En el concepte «Modernisme» normalment queden agrupats Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech i Montaner i, en un sentit molt ampli, hi ha raons perquè sigui així: mateix origen familiar, d’una nova família burgesa catalana; mateixa formació i professió exercida amb èxit, i mateixa dedicació a la política en base al seu amor pel país. A partir d’aquí, es poden començar a veure les diferències i aquest és l’objectiu d’aquest article; no tant parlant de les diferències arquitectòniques, que són evidents i conegudes, sinó tractant de les dues activitats que els van relacionar en altres àmbits: la política i l’activitat acadèmica.

Vet aquí una cronologia sintètica. 1873: Domènech obté el títol d’arquitecte a l’Escola de Madrid. 1875: es casa amb Maria Roura i entra com a professor auxiliar a l’Escola d’Arquitectura de la mà d’Elies Rogent. 1878: escriu a la revista La Renaixença l’article «En busca de una arquitectura nacional», important pel seu aspecte teòric, i que l’any 1883, cinc anys després, Puig i Cadafalch llegirà amb fruïció, en iniciar els seus estudis d’Arquitectura. 1881: Domènech construeix l’editorial Montaner i Simón i s’afilia al Centre Català de Valentí Almirall, superant la fase de la Renaixença.

També de Puig i Cadafalch. 1891: Puig obté el títol d’arquitecte a l’Escola de Barcelona i el 1892 es casa amb Dolors Macià i Monserdà. 1892: arquitecte municipal de Mataró. 1901: professor auxiliar a l’Escola d’Arquitectura i regidor de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1887 els dos personatges es troben. Puig s’afilia al Centre Escolar Catalanista, secció estudiantil del Centre Català en el qual milita Domènech. L’any 1888 ve marcat per la fita de l’Exposició Internacional, que representa la consagració com a arquitecte de Domènech. En un trajecte perfectament paral·lel, Puig és nomenat president del Centre Escolar Català, on coneix Prat de la Riba i Cambó.

Domènech, professor de Puig

L’any 1892 es produirà també una altra confluència notable: la fusió de les forces catalanistes en la Unió Catalanista, que promou la primera assemblea a Manresa, presidida per Lluís Domènech i Montaner i a la qual assisteix Josep Puig i Cadafalch, representant l’Ajuntament de Mataró. Feia només un any, com he dit, que Puig havia acabat la carrera d’arquitecte amb gran satisfacció del seu professor Domènech i Montaner. Es conserva a l’Arxiu de l’Escola el projecte «fi de carrera» de Puig, titulat Puente monumental (1891).

PUBLICITAT

En els anys que van de 1892 a 1899 els dos arquitectes segueixen camins paral·lels. 1899: es confirma la unió de les diferents forces catalanistes en la fundació de la Lliga Regionalista, un partit organitzat com a tal on conviuen els catalanistes i l’oligarquia industrial. 1900: Domènech, després de ser reconegut com a catedràtic el 1898, és nomenat director de l’Escola d’Arquitectura, en substitució d’Elies Rogent.

Val a dir que, fins a aquest moment, la relació entre els dos arquitectes és excel·lent. Una vegada endegada la Historia General del Arte, de Montaner i Simón, amb el primer tom de Domènech, aquest, l’any 1901, li passa a Puig la confecció del segon tom, que ell no pot atendre a causa a les seves obligacions com a diputat a Madrid. Ambdós faran junts la selecció de la part gràfica del tercer tom.

Probablement, una diferència fonamental entre els dos provingui de la seva educació. Domènech té una formació laica, amb un component religiós, tant per part del pare com de l’ensenyament rebut a l’Escola Galavotti, en la qual és professor un personatge singular i pedagògicament exemplar: Xavier Llorens i Barba. Contràriament, Puig és un catòlic tradicional, format en les Acadèmies de les Congregacions Marianes, segons explica el professor Casassas en el llibre La voluntat i la quimera. Puig sent l’amor per Catalunya amb un component religiós i viu les primeres experiències polítiques en l’ambient de Mataró. Té la sort de trobar un gran amic en Enric Prat de la Riba i altres membres del Centre. I, a part de la carrera arquitectònica, decideix fer-ne una de política, recolzat en els principis morals, les regles i deures que l’organització política li exigeixin.

