El 17 de febrer de 2020, durant el lliurament dels VII Premis Martí Gasull i Roig, el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, va advertir que el català es trobava en «emergència lingüística» i que si no s’actuava de seguida, la llengua s’extingiria. En un article al diari Ara, el dia 5 de març de 2020 Escuder reblava el clau: «amb el català no anem bé i si no ens posem a solucionar-ho amb actituds i polítiques efectives de veritat, decidides, desacomplexades i valentes això acabarà en desastre».

La pregunta que ens volem fer aquí és ben senzilla: el català està al caire del desastre? Mentre esperem les dades de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), que podrem comparar amb les de les edicions anteriors, ens agradaria respondre aquesta pregunta amb les dades d’una enquesta singular que no ha rebut gaire atenció per part de la sociolingüística acadèmica i, sobretot, ha estat silenciada pel món activista.

El treball de camp de l’Enquesta de Característiques Essencials de la Població i els Habitatges de 2021 (ECEPOV en castellà) es va fer entre el 29 de març de 2021 i el 15 de febrer de 2022, només un any abans que comencés la recollida de dades de l’EULP 2023; es tracta, doncs, d’enquestes contemporànies que haurien de reflectir la mateixa situació.

L’ECEPOV 2021 és una operació estadística d’envergadura. Així com l’EULP 2018 va treballar amb una mostra de 9.000 persones de 15 anys o més, l’ECEPOV ho va fer amb 49.120 persones de 2 anys i més. Òbviament, la presència de menors de 15 a la mostra dona una informació que l’EULP 2023 no donarà, i per això és important fixar-se en el comportament lingüístic d’aquesta franja d’edat.

PUBLICITAT

Tot seguit glossarem l’anàlisi de les dades de l’ECEPOV referides a la llengua inicial i a la capacitat d’expressió oral que va fer al número 80 de la Revista de Llengua i Dret el sociolingüista Joaquim Torres, i després farem extensiva aquesta anàlisi a les dades sobre l’ús social que conté l’enquesta. El titular d’aquesta secció ja el podem dir ara: les dades de l’ECEPOV no dibuixen un escenari de desastre sinó tot el contrari. Un cop presentades les dades és quan veurem com el món activista les ha evitades i suggerirem succintament la raó d’aquesta evitació.

No es va cap al desastre

En el seu estudi sobre l’ECEPOV, Joaquim Torres fa servir l’anomenat Índex de Vitalitat Lingüística Intergeneracional (IVLI), que per a una determinada variable s’obté comparant la dada corresponent a la població gran (60 anys i més) i la corresponent al grup més jove (de 2 a 19 anys). Si l’IVLI és positiu, vol dir que la posició del català avança en disminuir l’edat; si és negatiu, vol dir que el català retrocedeix. Tant en el cas de la llengua inicial com en el de la capacitat d’expressió oral, l’IVLI és positiu. En el cas de la capacitat d’expressió el resultat era predictible, atesa la influència del sistema educatiu. En el cas de la llengua inicial, el resultat és el contrari del que caldria esperar si el català estigués al caire de l’extinció. El que descobreix Torres és que el percentatge de joves que tenen el català com a llengua inicial és netament superior (no pas inferior) al percentatge corresponent de la població més gran.

No és clar per què Torres va limitar la seva anàlisi a aquestes dues variables. A part de les preguntes sobre la llengua inicial i sobre el nivell de coneixement de les llengües, l’ECEPOV conté tres preguntes relatives a la freqüència d’ús de les llengües en tres entorns socials (la família, les amistats i la feina/escola). Ara ens podríem fer aquesta pregunta: com és l’IVLI del català en aquests altres casos? Si el català estigués veritablement en emergència lingüística esperaríem que els joves utilitzessin el català menys que la població més gran i que l’IVLI fos negatiu. Això és el que esperarien, si més no, els entestats a propalar que l’ús social entre els joves recula, perquè encara que sàpiguen prou bé el català gràcies a l’escola a l’hora de la veritat socialitzen majoritàriament en castellà, etc.

