Emilia Pardo Bazán, dona excepcional, intel·lectual sagaç i cosmopolita, narradora imprescindible del cànon del gran realisme europeu vuitcentista, crítica i historiadora de la literatura (l’espanyola i la francesa), viatgera, periodista i traductora (La esclavitud de la mujer, de Stuart Mill, per exemple) va tenir contactes importants amb les lletres i la cultura catalanes, i va gaudir de dues estades a Barcelona (el 1888 i el 1895) de les quals ens en va llegar impressions molt acurades, que completen el perfil summament sintètic que Galdós, com a corresponsal de La Prensa de Buenos Aires (25-4-1887), ens va oferir de la que seria la seva amant després d’assistir a les seves conferències sobre «La revolució i la novel·la russa» a l’Ateneu de Madrid: «Reside habitualmente en La Coruña, su patria, tiene una rica biblioteca, estudia y trabaja sin cesar, pasa en París todos los años una larga temporada, y en Madrid otra más corta».

Amb data de 2 de maig de 1888 i des del madrileny Hotel Victoria, doña Emilia envia una carta al seu amic Narcís Oller on li avança que, encara que no sigui la millor època, està disposada a visitar Barcelona durant la segona quinzena del mes amb motiu de l’Exposició Universal. Coneixedora de la dificultat de trobar allotjament, si bé suposa «que los catalanes industriosos habrán previsto el caso y no faltarán fondas», l’escriptora gallega li prega que li busqui habitació («con pocas escaleras») i li confirmi immediatament la possibilitat d’emprendre el viatge.

Doña Emilia arriba a Barcelona el 20 de maig en el mateix tren en què –per una setmana escassa– també viatja Galdós, amb qui ja sosté una relació sentimental íntima i secreta. Narcís Oller es converteix en el chevalier servant de la novel·lista, tal com ho comunica al seu gran amic i excel·lent crític literari, Felipe Benicio Navarro, qui, davant la minúcia epistolar que li ha fet saber discretament Oller (la Pardo Bazán anava vestida de blanc), li contesta que «me pareció la mayor hipérbole que de su caletre ha salido (lo de ir de blanco)».

 

La nostra George Sand

Oller la instal·la en «un hotel bastant decent que llavors s’improvisà a la Riera de Sant Joan estrenant una de les cases que formaren per darrere l’ample passatge del Pont de la Parra», tal com escriu a les seves Memòries literàries (redactades durant la segona dècada del segle XX), en les quals també informa de l’estona que els va fer esperar Yxart en la primera de les visites i de com d’excessivament envestigada anava la que anomena, no sense certa ironia, «la nostra George Sand».

«Mi infidelidad material no data de Oporto sino de Barcelona, en los últimos días de mayo, tres después de tu marcha», escriu a Galdós.

Set dies després, i en acompanyar l’autora de Los pazos de Ulloa a l’Exposició de Pintura, es troba amb el seu amic Lázaro Galdiano qui no solament li demana que li presenti la seva admirada novel·lista, sinó que li diu que «si algun cop, aclaparat de feina, necessitava suplent per acompanyar aquella senyora que tan simpàtica acabava de ser-li, podia disposar d’ell amb tota seguretat que no faria més que procurar-li un gran plaer». La primera ocasió es presenta l’endemà: Lázaro i Emilia viatgen a Arenys de Mar, d’on, si s’ha de jutjar pels records d’Oller, va tornar encisada. S’obre així una estada en la qual va gaudir més de la companyia amorosa de Lázaro –reflectida més endavant a la novel·la Insolación (1889)– que de l’amistat fraternal dels seus amics catalans, Oller, Yxart i Sardà.

Segurament Oller va informar Galdós de l’assumpte, i l’aventura barcelonina va motivar una carta deliciosa en què doña Emilia li confessa a Galdós la seva infidelitat –«Mi infidelidad material no data de Oporto sino de Barcelona, en los últimos días del mes de mayo, tres después de tu marcha»– justificant-la per un error momentani dels sentits primer, i després per sentir-se «apasionadamente querida y contagiada». Li demana perdó –«te he faltado y sin disculpa ni razón»– i li aconsella «haz por comer y no fumes mucho». Els embruixats dies barcelonins van ser, en conseqüència, el principi de les relacions entre l’escriptora gallega i el que aviat arribaria a ser el gran mecenes de la cultura espanyola a través de l’empresa La España Moderna.