En aquest context, arribem a una altra data important. L’any 1901, dins de la complexitat amb què es desenvolupa la política catalana, la candidatura dels Quatre Presidents va ser un bon exemple de pacte amb la voluntat política d’eliminar el caciquisme i influir a Madrid. Domènech surt elegit recolzant-se en les qualitats parlamentàries del doctor Robert que fa un memorable primer discurs al Parlament espanyol (18 de juliol de 1901). Puig es consolida en el grup de la Lliga, al voltant de La Veu de Catalunya, sota la direcció de Verdaguer i Callís, conservador catòlic. L’any 1901 surt elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en renyida lluita amb els republicans.

La influència de Cambó

L’any 1902 és una data negativa. La vaga general tensa molt les coses, la detenció de Prat de la Riba propicia que contregui la malaltia de Basedow a la presó que, a la llarga, el portarà a la mort i, finalment, la mort del Doctor Robert, atribuïda per Domènech als disgustos parlamentaris i als mals tractes que ha rebut al Congrés. Puig, amb la política de museus municipal (Junta de Museus), assegura la seva posició i més encara quan és nomenat membre del Comitè d’Acció Política de la Lliga. En aquest moment comença la influència de Cambó sobre ell.

Puig veu l’ocasió d’aprofitar les possibilitats econòmiques de la Diputació per finançar el futur Institut d’Estudis Catalans.

Aquest mateix any 1902, i potser per conservar el joc de simetries amb Domènech, Puig s’acosta a l’Escola d’Arquitectura i passa a ser professor auxiliar de Resistència de Materials i d’Hidràulica, però els esforços per obtenir una càtedra fracassen burocràticament a Madrid i deixa l’Escola. Un altre fet important va ser la publicació del número especial de la revista Hispania dedicat íntegrament a Domènech i Montaner, amb moltes il·lustracions i amb un llarg i únic escrit de Puig i Cadafalch dedicat a lloar el mestre arquitecte i el polític. Un any després, el 1903, Domènech és reelegit diputat i viu molt a Madrid. Puig, des de l’Ajuntament, dona suport al Pla Jaussely, que significa una reforma i modificació del Pla Cerdà, en contra del qual Puig havia escrit articles molt negatius. Significativament, a Domènech, que està projectant Sant Pau, no li costa introduir la diagonal de l’avinguda Gaudí, dins la retícula Cerdà.

El 1904 és l’any crucial per a la relació entre els dos arquitectes. Puig, lògicament ressentit per no poder accedir al claustre de l’Escola, comença a veure l’ocasió d’aprofitar les possibilitats econòmiques de la Diputació per finançar institucions autònomes de l’Estat, com el futur Institut d’Estudis Catalans. El 4 de març es publica L’oeuvre de Puig i Cadafalch, un llibre luxosament editat, il·lustrat i relligat que Puig ofereix com a obsequi als assistents al VI Congrés Internacional d’Arquitectura que se celebra a Madrid, del qual Domènech n’és el vicepresident i rep un exemplar.

PUBLICITAT

Paral·lelament, el 7 d’abril de 1904 es produeix el discurs de Francesc Cambó davant del rei Alfons XIII que alguns membres de la junta de la Lliga, entre els quals Domènech, havien intentat evitar. El 14 d’abril Domènech publica, sota pseudònim, l’article «Fivellers de guardarropia» a la revista Joventut, on retreu a Cambó la seva actitud. Immediatament, Domènech queda fora de la Lliga amb altres companys i funden El Poble Català. Domènech no participa en la Solidaritat Catalana mentre que Puig és elegit diputat per la Lliga en la legislatura 1907- 1909.

