De Bucarest a Barcelona

Albert Solé (Bucarest, 1962) és periodista, documentalista i productor de documentals (Records glaçats, Retorn a Raqqa; Bucarest, la memòria perduda, entre molts d’altres), activista, i atípic testimoni de la Transició en haver compartit pare, el polític Jordi Solé Tura, amb la Constitució del 78. Dirigeix el Barcelona Brain Film Festival, aventura que va començar amb la malaltia del seu pare i que ha evolucionat amb el suport de la Fundació Pasqual Maragall. «Està creixent moltíssim», declara.

 

---

 

Repassant Bucarest, hi ha una escena on Sergi Pàmies parla de la tendència de l’esquerra a barallar-se i dividir-se… comencem valorant la situació actual.

Sí, amb la seva conya habitual Sergi Pàmies deia que fiques quatre comunistes en una habitació i al cap de dues hores ja s’han escindit. La discussió permanent, l’escissió constant, són característiques indestriables de l’esquerra i ho estem veient aquests dies amb tots aquests intents de crear un espai a l’esquerra del partit socialista. No veiem els lideratges, ni tan sols veiem la capacitat de consensuar missatges. Jo diria que fins i tot l’esquerra està més dividida del que havia estat a altres èpoques. I aquí hi ha una reflexió a fer al voltant del paper de la dreta, com a divisora. Una part de les divisions han vingut ben acompanyades dels mitjans de la dreta, que hi han jugat molt. És fàcil dividir-se quan tens divisors molt actius.

 

Però és optimista?

Ara mateix, no se m’acut quins lideratges hi pot haver, perquè l’operació Rufián no me la crec. Li passarà exactament el mateix que a Miquel Roca en els anys 80 amb la seva operació reformista, que és molt difícil des d’una posició sobiranista tenir un missatge global. Costa molt de quadrar. Jo crec que, a més, la gent no ho entendria. Sí que és veritat que hi ha una visió bastant confederal en molts d’aquests moviments d’esquerra, però no a tot el conjunt. I si la força principal segueix sent l’expartit comunista o Esquerra Unida, no entendran gaire la contradicció.

 

Fa quasi deu anys va fer un documental, Federales, sobre aquesta idea. Com n’ha vist l’evolució?

Ara fa no gaire en vaig fer un altre, de documental, amb Josep Borrell, i ell deia una frase que és que Europa no és allò que vol ser, sinó allò que l’empenyen a ser. És a dir, es construeix a base de crisis i troba solucions moltes vegades perquè està contra l’espasa i la paret. I això va passar, ja fos en els diferents moments de la pandèmia quan es van acabar mancomunant esforços, o ara que per fi s’han posat sobre la taula dos grans tabús. Un, l’Europa de dues velocitats. Dos, la construcció d’una entitat federal, d’allò que en el documental es deia una república federal europea. Cal avançar cap aquí com a única opció, és condició sine qua non. Efectivament, hi ha una evolució interessant, una oportunitat única, malauradament a partir de les amenaces que rebem i de personatges perillosos i inestables com el president nord-americà.

A Espanya hi ha una qüestió diferent, perquè ens hem trobat que per primera vegada hi ha un govern que s’ho creu. També per necessitat, d’acord, perquè si no depengués tant dels vots catalans, hi hauria una evolució en sentit federal del que està passant a Espanya? No ho sé, però respecte d’on venim i sobretot respecte de la pulsió recentralitzadora dels últims anys, doncs sembla que hi ha una evolució natural i el discurs de Sánchez és inequívoc.

 

Si canvia la correlació de forces, es pot esvanir?

Sí, però vull pensar que hi ha una sensibilitat en el partit de govern que fins ara no hi era. No oblidem que en les dues ànimes que hi ha al PSOE n’hi ha una absolutament jacobina, però també hi ha una ànima federal, que sempre ha estat en els seus programes. I en aquests moments qui hi mana és la sensibilitat federal.

Pedro Sánchez, per la raó que sigui, ho està fent. La gestió de la pandèmia va ser exemplar en aquest sentit. Es va centralitzar només quan va ser imprescindible, al període d’alarma, i es va descentralitzar de seguida. Això és federalisme, i no oblidem el cost polític que té per a Sánchez, perquè així com guanya reconeixement a Catalunya, o al País Basc, també li costa l’animositat de molts, i milers de vots.

 

Vostè va presentar-se a la direcció de Federalistes d’Esquerra. Quin hi és el seu paper ara i què el va moure a fer-ho?

