Óssip Mandelstam, assagista

Stalin no era idiota, heus aquí un problema greu. Es tendeix a pensar que els dictadors són rucs o curtets, però no tots ho eren, i precisament els més paranoics, els més ben informats, si llegien força, com era el cas de Ióssif Stalin, es podien tornar encara més perillosos. Stalin s’interessava molt pels detalls tècnics dels projectes soviètics, preguntava coses als enginyers, i aquests es posaven a tremolar. I li interessava força la literatura. En la seva joventut georgiana fins i tot havia escrit versos, i m’han dit que no del tot dolents, o potser fins i tot força bons o competents, com els de Marilyn Monroe.

Naturalment, el seu interès primordial era controlar les lletres, doblegar la literatura, i esclafar més o menys lentament, segons el cas, els escriptors que no acceptessin el nou ordre bolxevic, basat en un tipus molt concret d’enquadrament rude i dogmàtic. És el que va fer, per exemple, amb Mikhaïl Bulgàkov, a qui va anar deprimint i apartant de tota dignitat professional, a poc a poc, utilitzant la censura, i a qui fins i tot va arribar a telefonar un dia, per intercanviar impressions. Molts altres escriptors van ser directament afusellats o es van podrir i congelar al Gulag. A Stalin li agradaven algunes obres de Bulgàkov, tot i que el considerava perillós o poc obedient, i potser per aquest motiu no el va voler acabar d’esclafar.

No va anar així amb Óssip Mandelstam, el poeta, de qui Edicions de 1984 acaba de publicar un volum titulat Assaigs, en traducció de Jaume Creus. Un traductor que no para; que, per exemple, l’any 2022 ja va publicar un volum precisament de Bulgàkov, Kíev-Moscou, format per textos menors on es descrivien les increïbles circumstàncies que es van produir durant la guerra civil a tres bandes entre rojos, blancs i nacionalistes a Ucraïna, i la posterior instal·lació de Bulgàkov a Moscou, on va exercir plenament d’escriptor i ja no de metge.

I podríem esmentar aquí també una altra traducció curiosa i valuosa de Jaume Creus, la de la novel·la La canya rebel, de Nina Berberova, que va publicar Viena també l’any 2022. Aquestes traduccions ens ensenyen la intrahistòria de la literatura russa, no només els seus cims universals, i en el cas que ens ocuparà, l’obra assagística d’Óssip Mandelstam, aquesta nova traducció de Jaume Creus ens aporta un bon tall de crítica literària i una bona radiografia del simbolisme i l’avantguarda poètiques en llengua russa.

Poesia i Estat

El volum s’obre amb una imatge impactant i també amb un cert matís distòpic (no oblidem que tenim molt a prop Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin, de 1924, la novel·la mare de totes les distopies polítiques contemporànies): «L’herba als carrers de Petersburg: els primers brots d’un bosc verge que cobrirà l’espai de les ciutats contemporànies. Aquesta verdor brillant i tendra, sorprenent per la seva frescor, pertany a la nova naturalesa espiritual. Certament, Petersburg és la ciutat més avançada del món. La carrera de la modernitat no es mesura pels metros o els gratacels, sinó per l’alegre herbeta que s’obre pas des de sota de les pedres de la ciutat». Modernitat antifuturista o antimodernitat espiritualista? Mandelstam s’avança mig segle als somnis acceleracionistes de J.G. Ballard quan imagina un futur desitjable sense hegemonia urbana, on una natura freda o incontrolable, inconscientment cruel, ha reprès el control de la civilització.

Havia arribat a la conclusió que la literatura i la poesia eren incompatibles amb els horitzons polítics de qualsevol burocràcia moderna.

Ja anava bé Stalin quan desconfiava dels articles i els poemes de Mandelstam. Les pedres i els carreus pesats de les ciutats eren l’Estat, i el predomini de l’esperit sobre la dominació era un futur cert: «La nostra sang, la nostra música, el nostre Estat, tot plegat trobarà la seva prolongació en la tendra existència de la nova naturalesa, la naturalesa-Psique. En aquest regne de l’esperit sense home cada arbre serà una dríada i cada fenomen ens parlarà de la seva metamorfosi». Algú s’ha adonat que aquestes formulacions de Paraula i cultura, l’assaig que comentem, publicat l’any 1928, són netament actuals, totalment posthumanistes?

