El segon llargmetratge de la directora estatunidenca Celine Song, Materialistas (2025), s’ha erigit per mèrits propis en la pel·lícula de l’estiu. I no pel seu triomf a la taquilla –encara que no li ha anat malament: més de mig milió d’espectadors només durant el primer cap de setmana a Espanya–, sinó més aviat per acumular un capital molt més preuat ara mateix, en l’era de la virtualitat: ha estat el film del qual s’ha parlat més.

Però això ha servit perquè es parli de cinema? Diria que no. Ara el cinema és només una excusa per parlar sempre del mateix, del mateix de què es podria parlar sense el cinema. Gairebé no he llegit res sobre Materialistas com a pel·lícula i, al contrari, no he deixat de sentir converses o fullejar tribunes periodístiques que l’han abordat de la mateixa manera que si s’hagués tractat d’un documental de divulgació o d’un llibre d’autoajuda sobre l’amor contemporani i les seves vicissituds.

Doncs bé, és en aquest context que el film de Song se’ns apareix com un producte dissenyat acuradament per atreure un públic al qual ja no li agrada el cinema si no és com a excusa per parlar d’altres assumptes, sobretot aquells de què tothom parla: per introduir-se en el bucle paroxismal i intranscendent en què s’està convertint qualsevol tema que tingui a veure amb l’«art» i la «cultura». I escric entre cometes aquestes dues paraules deliberadament, perquè aquest és precisament el quid de la qüestió.

PUBLICITAT
Advertisement

No és que ambdues hagin de continuar sent objecte d’aquesta adoració acrítica amb què se les identifica, almenys des del segle XIX. No és que hàgim de sentir-nos en l’obligació de situar-les per sobre de qualsevol altra cosa. No tot hauria d’estar permès en nom de l’art. I tard o d’hora caldrà replantejar-se aquest classisme implícit en qualsevol demostració de superioritat cultural.

No obstant això, en el cas del cinema, el seu vessant popular i la seva condició d’espectacle de masses obliga igualment a una altra mena de matisació política: ignorar que es tracta d’un llenguatge amb lleis pròpies, que no és un simple transmissor d’idees, sinó, més aviat, una màquina de fabricar sentit i pensament, el pot convertir en un simple apèndix de la ideologia dominant. Gilles Deleuze es negava a concebre el cinema com un «mitjà de comunicació», al·legant que és el poder qui emet «comunicats» però l’obligació de l’art és desactivar-los, mostrar-ne la cara repressiva. Potser no estaria de més recordar aquestes paradoxes en l’època de Trump i Milei, Netanyahu i Putin.

Què pot fer el cinema, aquest art humil, en aquestes circumstàncies? I què té a veure amb això un simple film d’entreteniment com Materialistas? Aquí entra la tercera variable de l’equació. La dissolució del cinema en la Gran Cacofonia Postpandèmica i la negació obstinada de la seva autonomia –que és la seva raó de ser estètica i política– han provocat l’aparició d’una espècie d’orgull o vanitat, diguem que una altivesa, que afecta alguns i algunes cineastes que en principi no s’haurien ni tan sols de preocupar per conceptes tan relliscosos com «autoria» o «intel·lectualitat».

 

 

Perdre l’ànima cinematogràfica

Ara mateix, per exemple, una pel·lícula de terror no pot ser només una pel·lícula de terror. Ha de parlar també de Grans Temes d’Actualitat, tant si es tracta de feminisme com d’ecologia, posem per cas, i aquí estan, per demostrar-ho, els films de Julia Ducournau o Ari Aster. I què passaria si diguéssim que no tots els cineastes han de ser obligatòriament «autors», que no tenen per què disposar d’un «món propi», d’un discurs-personal-sobre-el món-contemporani? O que no passa res si un film es limita a ser això, un film, és a dir, una sèrie d’imatges en moviment que per si mateixes parlen de la vida, sense necessitat de subratllats ni transcendències? Doncs bé, aquí és on cal tornar al film de Celine Song, una pel·lícula comercial que no es vol limitar a ser-ho i fa tot el possible per convertir-se en un gran retrat de l’estat sentimental del món contemporani, perdent l’ànima cinematogràfica pel camí.

