No hi ha cap biografia que resumeixi millor la política peruana dels últims 35 anys que la d’Alberto Fujimori, el desconegut que va arribar a la presidència de la República després de derrotar l’escriptor més famós que ha parit aquesta terra: Mario Vargas Llosa. Fins abans de la seva elecció l’any 1990, l’enginyer Fujimori només era conegut a la Universitat Nacional Agrària, on va arribar a ser rector, i pel públic escàs que veia un programa dominical a la televisió estatal que dirigia ell mateix, i en el qual es limitava a donar la paraula als seus convidats.

Encara que durant anys es va discutir si havia nascut o no en terres peruanes, finalment s’ha acceptat que va néixer a Lima un 28 de juliol de 1938, dia en què se celebren les Festes Pàtries del Perú. La seva infància va estar marcada pel fort sentiment antijaponès, la destrucció de béns i les agressions en el context de la Segona Guerra Mundial. Hi ha qui considera que aquests anys van generar en el nen Fujimori un desig de revenja, però és ben sabut que fins que va arribar a la presidència no va mantenir gaires vincles amb la colònia japonesa.

Home de verb escàs i sense militància política, es va llançar a la presidència quan en realitat només aspirava a aconseguir un escó al Senat. Amb el suport d’alguns col·laboradors de la Universitat Agrària, als que es van sumar microempresaris i alguna de les nombroses faccions de l’església evangèlica, Fujimori va inscriure un partit anomenat Cambio 90, va pujar a un tractor i va començar a oferir «honradesa, tecnologia i feina», lema que encaixava bastant bé amb la imatge de la respectada colònia japonesa al Perú. I en poques setmanes tot el país va començar a parlar del chino (com se sol anomenar en el meu país els descendents dels migrants de l’Orient Llunyà, vinguin del país que vinguin).

Encara que s’ha escrit molt sobre el paper d’Alan García, aleshores president, en l’impuls de la candidatura de Fujimori, només cal dir que va moure els fils necessaris perquè el seu arxienemic d’aquells anys, Mario Vargas Llosa, fos derrotat àmpliament en la segona volta, amb la suma dels vots de tots els que rebutjaven el model neoliberal promès pel famós escriptor a qui se’l veia com a representant de les velles elits polítiques i econòmiques.

PUBLICITAT

Finalment, va arribar al Palacio de Gobierno, i després d’una gira com a president electe, dos altres peruans bastant coneguts al món: Hernando de Soto –autor del best-seller El otro sendero– i Javier Pérez de Cuéllar –aleshores secretari general de l’ONU– el van convèncer de la necessitat que un país destrossat per la guerra interna de Sendero Luminoso i la hiperinflació brutal generada per Alan García s’havia de reinserir en l’economia global i aplicar allò que havia promès no fer: «el xoc econòmic neoliberal».

Va ser en aquell moment que Alberto Fujimori va posar en evidència el seu pragmatisme i, oblidant les promeses de campanya, va assumir les regles del Consens de Washington i va començar a desmuntar l’«Estat empresari» establert des del govern nacionalista del general Juan Velasco Alvarado (1968-1975), que va estatitzar tot el que va poder. Per què no hi va haver una gran reacció popular en aquell moment? És una pregunta que fins ara més d’un analista es continua fent. L’explicació més recurrent és que l’impacte combinat d’hiperinflació i violència armada havien afeblit tant la societat que simplement no hi va haver capacitat de resposta.

Sendero Luminoso

Resolt el problema econòmic, quedava pendent la violència. En aquell moment, Sendero Luminoso (SL), ja bastant colpejat pels canvis en la política contrasubversiva al final del govern de García i gairebé derrotat a la serra com a producte del rebuig de la població del camp, havia concentrat la seva presència a les valls cocaleras (cosa que li assegurava una font de recursos) i a la ciutat de Lima, on va fer esclatar més d’una vintena de cotxes bomba entre els anys 1991 i 1992. Aquestes accions brutals van generar en l’opinió pública la idea que Sendero Luminoso estava a punt de prendre el poder, cosa que mai va estar a prop de succeir; per contra, l’espectacularitat de les accions era directament proporcional a la precarietat d’un aparell subversiu que lentament anava sent assetjat pel Grup Especial d’Intel·ligència (GEIN).

Tanmateix, Fujimori i el seu assessor Vladimiro Montesinos van veure en aquest clima de terror i angoixa ciutadana l’oportunitat de consolidar el seu poder fent un cop d’estat, més conegut com «l’autocop del 5 d’abril» en què va dissoldre el Congrés i els governs regionals i va intervenir el Poder Judicial. Tot això amb l’aplaudiment majoritari de la ciutadania, que no va donar suport als congressistes dissolts que van protestar en solitari pels carrers.

L’autocop no solament va confirmar el pragmatisme extrem d’Alberto Fujimori, sinó que va corroborar una cosa que els seus opositors feia temps que denunciaven: el seu menyspreu profund per les institucions democràtiques. Està llargament demostrat que la captura d’Abimael Guzmán, líder de SL, el setembre de 1992, va ser fruit del treball del GEIN, que Fujimori se’n va assabentar una vegada finalitzada l’operació policial. És a dir, el cop no va ser la causa de la derrota de SL. L’objectiu de Fujimori i Montesinos era la concentració de tots els poders a les seves mans, i la possibilitat de fer tota mena de negocis tèrbols dins i fora de l’Estat.