El que ens diuen les dades de l’ECEPOV és ben diferent. Fixem-nos en l’ús de la llengua amb les amistats. El percentatge de joves que usen el català amb les seves amistats (sumant «sempre» i «freqüentment») és superior al percentatge de la població més gran que fa el mateix i, per tant, l’IVLI és positiu. En aquest punt cal advertir que sumar «sempre» i «freqüentment» no és cap trampa. El percentatge de joves que usen el català amb les seves amistats «sempre» també és més alt que el percentatge corresponent de la població més gran.

Si fem atenció a l’ús de les llengües a la feina o l’escola, el resultat és el mateix. El percentatge de joves que usen el català a la feina o l’escola (sumant «sempre» i «freqüentment») és superior al percentatge de la població més gran que fa el mateix, i l’IVLI resultant torna a ser positiu. Com abans, si ens fixem només en la resposta «sempre», l’ILVLI segueix essent positiu. En aquesta taula es pot comprovar que el patró d’ús del català a la feina/escola és exactament el contrari del que caldria esperar si la llengua estigués anant realment al desastre:

PUBLICITAT

Ús del català a la feina/escola («sempre»)

43.7 %

25.6 %

23.3 %

23.7 %

Les dades que hem revisat són positivament prou eloqüents. El que potser sorprèn és que el món activista, que és el més interessat en la supervivència del català, no les hagi remarcat.

Dades més rellevants

L’anomenat «Informecat» és un informe que publica anualment la Plataforma per la Llengua amb les dades més rellevants de l’any sobre la situació del català arreu del seu àmbit lingüístic. Com diu la mateixa Plataforma, «la finalitat última de l’InformeCAT és situar la llengua en el debat públic amb informació precisa».

L’Informecat 2023 es va fer ressò de l’ECEPOV en tres aspectes: saber parlar (bé) català, entendre’l i tenir-lo com a llengua inicial. En el cas de la llengua inicial, l’informe no va desglossar les dades per comunitats autònomes i es va acontentar amb quantificar el percentatge d’habitants d’Espanya que són parlants inicials de català. L’informe no va fer cap anàlisi en els termes de Torres per saber si a Catalunya el català avança o recula com a llengua inicial i, sobretot, no va fer cap referència ni una a les dades sobre l’ús social de l’enquesta.

Un altre exemple de silenci ens el proporciona el llibre L’ús parlat del català. En un tombant decisiu, del publicista Joan M. Serra, publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat l’any 2024.

Serra manega dades de múltiples fonts per construir un relat que presenta el català en una situació d’extrema precarietat, cosa que fa preveure, si no s’actua de manera molt decidida, una residualització irreversible. Serra coneix l’ECEPOV, perquè la inclou a la bibliografia i la cita una vegada, però, seguint l’exemple de la Plataforma, no n’analitza les valuoses dades sobre l’ús social entre els joves.

Una possible explicació d’aquest silenci és fàcil: els activistes més alarmistes no estan especialment interessats a difondre dades que posen en qüestió el seu alarmisme. (En el cas de la Plataforma, també hi ha un interès comercial, per tal com l’associació utilitza l’emergència lingüística com a argument per a reclutar socis.)

Conclusió

Per acabar només ens resta preguntar-nos si les dades de l’EULP 2023, que han d’aparèixer de manera imminent, casaran amb les de l’ECEPOV 2021 o se’n desviaran. Si hi casen, serà oli en un llum: dues operacions estadístiques contemporànies independents mostraran que el català presenta signes de vitalitat intergeneracional que contradiuen el discurs de l’emergència lingüística. Si no hi casen, caldrà preguntar-se si el problema està en la realitat analitzada o més aviat en l’instrument de recerca. En tot cas, hi ha una cosa segura i és que l’EULP 2023 no ens informarà de la situació de la població que té entre 2 i 15 anys, que per raons òbvies és precisament el rang d’edat en què el català es juga el seu futur principalment.