Però hem de tornar al 1928, no al somni utòpic o transdistòpic de Mandelstam, precisament l’any en què el poder absolut de Stalin es va consolidar i l’oposició trotskista va començar a ser empresonada i perseguida. El mes d’abril, Pravda anunciava les penes de mort per a cinc empleats de banca. Mandelstam demanava a Bukharin que no fossin assassinats; gràcies precisament a Bukharin, Mandelstam va poder publicar encara els volums De la poesia i El segell egipci. Exactament deu anys després, el 15 de març de 1938, Bukharin era afusellat i, al desembre, moria també el poeta, que anava de camí cap al seu camp de concentració.

Semblava realment que Mandelstam somiés en una futura utopia posthumana (o més aviat posturbana o postestatal) perquè havia arribat a la conclusió que la literatura i la poesia eren incompatibles amb els horitzons polítics de qualsevol burocràcia moderna. Descriu el problema de manera descarnada i visionària: «Sí, el vell món “no és d’aquest món”, però està més viu que mai. La cultura s’ha convertit en església. S’ha produït la separació entre Església-cultura i Estat. La vida laica ha deixat d’interessar-nos; no tenim menjar, sinó àgape; en comptes d’habitació, cel·la, i en comptes de vestit, hàbit. Al final hem trobat la llibertat interior, l’autèntic goig interior. Bevem l’aigua en gerres de fang, com si fos vi, i preferim el sol en una taula conventual que no pas en un restaurant».

L’últim refugi

L’organització social totalitària i violenta ha espiritualitzat les pràctiques literàries. Continuar escrivint s’ha convertit en un acte religiós, perquè la literatura i no els crits retolats ha esdevingut l’últim refugi possible.

I afegeix, astut: «La desvinculació de l’Estat respecte dels valors culturals el fa enterament dependent de la cultura»; té raó, en certa manera, i la seva oració misteriosa pot tenir a veure amb la necessitat que sentia Stalin de continuar llegint el que produïen els dissidents. Si controles completament el que cal pensar i el que cal escriure en una societat que t’obeeix, realment no tens ni idea de què s’ha de pensar i de què cal escriure, perquè no saps realment què és escriure i què és pensar, i per tant només et queden dos camins: intentar entendre-ho i estendre el teu control fins a la totalitat, o esclafar qui et desafia amb els seus somnis ridículament innocus.

A l’Estat li manca Veritat i Humanitat, i només les pot trobar en la realitat totalment aliena de la mateixa creació literària que ha intentat sufocar: «En la vida de la paraula ha irromput una era heroica. La paraula és la carn i el pa. Comparteix el destí del pa i la carn: el sofriment. La gent passa gana. L’Estat encara més. Però hi ha una cosa encara més voraç: el temps. El temps vol devorar l’Estat. […] Qui elevi la paraula i la mostri al temps, com fa el sacerdot amb l’eucaristia, serà un segon Josuè ben Nun. No hi ha res més voraç que l’Estat actual, i un Estat afamat és més terrible que un home afamat. La compassió envers l’Estat, que nega la paraula, és el camí col·lectiu i la proesa del poeta contemporani».

«No hi ha res més voraç que l’Estat actual, i un Estat afamat és més terrible que un home afamat.»

L’única realitat atemporal en una època de predomini de l’Estat absolut és la literatura. I en realitat és el poeta qui ha de compadir Stalin, perquè ho vol tot i en realitat no té res, només set i gana.

Mandelstam afegeix, segur del seu triomf: «Sovint se sent dir: “Això està bé, però és l’ahir”. I jo dic: “L’ahir encara no ha nascut.”» Era la seva manera peculiar de dir que tot futurisme i tota aspiració a un domini permanent eren fràgils vanitats. «Encara no ha existit veritablement», conclou. «Jo vull de nou Ovidi, Puixkin, Catul, i no em satisfan l’Ovidi, el Puixkin i el Catul històrics.»