Cap. Vam intentar una operació de modernització que va fracassar. Jo em sento molt reconegut amb la idea, amb l’esforç que es va fer per fer el documental, amb totes les aventures que vam viure… Tot es va finançar a base de micromecenatge, amb petites victòries, com les entrevistes aconseguides… Va ser un procés molt ric i vaig fer grans amics. Però hem de saber veure com el federalisme, sent una idea molt més estesa a Espanya, per exemple, a Itàlia la manifestació federalista era de gent jove i, en canvi, aquí són gent molt gran.

 

A l’esquerra, en general, li ha costat traslladar les seves idees al públic jove.

La dreta ho ha fet bé, però a l’esquerra, Podemos, per exemple, també ho va fer. La meva reflexió justament arrenca llavors, quan amb tot l’equip vam anar a la manifestació federalista de Roma i els italians eren tots joves i estaven entusiasmats. Jo continuo tenint molt respecte, molt carinyo a Federalistes, però no m’hi sento gens reconegut, segueixen sent activitats per a un nucli molt reduït de gent amb un nivell discursiu molt interessant, però que ve del passat, i és incapaç de traslladar-lo amb propostes intel·ligibles…

 

Parlava ara dels esforços per fer documentals. Continua sent una heroïcitat com a gènere audiovisual?

Més ara que en altres èpoques.

 

Sí? I com és això?

Sí, sí, però aquí hi ha un problema que és que el documental és com la cultura, un valor país. Patricio Guzmán, el director xilè, deia que un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotos. Té tota la raó. Hi ha una desinversió constant en el documental per part de la indústria audiovisual. I un intent de prestigiar el gènere per part de les institucions, sobretot amb governs d’esquerra, però, després, les televisions ni s’ho creuen ni ho acompanyen. Per posar un exemple, els diners que va posar TVE per Bucarest l’any 2008 són exactament els mateixos que han posat ara per un gran documental sobre l’Agustí Centelles. Han passat gairebé vint anys, i això segueix aprimant-se…

«Continuo tenint molt respecte, molt ‘carinyo’ a Federalistes d’Esquerres, però no m’hi sento reconegut.»

Les televisions s’omplen la boca amb la paraula «documental», però després no es tradueixen en les inversions adequades. La culpa d’això, primer, és de les mateixes cadenes de televisió, amb els seus problemes pressupostaris i, al final, és un problema de país, i te’l creus o no te’l creus. I el documental, en el fons, no acaba d’abandonar dues o tres idees que el perseguiran sempre. Una, que són una pel·li d’animalets a La 2. Hi ha la percepció social que són gratis. La gent no entén la lògica d’haver-los de pagar. Qui ha ajudat una mica a pal·liar aquesta carència han estat les plataformes, però donen el que donen de si.

Quant a la distribució en cinemes, el nombre de documentals que hi arriben és molt inferior del que hi podria haver a la primera dècada del mil·lenni. I els que ho fan és per una imposició, un requisit de les subvencions. Però es fan estrenes tècniques, només durant una setmaneta i en horaris intempestius, i els has d’estar empenyent tu, cosa que és una contradicció profunda.

Amb sort, et vindran 400 persones. És una mica ridícul. És una discussió que tenim sovint amb els instituts de cinematografia. A l’hora d’avaluar l’èxit d’un documental i que, per tant, això ajudés a fer el següent, haurien de computar altres finestres d’exhibició, com les descàrregues en línia, el circuit educatiu…

«Ara mateix, no se m’acut quins lideratges hi pot haver, perquè l’operació Rufián no me la crec.»

I si, a partir d’això aprimes els diners que hi ha per produir documentals, són cada cop menys competitius, i som els creadors qui hi hem d’acabar de posar els diners. Som nosaltres que acabem subvencionant tot el sistema i hem de demanar favors a tort i a dret. Estem automatitzant funcions de la cadena de valor, però no sabem on arribarà tota aquesta destrucció de llocs de treball.

 

Què s’hauria de fer per solucionar-ho?

El que no té sentit és que tu tinguis un sistema de subvencions bastant ben nodrit, com tens ara, perquè els governs hi fan un esforç notable, i que al mateix temps exigeixis com a valor de validació d’aquell ajut dos criteris molt específics. Un, disposar d’entrada d’un finançament confirmat. Això implica les televisions, però si al mateix temps les tens abandonades, què han de fer? Dos, en el cas del documental el valor de validació, l’exhibició en sales, no té cap sentit.

