Un cartell amb els noms de Theodor Currentzis i Romeo Castelluci prometia molt i més encara amb dues obres potents com són El castell de Barbablava, de Béla Bartók, i la poc coneguda òpera-oratori de Carl Orff De temporum fine comediae. Qui en va sortir més ben parat va ser el director greco-rus al capdavant de la Jove Orquestra Gustav Mahler, mentre que l’italià no va acabar de convèncer sobretot a la segona part del programa.

Sembla que la idea d’aplegar les dues obres, una ben coneguda i l’altra molt poc freqüentada a escenaris i auditoris, la va tenir el director del festival, Markus Hinterhäuser. Més de mig segle ple d’història i de noves formes musicals separen les dues obres. La de Bartók es va estrenar el 1918 i la d’Orff el 1973 al festival salzburguès dirigida per Herbert von Karajan. Si l’òpera de Bartok és interior passant en un lloc tancat només amb dos personatges, la de l’alemany és una obra coral que transcorre en la immensitat del desert i que reclama una gran orquestra i moltes veus. Si una és el drama íntim de Barbablava i Judith, l’altra és un altaveu molt potent que avisa de la fi del món. Si l’òpera de Bartók beu del món simbolista de Maurice Maeterlinck en què res és definit, en el d’Orff tot té concreció.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Per a Castellucci, l’estrena d’aquest programa doble venia després de la seva posada en escena impactant de la Segona simfonia ‘Resurrecció’ de Gustav Mahler al Festival d’Aix-en-Provence. A Salzburg ha creat un món fosc en blanc i negre, tanmateix, molt més negre que blanc, color aquest que es limita al vestuari i no sempre. Per al director d’escena, el castell és un espai mental que pertany totalment a Judith. De fet, el pròleg recitat amb què comença l’òpera segons el llibret de Béla Balázs, planteja dues preguntes: «Va passar dins o fora?» I l’altra: «On és l’escenari, fora o dins?»

Així doncs, el lloc on hi ha Judith i Barbablava no és físic, és un món submergit en aigües profundes que per a Castellucci són les aigües del subconscient. Abans que soni cap nota el director d’escena introdueix el plor d’una criatura acabada de néixer. És una escena que pot explicar molt o res i que el director d’escena deixa a la imaginació de l’espectador, tot i que marca l’existència d’un trauma a causa d’una pèrdua.

La relació entre Barbablava i Judith està representada com un xoc entre dos elements, aigua i foc. L’aigua regalima de les parets i forma una bassa a terra, i el foc que es va encenent il·lumina l’escena per acabar amb la paraula Ich, és a dir, Yo. La soprano Ausrine Stundyte va assumir el paper que el director d’escena volia molt interioritzat i també físic amb un gran domini vocal i teatral. El paper de Barbablava quedava més desenfocat en aquesta producció, però el baix Mika Kares el va resoldre molt eficaçment.

 

Les nou sibil·les anuncien la fi del món a 'De temporum fine comoedia', d'Orff, al Festival de Salzburg. © Monica Ritterhaus

Les nou sibil·les anuncien la fi del món a ‘De temporum fine comoedia’, d’Orff, al Festival de Salzburg.
© Monica Ritterhaus

 

La fi del món

A De temporum fine comediae les nou sibil·les anuncien l’imminent fi del món el qual, diuen, serà terrorífic. Els seus crits arriben al desert on viuen els anacoretes els quals denuncien les profecies apocalíptiques de les dones com un engany. Segons aquests ermitans, la fi del món arribarà amb l’extinció del mal. L’aparició de les flames de l’infern fan pensar a la gent que ja ha arribat l’hora del judici, però el que arriba és Llucifer. Amb paraules de la paràbola del fill pròdig, el príncep de les tenebres proclama tres vegades la seva culpa dient: «Pare, he pecat». En aquest moment Castellucci fa aparèixer a Judith i Barbablava dirigint-se a l’àngel Llucifer i ella li fa entrega d’una poma que no ha estat mossegada. El mal que porta el pecat original ha desaparegut. Potser amb aquest final el compositor volia fer-se perdonar la seva vinculació amb el nazisme.

La música reclama una orquestra força particular dominada per un gran ventall d’instruments de vent i fusta i una secció de percussió amb més de vint músics. Vocalment, la partitura és molt difícil amb salts d’intervals molt repetitius, cantada en grec, llatí i alemany. Tot plegat, ple de dificultats per a tothom, instrumentistes i cantants. Posaven la veu els cors musicAeterna, el Bachchor de Salzburg i el cor de nens del festival. Currentzis va fer un acte de fe en aquesta obra empenyent tota la massa orquestral de la Jove Orquestra Gustav Mahler i a les formacions vocals cap a un clima inquietant per acabar en una placidesa bacchiana.

La posada en escena de Castellucci no aportava gran cosa. Acompanyava la música sense un concepte clar i definit, cosa que feia pensar que potser la idea d’ajuntar les dues obres, sobretot des del punt de vista escènic, no és una bona idea.

 

Programa vist al Felsenreitschule de Salzburg el dia 6 d’agost.