Madrid. Un colla de compositors com Pablo del Moral, José Castel, Pablo Esteve, Blas de Laserna o Antonio Rosales alimentava musicalment la demanda d’aquelles actrius i cantants per a les quals escrivien partitures plenes de gràcia de les que l’espectacle Cómicas fa una revisió crítica.
Al programa de mà, Zapico descriu aquelles dones com unes guerreres de la paraula i la melodia, capaces de conquerir la llibertat amb el riure, el talent i el coratge. A l’escenari del Teatro de la Zarzuela es van interpretar coples, seguidillas, boleres, fandangos i allegros d’obres com La espigadera sobre la dona treballadora, La quejosa que reflectia el descontentament popular, El enfado de Mariquita on es mofaven de les restriccions que s’imposaven a les dones, i també d’obres com La guía nueva, o Las requesoneras.

Maria Hinojosa (La Caramba), a l’espectacle ‘Cómicas’, al Teatro de la Zarzuela. Fotografia de Javier del Real.
L’espectacle, en tres parts, tenia una narradora, l’actriu Cristina Medina, que en la primera va posar en perspectiva la història del segle XVIII sense tallar-se un pèl parlant dels polítics de l’època i dels Borbons. Aquestes intervencions tenien la seva rèplica musical amb fragments operístics de Johann Adolph Hasse i de comèdies dels compositors de les tonadillas. A la segona part entrava la veu de les cantants i s’explicava aquell món teatral.
La tercera, titulada A modo de elegía, presentava el drama d’aquelles dones, cèlebres i admirades fins al punt d’imposar la moda a les dames de la cort, però amb finals tràgics. Maria Ladvenant, mare de quatre fills, va morir a vint-i-cinc anys malalta i embogida. La Caramba, que va deixar de cop i volta el món rutilant del teatre i per convertir-se en una beata que vestia una saia i es castigava amb cilicis, va morir a trenta-sis anys. La vida de La Tirana va ser més llarga, però va deixar l’escenari escopint sang.
Les tres sopranos interpretaven solos, duos i trios. Jone Martínez en el paper de María Ladvenant, amb més intervencions, va dominar vocalment l’espectacle al costat de la més veterana Maria Hinojosa que va resoldre amb molt teatre el paper de La Caramba, i de la jove Pilar Alva-Martín que era La Tirana. Zapico i la seva orquestra coneixen perfectament tots els secrets de la música barroca i en aquest cas van reflectir a la perfecció l’aire festiu de la música.
Pepa Gamboa firmava la producció d’escena, amb dramatúrgia d’Antonio Álamo. Tres grans miralls omplien l’escenari, un per a cadascuna de les cantants, i poca cosa més. Senzill, però eficaç. I segurament adaptable si la producció va de gira.
L’última peça musical de Cómicas era la síntesi del que havia volgut ser l’espectacle. Les tres sopranos van cantar la tonadilla a solo de La defensa de las mujeres, que diu així:
“Armada de razones
hoy me presento
a impugnar a los hombres
un falso enredo,
y es que dicen muchos,
llenos de arrogancia, somos de los vicios
las mujeres causa.”




























































