Hi ha un joc de trampes que tothom accepta. Necessites estar pedalejant constantment perquè la bicicleta no caigui i, moltes vegades, les pedalades són a l’aire. Hi ha talent, hi ha imaginació, però el que no hi ha són sortides professionals. Faltaria la famosa llei d’intermitents de l’espectacle, sempre promesa, però que no hi ha força política per aprovar-la. Acabar amb aquesta inestabilitat crònica, i que la gent pugui guanyar-s’hi la vida.

 

Què és el Barcelona Brain Film Festival, que dirigeix?

És una aventura que vaig començar amb la malaltia del meu pare i que ha anat evolucionant gràcies al suport de la Fundació Pasqual Maragall, i està creixent moltíssim. Fem una lectura molt àmplia del cervell, que és un òrgan plàstic, no ens volíem centrar només en la part patològica, sinó també en la part emocional. Vam partir de l’Alzheimer, però ara toquem tot allò que tingui a veure amb el sistema nerviós central.

 

Tornant cap als documentals, però ja estrictament cap als seus, a banda de la memòria, hi sorgeix sovint el tema del retorn…

En tot discurs narratiu que funciona hi ha d’haver un viatge, metafòric o físic, i el més evident és que la gent torni als seus paradisos. Allà on s’ha viscut la intensitat, allà on un hi té records intensos, sorgeix un recurs narratiu que a mi em funciona i que tothom entén. Penso en els documentals de Josefina Castellví i Miguel Núñez, tot i que documentals com La darrera cinta de Bòsnia o Retorn a Raqqah no anaven d’això, sinó de confrontar els traumes per guarir-los.

«Des del “ho tenim a tocar”, “el món ens mira”, el “com voleu que marxin les empreses?”… no hi ha hagut una autocrítica, ningú que hagi dit “ho vam fer molt malament”.»

I des d’un punt de vista egoista, com que jo soc un viatger, per a mi també és fantàstic, perquè a l’edat que tenim i amb les dificultats que tenim per fer documentals, com a mínim que t’ho passis bé. La idea del viatge ens torna a aquelles estructures narratives tan clàssiques de l’Odissea. Hi és amb la Josefina Castellví a l’Antàrtida i el Miguel Núñez a Nicaragua. Però no sempre: a Examen de consciència, no. El que hi ha aquí és un viatge a la memòria de les víctimes d’abusos infantils. La memòria és l’altre gran tema.

 

 

Començant, ja des del principi, amb la més personal, la del seu pare

Sí, però diria que no és quelcom només meu. El 90 % dels documentals ens parlen de memòria. Hi ha un gran valor a recuperar-la, i en tenim un dèficit en aquest país. Un dèficit de memòria, i de biografia, i, per tant, de referents. I aquí sí que hi ha un gran tema que modestament he intentat canviar. Perquè hi ha una reescriptura interessada, i ho estem veient amb totes les polèmiques de memòria democràtica i de memòria històrica.

I després hi ha un segon aspecte molt interessant, al qual m’agradaria apropar-me algun dia, i és quan es dona la deformació sense una intenció clara, amb el pas dels anys. M’he trobat molts personatges històrics que t’expliquen la seva història, comunament acceptada, i quan hi vas a gratar i diuen que han passat quinze anys a la presó… i comptes i dius, bé, no eren quinze, eren… et fa adonar una mica, per deformació professional, sense arribar al cas més extrem que seria l’Enric Marco, que amb totes aquestes memòries molt llargues, molt complexes de gent que ha explicat moltes vegades la mateixa història, s’acaba produint una certa deformació dels fets.

«Hi ha un gran valor a recuperar la memòria, i en tenim un dèficit en aquest país. Un dèficit de memòria, i de biografia, i, per tant, de referents.»

I es dona una dinàmica interessant, que és quan tu ja arribes i dius, ara què faig? Ara destrosso aquest relat, tan ben construït, el destrosso fent factchecking? O contribueixes a alimentar el mite? És un debat interessantíssim, perquè en el cas Marco, que és extrem, dura fins que Benito Bermejo destapa el cas. Diria que totes les biografies llargues tenen una miqueta de salseta, se’ls ha anat afegint autoexaltació i exaltació col·lectiva. Em va passar amb Semprún, a qui sempre perseguia la polèmica, i en diversos episodis em pregunto, entre el que m’està explicant, el que diuen els seus detractors i el que diu la historiografia, on som? Els grans capítols d’una biografia solen ser indiscutibles, ni que de vegades no quadri tot.