És una pel·lícula tan calculadament pensada que s’allunya de qualsevol atzar, precisament quan l’atzar, i l’impensable, s’estan convertint en l’eix de les nostres vides.

En efecte, Materialistas podria haver estat una bona comèdia, o un dramedy acceptable, si hagués prestat més atenció als personatges i les situacions i menys a les idees que s’obstina a «comunicar». La història de Lucy (Dakota Johnson), que treballa com a matrimoniera en una empresa mentre la seva vida sentimental se’n va en orris, no sembla bastar per si mateixa, així que Song –també autora del guió– es creu obligada a insistir contínuament que no es tracta només d’un personatge, sinó que estem davant d’un símbol: del nostre temps, de la nostra desorientació amorosa, de la nostra obsessió per la feina i, fins i tot, de l’absència de moral en el món d’avui. Perquè Lucy es debat, a més, entre dos homes, John (Chris Evans) i Harry (Pedro Pascal), l’un pobre i l’altre ric.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Del primer, ja en va estar enamorada, el va abandonar per la seva manca d’ambició i ara veu el seu retorn gairebé com una provocació. Del segon, se n’està enamorant i se sent fascinada pel seu estil, per l’elegància de les seves maneres, però també per com es relaciona amb ella, lluny del masclisme que se li suposa a la seva classe social. Què ha de fer?

 

Dakota Johnson, protagonista de Materialistas. Fotografia d’Atsushi Nishijima. Sony Pictures.

 

Estil rutinari i banal

El fracàs de Materialistas com a pel·lícula comença quan Song es nega a aplicar-se aquesta mateixa pregunta a ella mateixa, quan creu estar tan segura del seu estil que el converteix en una cosa rutinària i banal. La seva posada en escena sembla sòbria i continguda, però en realitat amaga un automatisme que la porta a filmar de la mateixa manera una trobada en un hotel de luxe i una nit de festa típicament de Hollywood, d’aquelles que acaben sota les estrelles. En altres paraules, el film de Song no sap de distàncies, d’espais, de temps, de muntatge. Tampoc de donar-nos a veure el món perquè jutgem per nosaltres mateixos. És una pel·lícula tan calculadament pensada i construïda que s’allunya de qualsevol atzar, precisament en una època en què l’atzar, i l’impensable, s’estan convertint en l’eix de les nostres vides, en l’àmbit sentimental i en tota la resta. Materialistas pot ser que parli de sentiments i emocions, però no els sap filmar.

Ara mateix, per exemple, una pel·lícula de terror no pot ser només una pel·lícula de terror; ha de parlar també de Grans Temes d’Actualitat.

I, tanmateix, malgrat tot això, Materialistas és una pel·lícula que cal veure, no per gaudir-la, sinó per aprendre’n, una altra funció del cinema que avui, en l’era del gaudi immediat i efímer, sembla oblidada. El treball anterior de Song, Vidas pasadas (2023), era igualment altiu i petulant, però almenys exhibia un agradable deix melancòlic, un sentit del pas del temps genuïnament cinematogràfic. Una mica d’això perviu a Materialistas, però aquí sepultat sota tones i tones de moralisme convencional, perquè el dilema de Lucy s’oblida de la lluita de classes per optar per un romanticisme senil, gairebé de Disney.

 

Un rastre perdut

I, tanmateix, el fet que els seus models – la comèdia dels anys 30, o fins i tot el seu retorn maldestre als 90– continuïn presents aquí, encara que sigui en forma de fantasma, com una aroma llunyana o una visió fugaç, diu molt de la condició innegablement contemporània de Materialistas, perquè ens ensenya que el cinema d’avui és només això, un rastre perdut, però també que això no té per què ser necessàriament motiu de desànim per als qui continuem creient-hi. Song no sap aprofitar aquest nou punt de partida i, no obstant això, la seva pel·lícula deixa entreveure que no es tracta d’una missió impossible, que potser només hem de tornar a una certa modèstia perquè s’obri un nou món de possibilitats davant d’això que, ara com ara, continuem anomenant «cinema».