Un món desgovernat no necessita un cervell que pensi ni una discussió racional d’on surtin les propostes i es preparin les decisions. Tot és improvisació i reacció instantània en una política dirigida per una estratègia de destrucció de la democràcia liberal a casa i de l’ordre multilateral  internacional a fora. N’hi ha prou amb un sol personatge que resolgui irreflexivament els dilemes i dirimeixi els conflictes sense tenir en compte les institucions, els organismes i el vells òrgans representatius i deliberatius. La dictadura és a fi de comptes el sistema més funcional en el món brutal organitzat per la força, on són els homes qui fan la llei al seu gust i segons els seus interessos i capricis i no les lleis les qui governen els homes.

Encara no fa un any que es va produir la segona victòria presidencial de Donald Trump i ja es pot donar per pràcticament desmuntada, o en tot cas neutralitzada, la màquina institucional formidable que fabricava la política exterior de la primera superpotència i que era resultat d’una feina de pacient construcció durant un segle llarg de successives administracions tant republicanes com demòcrates. No es tracta tan sols del correlat intern de l’aversió trumpista envers les institucions multilaterals que conformaven l’ordre liberal internacional i el producte d’un replegament respecte a les responsabilitats i compromisos adquirits el darrer segle d’internacionalisme liberal intervencionista, sinó que correspon a una concepció personalista de la política.

Compten més els amics personals del president, convertits en enviats especials, que la diplomàcia professional i el departament d’Estat.

La progressiva acumulació de poder per part d’un president rosegat per la vanitat i la gelosia, que no comparteix protagonismes, no admet consells, no accepta errors, ni està disposat a les corresponents rectificacions, es projecta organitzativament de cara endins, amb l’organització cortesana de la Casa Blanca, i de cara enfora amb un tracte imperial al qual sotmet als seus socis, sigui a les cimeres internacionals, sigui a les negociacions aranzelàries. Res es pot fer sense l’afalac al president, l’apel·lació al seu protagonisme i la submissió del seus alts funcionaris i del govern sencer. La Casa Blanca acumula tot el poder, en detriment del departament d’Estat, el Pentàgon i la CIA, i dins la Casa Blanca ha quedat devaluat el que havia estat l’òrgan suprem de la deliberació i de les grans decisions estratègiques, el Consell Nacional de Seguretat.

PUBLICITAT
Advertisement

 

El Despatx Oval, un plató

Es característic el caos de les reunions internes, tant del gabinet com dels òrgans de coordinació, organitzades per donar satisfacció al president, i eclipsades pel paper creixent dels espectacles mediàtics al Despatx Oval, plató televisiu de les grans decisions i escenificacions, des de la cerimònia d’humiliació a Volodimyr Zelenski fins a les trobades bilaterals amb caps d’Estat i de govern o amb Mark Rute, convertit en el ensabonador en cap de l’Aliança Atlàntica. Envoltat pels assessors més destacats i gairebé sempre pel secretari d’Estat i també conseller nacional de Seguretat, Marco Rubio, i número tres en la successió presidencial després del vicepresident, Donald Trump resol les situacions com una mena de Calígula capriciós i despòtic, envoltat i acomboiat per la seva cort de familiars i d’aduladors.

La diplomàcia estatunidenca, de creixent i proverbial qualitat professional durant el segle XX i el que portem del XXI, ha caigut en el punt més baix de la seva història. Són dràstiques les retallades de personal i el tancament de consolats i ambaixades, en bona part efectuades per Elon Musk amb el seu programa DOGE (Departament  d’Eficiència Governamental). Els grans afers internacionals com les guerres d’Ucraïna i Gaza, són en mans dels enviats especials del president, sense experiència ni coneixements polítics i històrics, amb autoritat per passar pel davant de Marco Rubio, a fi de comptes avesat al món internacional gràcies a la seva experiència com a senador. Només faltava que el Pentàgon i les agències d’intel·ligència caiguessin en mans de tertulians agitadors del món MAGA, com Peter Hegseth o Tulsi Gabbard respectivament.

Trump redueix i margina el Consell Nacional de Seguretat on van regnar Henry Kissinger, Zbignew Zbrezinski, Colin Powell o Condoleeza Rice.