 

Aquesta distorsió de la memòria també és col·lectiva…

Amb la batalla de la memòria o la guerra cultural, com se li diu ara, veiem coses terribles. I, òbviament, aquí a Catalunya en sabem un munt perquè hem passat el procés on s’ha intentat validar coses al·lucinants. Són batalles que s’han de lluitar constantment.

 

Han passat gairebé deu anys…

Sí. L’altre dia llegia un editorial de Toni Soler que deia «en el referèndum del 2017 vam fer curt», com a gran conclusió. El nivell de cinisme en el qual es mou tot aquell discurs va arribar al súmmum quan, el 2022, Clara Ponsatí va dir allò d’anar de farol. I poc després, Toni Comín, en el programa d’Évole, diu «no teníem res preparat». Ho sabien tots. Però es van ficar en aquesta espècie d’al·lucinació col·lectiva.

No hi ha hagut cap mena d’anàlisi seriosa del que ha passat. I per què heu fet curt, doncs? Doncs perquè des del «ho tenim a tocar» del Francesc-Marc Álvaro de principis, «el món ens mira», el «com voleu que marxin les empreses?»… no hi ha hagut una autocrítica, ningú que hagi dit «ho vam fer molt malament». Tot és legítim, si penses que millor independència, doncs perfecte. Però sense perdre de vista les dues pedres angulars de la política en democràcia, que són la necessitat de consensos per decisions de tipus traumàtic; i el sentit de la realitat. Això són aprenentatges de persones com el meu pare: som els que som, tenim la força que tenim, la correlació de forces és la que és i d’aquí s’ha de construir el que es pugui construir.

 

Aniversari de la Constitució, papers del 23-F… Ha tingut alguna sorpresa?

Sí, dues sobre el que era més conegut. Una, que així com es donava per suposat que el Rei no s’havia assabentat de res i que era Sabino qui havia dit allò de «ni está ni se le espera» i qui havia entès la magnitud del tema, mentre el Rei era un paio que estava jugant a tenis i de cop i volta el criden a Palau i que, havia tingut un paper passiu, fins i tot proper a la condescendència… els papers desclassificats van en el sentit contrari.

«S’havia intoxicat molt amb la idea que Armada s’havia presentat a Palau amb un govern provisional on hi era el meu pare.»

I dues, i això ja és molt íntim i personal: s’havia intoxicat molt amb la idea que Armada s’havia presentat a Palau amb un govern provisional on hi era el meu pare. Això es deia ja a l’agost del 88. Una d’aquelles coses que et preguntes d’on surten. Clarament, era una operació d’intoxicació per demostrar com de demòcrates i moderns eren aquells militars del cop d’estat. El meu pare no en va tenir mai constància i se’n va assabentar també quan algú l’hi va dir. Fins i tot surt en una escena de la sèrie del llibre de Cercas, Anatomía de un instante.

Amb els papers es demostra un cop més que s’ho havien inventat a posteriori, per demostrar que Armada, en el fons, era un demòcrata. I no hi surt ni una sola menció al meu pare, i això és una cosa de justícia poètica i personal. Però amb l’aniversari i la desclassificació hem vist un blanqueig del Rei. La mateixa tarda va sortir Feijóo a demanar que tornés d’Abu Dhabi…

 

Sense voler fer una entrevista-ficció, què pensa que diria el seu pare de la situació actual?

Del tema del procés, el meu pare va escriure més de 3.000 articles avisant dels perills de l’Espanya invertebrada, i de la tendència a pujolejar. Ell tenia clar que era un dels perills, i, per tant, no tinc dubte de què en pensaria, però jo no he volgut mai fer parlar els morts, a diferència d’altra gent que sí que els va treure a passejar. Sí que m’amoïna què estaria dient ara, i en això hi he pensat molt, sobretot amb el que opina Felipe González, que parla en nom dels vells del partit, convertir-se en intèrpret d’una sensibilitat que ja només és la seva i prou.

Tinc relació amb algun d’aquests pesos pesants del partit d’aquella època, i poden discrepar del que està passant, però tenen la decència, per disciplina de partit i per coherència, de no dir-ho públicament. Agraeixo molt que gent com Javier Solana o altres es mantinguin en silenci. No sé què en diria el meu pare perquè he vist gent d’aquesta en el meu cercle més proper que ha patit molt amb totes aquestes concessions del PSOE, de Pedro Sánchez respecte a Junts. No les concessions polítiques com a tals, sinó les del discurs, i tot allò del viatge a Suïssa de Santos Cerdán que els van fer empassar a la força… Què en diria? Jo sé què en dic jo a partir de l’aprenentatge que d’ell vaig fer.