Mala relació i enfrontament

Arriba la Setmana Tràgica de 1909. I aquí es produeix l’altre fet cabdal que serà el motiu de la mala relació i posterior enfrontament entre Puig i Domènech. L’apartament de la política fa que Domènech incrementi la dedicació a l’Escola i inicia els seus viatges per l’art romànic, des de 1901 fins a 1905. Aquests viatges, que fa amb els estudiants de l’Escola, estan recollits en la monografia feta per E. Granell i T. Ramon l’any 2006, detallant cada ruta, amb una àmplia mostra del tresor de dibuixos, fotos, escrits i plànols originals de Domènech i dels seus ajudants que es conserven a l’arxiu del COAC i que són el fruit del treball pacient de recollida de dades.

En aquesta mateixa època, Puig dona conferències al Cercle de Sant Lluc sobre art romànic, el 1906 i el 1907, i acompanyat per Josep Gudiol, dirigeix la «missió científica» a les valls d’Aran i de Boí, organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans. Puig rep el Premi Martorell 1907 pel primer text sobre l’art romànic (curiosament Domènech també rep el premi Martorell pels treballs heràldics), i publica la Història de l’Art Romànic a Catalunya, durant el 1909 i el 1911. Tal com expliquen Granell i Ramon, Domènech interromp sobtadament els viatges l’any 1906, encara que manté plena activitat com a professor i director.

Què ha passat? L’explicació més plausible és que la tensió política i la ruptura amb la Lliga es traslladen al pla acadèmic i cultural on Puig es veu molt reforçat per una nova estructura cultural, el Noucentisme, que inspiren els seus amics Eugeni d’Ors i Josep Pijoan. Amics momentanis. Concretament, la polèmica neix arran d’una carta, del 25 de març de 1909, de Domènech al responsable d’Hisenda de la Diputació on reclama més suport econòmic per a la cultura oficial i menys proteccionisme a les institucions que va creant el Noucentisme. Li contesta el 10 d’abril següent Puig i Cadafalch a La Veu criticant amb molta acritud l’ensenyament que es dona a l’Escola d’Arquitectura, una estructura, segons ell, passada de moda.

Domènech i Montaner no aguanta la provocació i contesta amb dos articles a El Poble Català (7-5-1909), un, atacant obertament el que es fa a l’Institut d’Estudis Catalans, i l’altre, titulat precisament En defensa de l’Escola d’Arquitectura, en què a més de defensar l’Escola, acusa greument a Puig: «L’ha desacreditada a l’Escola, però pren lo que pot. Fa poc aquest senyor tant pretensiós va apropiar-se uns treballs sobre l’art romànic a Catalunya fets per senzills alumnes a la meva classe. Subreptíciament, sense el permís dels autors ni de l’Escola, els va sostreure de l’arxiu valent-se de la bona fe d’un auxiliar: els porters de l’Escola van tenir que anar a reclama’ls-hi i treure’ls-hi de casa. Després va tenir un gran empenyo en torna’ls-hi a tenir. El va reclamar particular i oficialment per medi de la Diputació… ell, un mestre especialista en la matèria. Fa massa honra a una Escola tant dolenta».

Posicions paral·leles

Era una denúncia greu, i Puig espera fins al 19 de maig per contestar a La Veu i, entre d’altres arguments de defensa, intercala la resposta a l’acusació de Domènech: «Un director d’una Escola a Barcelona, pot encara gloriar-se d’haver arrabassat de la meva taula d’estudis uns plànols d’edificis vells, fets en una excursió pels deixebles i d’haver-se negat deixar son material als Estudis Universitaris, fins demanant-lo la Diputació que paga generosament la major part de sos gastos i reptar-me per haver arribat a les meves mans un clixé fet en les excursions pagades amb fondos públics i haver-lo empleat en l’ensenyança…».

L’any 1923 és la darrera data que examino. És la data de la mort de Domènech i de l’exili polític de Puig a França. Fins i tot en aquestes tristes circumstàncies, sembla que volguessin guardar les posicions paral·leles.