Es troba en extinció el famós poder tou (soft power), utilitzat per l’acadèmic de Harvard Joseph Nye per explicar l’hegemonia cultural i la força de la diplomàcia del seu país des de la Segona Guerra Mundial.  Segons Nye, «quan un país aconsegueix que altres països vulguin el que ell vol, es pot anomenar poder cooptatiu o tou en contrast amb el poder dur o de comandament d’ordenar als altres que facin el que ell vol». La seva definició s’acorda molt bé amb la funcionalitat de totes les institucions domèstiques i internacionals que Washington ha construït des de 1945. «Trump està deconstruint els Estats Units de la mateixa manera que Ieltsin va deconstruir la Unió Soviètica», ha assenyalat la politòloga Fiona Hill, exconsellera de la Casa Blanca trumpista i especialista en Rússia.

Un dels cops més severs al soft power, amb efectes demolidors sobre els països més pobres del planeta, ha estat el tancament, acomiadament del personal i supressió de programes de l’Agència per a l’Ajut Humanitari (USAID), la principal organització de suport al desenvolupament. Un total de 70.000 persones, comptant els contractistes i col·laboradors al conjunt del planeta han perdut la feina. Puja a uns 60.000 milions de dòlars els ajuts ja aprovats que han estat cancel·lats, mentre que els pressupostos per a la cooperació internacional, ara directament gestionats pel departament d’Estat en lloc d’una agència independent, han quedat reduïts al 10%. Les conseqüències seran severes per a les regions més pobres del planeta, que han deixat de rebre als ajuts per la lluita contra les infeccions, la potabilització de l’aigua, el combat a la pobresa o el tractament de la sida.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

La disminució del soft power estatunidenc es efecte també del desprestigi de les seves institucions, amb un Congrés obedient al president i un Tribunal Suprem sempre deferent amb els poders presidencials, i de l’erosió de la democràcia. En bona lògica, de tot plegat en surten afectats els grups d’oposició als països sota dictadura, ara sense el suport ni l’exemplaritat de Washington. També ha tancat l’Agència de Mitjans Globals (USGM), de la qual depèn la llegendària Voice of America, que difonia les informacions als països sotmesos a la censura, i al departament d’Estat s’ha eliminat la sotssecretaria de seguretat civil, democràcia i drets humans, que s’encarregava de les avaluacions anuals dels països arreu, amb l’excusa que era una cau d’activisme d’esquerres.

 

Hostilitat al pensament

També els think tanks pateixen l’ofensiva destructora trumpista. Han tancat per ordre presidencial dues prestigioses organitzacions d’estudi de la política exterior, com el Wilson Center de Washington, de  gestió i finançament mixta públic i privat, i el Kennan Institute, que porta el nom del diplomàtic que va definir la política del Estats Units respecte a la Unió Soviètica. El mateix succeeix amb les grans universitats de l’Ivy League, atacades i amenaçades amb l’excusa de la seva orientació liberal i anti-israeliana, però en el fons afectades per l’anti- elitisme i la hostilitat de Trump a la cultura i al pensament.

La darrera prova de la bogeria trumpista ha estat el boicot, aquest passar juliol, decretat contra el Fòrum de Defensa d’Aspen, una institució privada i bipartidista que organitza a Colorado una gran trobada estival de les elits mundials en temes de seguretat i defensa, a l’estil de la Conferència de Seguretat Munich. Poques hores abans de començar la reunió anual de 2025 el Pentàgon va prohibir l’assistència als dotze participants convidats, un grapat de militars a més de diferents alts càrrecs de l’administració, amb l’explicació del seu portaveu  que es tracta «d’un esdeveniment que promou el mal del globalisme, menysprea el nostre gran país i odia al president dels Estats Units».

La imatge dels Estats Units es troba doblement erosionada per la deriva autoritària de Trump,  amb el desprestigi que significa per a les seves institucions democràtiques, i l’abandó de la seva diplomàcia pública. Tot plegat deixa una avinguda formidable davant de la Xina, superpotència sempre deficient en soft power, convidada directament a prendre la iniciativa per un rival i competidor que ha abandonat el camp de batalla de la influència, ha perdut tot sentit estratègic i reacciona als impulsos de cada instant, absent de qualsevol visió històrica i mogut per la vanitat, la cobdícia i la prepotència del seu president.

 

Referències:

  • Joseph Nye. Soft Power: The Means To Success In World Politics. Public Affairs, 2005.
  • Matias Spektor. The Limits of Trump’s Hardball Diplomacy. Why the Western Hemisphere Is Turning Away de America and Toward China. Foreign Affairs, 1 de avril 2025.
  • Mark Lander. «Fiona Hill, Trump’s Ex-Russia Adviser, on Why Great Powers Fall». The New York Times, 22 juliol 2025