Per a això van desempolsar l’anomenat Pla Verd, un document intern de l’Exèrcit que tenia com a objectiu fer un cop d’estat contra el president García el 1989 davant del desgovern generalitzat que vivia el país, i que va fer que alguns consideressin el Perú com un estat fallit. El pla proposava la majoria de les accions que Fujimori va dur a terme després, i va permetre que les Forces Armades recuperessin bona part del poder que havien perdut en la dècada anterior. I, alhora, va deixar el terreny lliure a Vladimiro Montesinos per manejar el sistema de justícia, comprant jutges i sentències a tort i a dret.

Alberto Fujimori (1938-2024), aleshores president del Perú, davant la residència de l’ambaixador japonès
a Lima el 22 d’abril de 1997, al final de la crisi d’ostatges de 127 dies a la residència. Fotografia de Kyodo.
MAXPPP. EFE.

Un peruà més

Ara bé, igual que en el xoc econòmic, amb el cop no solament no hi va haver resposta de la ciutadania sinó un suport ampli, cosa que sempre sorprenia els qui analitzaven la política peruana en aquells anys. Era potser Alberto Fujimori un líder amb un gran carisma i amb un verb incontinent a l’estil de polítics llatinoamericans com Perón, Castro, Haya de la Torre o fins i tot Hugo Chávez? La resposta és no. El que tenia Alberto Fujimori –a més del suport de grans empresaris, la banca multilateral, les Forces Armades i els grans mitjans de comunicació– era una connexió amb l’autoimatge de molts peruans, milions dels quals treballen en la informalitat; era un home que sempre resolia els problemes que se li presentaven, violant la llei si era necessari. Aquesta va ser la seva connexió principal amb els sectors urbans que veien el chinito com un dels seus, un peruà més, un peruà que no venia de dalt i que havia imposat les seves regles.

PUBLICITAT

L’autocop va confirmar una cosa que els seus opositors feia temps que denunciaven: el seu menyspreu profund per les institucions democràtiques.

A les zones rurals on la presència de l’Estat i les seves normes sempre ha estat tènue i precària, Fujimori va projectar una altra imatge, i sens dubte la seva condició d’enginyer l’hi va ajudar, ja que és vist com qui va portar progrés al camp, a la qual cosa sumava el discurs de ser qui havia aconseguit derrotar Sendero Luminoso armant les rondes camperoles i els comitès d’autodefensa. Diguem que Fujimori encarnava una mena de Pla Marshall als pobles i les comunitats devastats per la guerra interna que havia durat més d’una dècada. Centres de salut, ponts, camins, escoles, locals comunals van ser reconstruïts amb mà d’obra camperola i els recursos del Banc Mundial. Obres que Fujimori oferia i després inaugurava en els seus viatges quotidians per tot el Perú. I és bo recordar que cap altre president va viatjar tant pel país, ni abans ni després.

Aquesta combinació de suport urbà i rural és la que el va portar a arrasar en les eleccions de 1995, sense negar que hi va haver algunes irregularitats menors en aquest procés. Va ser aquest suport el que li va permetre el luxe de buscar una segona reelecció il·legal el 2000, en un procés farcit d’irregularitats, però en què va mostrar que continuava tenint suport popular. I, en bona part, és aquest crèdit el que la seva filla, Keiko Fujimori, ha malbaratat en tres derrotes electorals successives, enfront d’Ollanta Humala (2011), Pedro Pablo Kuczynski (2016) i Pedro Castillo (2021).

Funerals d’Estat vergonyosos

És bo recordar que Fujimori, fins i tot estant pres i després indultat il·legalment, continuava conservant les simpaties d’un sector important de peruans. Malgrat les greus violacions dels drets humans i l’enorme corrupció en què va participar directament i per les quals va ser sentenciat. Malgrat la fugida covarda i la renúncia per fax a la presidència de la República, malgrat haver-se postulat al Senat japonès, malgrat els milers de dones que van ser esterilitzades contra la seva voluntat en condicions infrahumanes i sense la informació necessària. Malgrat tot això, milers de peruans i peruanes van desfilar davant de les seves restes en els vergonyosos funerals d’Estat que va organitzar l’impopular govern de Dina Boluarte.

I torno llavors a l’inici d’aquest text, Alberto Fujimori va marcar una nova manera de fer política al Perú: va posar fi als partits polítics tradicionals. Va construir aparells electorals ad hoc i amb diferent nom per a cadascuna de les campanyes presidencials en les quals va participar. Va enviar a l’arxiu el discurs ideològic. Va violar i va modificar les lleis cada vegada que li va ser necessari. Va demolir els seus enemics i els seus socis polítics usant la premsa porqueria o els serveis d’intel·ligència. Va canviar les regles electorals una vegada i una altra. Va establir una relació directa i sense cap intermediació amb la ciutadania. Va involucrar des d’un inici la seva família en la seva xarxa de corrupció. Va usar i va prosperar aprofitant-se de recursos públics a gran escala. Va comprar voluntats polítiques a través del seu principal assessor. Va mentir totes les vegades que ho va considerar necessari.

Tot allò que veiem i vivim els peruans en aquests temps. I encara que és molt probable que cap altre membre de la família Fujimori torni a la presidència de la República, la política peruana està poblada de clons i clonets del chino. Polítics sense bandera, trànsfugues que van d’un partit a un altre sense ni tan sols esperar la pròxima elecció, congressistes que canvien diverses vegades de bancada. I tot això es fa sense sentir la més mínima necessitat de donar explicacions a la ciutadania.

Encara que amb la mort d’Alberto Fujimori es tanca un capítol de la història política peruana, les seqüeles de la «democràcia salvatge» que ha deixat com a llegat i la seva manera de fer política gaudeixen de bona salut, per desgràcia de la nostra institucionalitat gairebé destruïda.