El 2 de maig de 1889, Emilia és a Bordeus, de camí cap a París. Porta com a viàtic el llibre d’Yxart, El año pasado (Letras y Artes en Barcelona) (1889), des d’on catalitza els seus records de l’Exposició de Barcelona, «que hoy acuden a mi memoria en tropel». Els records plaents de les setmanes barcelonines se circumscriuen a tres aspectes. La geografia física i el paisatge de la Catalunya mediterrània en una primavera radiant de cels blaus turquins conciten en la memòria de doña Emilia el record de la Itàlia del nord, de Recanati i del seu poeta Leopardi: la ginesta catalana és la mateixa ginesta «que el egregio poeta cantó».

 

Llibreries de bulevard parisenc

El segon recordatori gira a l’entorn de Barcelona mateixa. «Esta ciudad es la más hermosa de España, y sin duda el día que consiga extenderse del Llobregat al Besós, podrá competir con las mejores de Europa y América». Les solemnitats de l’Exposició no són obstacle perquè la pupil·la de l’escriptora més viatgera del nostre segle XIX apreciï l’esperit comercial, més continental que peninsular, de la Barcelona fin de siècle, «con sus negras chimeneas de suburbio inglés, con sus restaurants y sus librerías de bulevar parisiense; con sus jarcias y velas sobre un mar de puerto italiano». En resum, una ciutat mediterrània compendi i síntesi de la civilització i la modernitat europees.

Recorda els voltants de Barcelona sembrats de «quintas, ‘torres’, palacios, casitas, ‘cottages’, hoteles, merenderos y hosterías».

Doña Emilia va aprofitar l’estada a Barcelona per viatjar sovint per la rodalia de la ciutat, sempre acompanyada de Lázaro Galdiano. En les pàgines d’aquest fantàstic llibre de cròniques que és Al pie de la Torre Eiffel (1889), el que rememora més acuradament i el que diu que l’ha captivat més són aquestes escapades pels voltants de Barcelona. Voltants que competeixen en la bellesa del paisatge amb els de Florència, Milà o París, i que Pardo Bazán recorda sembrats de «quintas, torres, palacios, casitas, cottages, hoteles, merenderos, kioscos y hosterías». La memòria de l’escriptora gravita sobre «la poética abadía de Pedralbes» –tant en la dimensió arquitectònica de l’edifici ogival com en la gastronòmica de les hostatgeries que el circumden, on va assaborir el mató de monja–, la pujada a Vallvidrera o el deliciós passeig fins a Arenys de Mar, «cuyo recuerdo es para mí inseparable de un fortísimo perfume de azucenas».

En les cròniques de viatges que doña Emilia va publicar el 1902 amb el títol de Por la Europa católica hi ha un últim capítol amb l’epígraf «Cataluña» que recull sis articles (sis impressions viatgeres de les terres catalanes). Aquests articles són fruit del viatge que doña Emilia va fer a Barcelona i alguns llocs de Catalunya (Girona, Figueres…) l’estiu de 1895.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

De Santa Maria del Mar n’evoca «la tenuidad de sus pilares, la altura de sus arcos, que me recuerdan una sonata de Chopin».

Aquell any, Pardo Bazán va arribar a Barcelona quan encara no feia dos mesos de la defunció de Josep Yxart, de qui havia lamentat sempre que no fes «crítica general y española, además de la catalana», i a qui havia admirat amb franquesa i generositat. En la que seria la seva pàgina habitual de La Vanguardia, «La semana en Barcelona», el crític Josep Roca i Roca –qui des de la seva militància en el possibilisme castelarià intentava prolongar la tasca d’Yxart– explicava la finalitat del viatge: «recoger algunos datos respecto de la moderna literatura catalana, para tratar de ella y de la literatura gallega en una conferencia que ha de dar en breve ante una sociedad sabia de Burdeos».

Tanmateix, el viatge barceloní del 95, en plena canícula, va tenir altres objectius, que van assenyalar tant Roca i Roca com una nota editorial de La Vanguardia del 23 de juliol: «En comp