Els poetes acabaven esdevenint éssers de Parmènides, aliens al fang i a l’asfalt i al temps, i tots els poetes vertaders participaven d’aquelles idees reals que eren els grans poetes, perquè n’eren una extensió natural, de la mateixa manera que un bri d’herba que neix o un rectangle de terra que alimenta una flor participen d’un doll diví, ahistòric o superior. Així era la llengua russa, segons Mandelstam, una construcció natural, corrompuda pel bizantinisme intel·lectual, que els poetes del segle XX havien retrobat i depurat.

Mandelstam pensava, ho acabem de veure, que una llengua universal unia l’idioma de tots els poetes, i que era inútil bastir o defensar una escola literària, perquè les poètiques vertaderes parlaven un mateix idioma natural o essencial. Per aquesta raó l’acmeisme dels anys 10 s’havia acabat convertint en una teoria filosòfica de la paraula viva, molt semblant, com veurem, a la de Joan Maragall. No és l’únic paral·lelisme en la vida de Mandelstam i la de Maragall, perquè Maragall era també un poeta que demanava en prosa, amb paraules vives, insuportables per als poderosos, el perdó per als condemnats a mort.

L’avantguarda acmeista

L’acmeisme el va descriure Mandelstam en un text de 1912 o 1913 en oposició a l’avantguarda folla o irracionalista dels futuristes, en termes moderats i molt semblants als del nostre noucentisme. Escriu Mandelstam: «Per als acmeistes, el sentit conscient de la paraula, el logos, té la mateixa forma meravellosa que la música per als simbolistes. I si en els futuristes la paraula com a tal s’arrossega a quatre grapes, en l’acmeisme per primera vegada adopta la més digna posició vertical i penetra a l’edat de pedra de la seva existència»; que és com dir que l’ésser humà abandona l’adamisme per a iniciar la indústria lítica, i la creativitat conscient.

Però aviat Mandelstam deixa de fixar-se en el Neolític i desenvolupa en el seu manifest dos vectors fonamentals de l’acmeisme: la fisiologia i l’espontaneïtat medieval. En molts articles reivindica la lliure expressió organicista, fosa amb l’expressió divina, de l’art dels segles XII o XIII. L’acmeisme també és un art espiritual i natural com les grans catedrals gòtiques: «La peculiaritat de l’ésser humà, allò que el fa especial, per a nosaltres queda sobreentesa i entra en la molt més significativa noció d’organisme.»

L’acmeisme és unitat i materialitat de la paraula, una «ciència de la cultura» que s’assembla d’una manera sorprenent a la Doctrina de la intel·ligència orsiana. Una comparació que ens pot conduir a una hipòtesi curiosa: i si en realitat l’acmeisme rus i l’orsisme noucentista no eren més que postsimbolismes disciplinats? Aquesta perspectiva de superació sense negació ajudaria a entendre les vetes de Maragall, Verdaguer, Goya i Rubén Darío que encaixen poc amb les definicions convencionals de l’obra orsiana. Una llàstima que la modesta heliomàquia de Mandelstam fos triturada per la maquinària de l’Estat que avorria i criticava enèrgicament.

L’herba tendra que neix sota les llambordes de Petersburg és una imatge plenament acmeista.

Resulta també curiós veure com Mandelstam valora la poesia d’Aleksandr Blok, deu anys després: «En sentit literari, Blok era un conservador il·lustrat. Quant a les qüestions d’estil, ritme i forma era extraordinàriament prudent: res de trencar obertament amb el passat.» Quan Mandelstam escriu crítica literària, en realitat escriu filosofia. No li interessa ressenyar o recomanar, sinó assenyalar les derivacions metafísiques que un determinat ús de la paraula literària pot desenvolupar en una consciència educada.

L’acmeisme creia que la paraula brostava seguint un impuls natural, com qualsevol potència vegetal observada a la natura. La imatge amb què obríem aquest article (la primera imatge del llibre De la poesia), l’herba tendra que neix sota les llambordes de Petersburg, és una imatge plenament acmeista.

L’avantguarda conscient i civilitzada, acabem de perfilar-ho, s’assembla molt a l’avantguarda tranquil·la i clàssica, basada en el dibuix i el racionalisme de l’Eugeni d’Ors que comentava teories de Le Corbusier, gravats mitològics de Picasso o obres de Joaquim Torres Garcia.