Parlem molt, aquests dies, sobre la falta de lideratge del Partit Demòcrata. No hi ha grans veus que s’oposin a Trump. No hi ha un missatge, una oposició clara. Estan perduts, dispersos, sense res que els unifiqui.
Tot això és cert, però la premissa és incorrecta. Els demòcrates no tenen líders, però no és per passivitat o incompetència. Els partits polítics americans funcionen així.

Als Estats Units els partits són, en molts aspectes, una ficció comptable. Tant el Comitè Nacional Demòcrata com el Republicà són organitzacions petites, que no fan gran cosa a part de recaptar fons i organitzar la convenció per nominar un candidat a president cada quatre anys.

Els comitès nacionals o els seus parents pobres, els comitès estatals, no són els decisors finals sobre qui serà candidat enlloc. Encara que sovint poden designar algú com el candidat «oficial» del partit (però no a la presidència), qualsevol polític es pot presentar a les eleccions sense demanar permís; només cal que compleixi els requisits necessaris per a presentar-se a unes primàries.

Nova York és molt més progressista que la resta del país, així que el guanyador de les primàries demòcrates, Zohran Mamdani, serà, molt probablement, el proper alcalde de la ciutat.

Cada candidat, des d’alcalde o regidor en un poble petit a governador o senador, s’organitza la seva pròpia campanya. Ha de recaptar fons, definir el seu missatge, contractar personal i fer el que pugui per donar-se a conèixer. L’única ajuda que rep del partit es limita a accés a dades sobre votants, alguna ajuda per a contactar donants i, si tenen sort, una mica de publicitat pagada a mitges.

Unes eleccions als Estats Units, per tant, no són realment una competició entre dos partits polítics amb un líder definit.

Són més una baralla entre dos grups desorganitzats que van a les urnes amb una etiqueta comuna i una ideologia vagament similar.

Les eleccions presidencials són les úniques que donen una mica de coherència al sistema. El president és l’únic càrrec electe que és escollit per tots els americans. Durant la campanya, els dos candidats serveixen potser no de líders, però sí de guies de la resta del partit.

PUBLICITAT

El partit que guanya les eleccions tindrà, durant els quatre anys següents, una persona que definirà l’agenda del partit. El partit perdedor, mentrestant, es veu obligat a navegar els seus dies a l’oposició sense ningú al capdavant.

Aquest és l’escenari on es troba el Partit Demòcrata americà ara mateix. Milers de càrrecs electes per tot el país, amb més o menys poder i responsabilitat, cadascun havent guanyat unes eleccions per separat, mirant-se els uns als altres sense saber què dir. El missatge del partit va fracassar el novembre de 2024. Cal trobar un nou camí per recuperar el poder –i tothom té moltes idees i teories sobre quin és el camí a seguir.

 
Una cacofonia

El resultat no és un debat, sinó una cacofonia on diverses generacions de líders, candidats, activistes, experts i legisladors intenten convèncer el partit sobre el camí a seguir. Cadascuna de les faccions i grups d’interès del partit s’organitza com pot per fer un front comú i convèncer la resta que la culpa del que ha passat és dels altres, no seva. I entre el debat i el soroll, el partit comença a preparar-se per negociar internament quina serà la propera estratègia.

Parlem d’organitzacions descentralitzades, no obstant això, així que la negociació no se celebra en un congrés ni parlant al voltant d’una taula. Als Estats Units, els partits són les seves bases, i les disputes entre faccions es resolen a les primàries.

«Les bases», en aquest cas, no són afiliats del partit que paguen quota. Als Estats Units, quan et registres per votar, declares també a quin partit «pertanys», cosa que et dona dret a votar a les primàries, o no ets de ningú (independent). A la majoria d’estats, més d’un terç de l’electorat té dret a votar a les primàries, així que no parlem de poca gent. I a molts llocs, poden votar fins i tot els independents.

El problema per als demòcrates és que no hi ha unes primàries, sinó milers –i se celebren en llocs més o menys a l’atzar, per tot el país.

El 2025 no és un any d’eleccions legislatives federals. La majoria d’estats no escolliran governadors o legisladors estatals fins a l’any que ve. El que sí que tenim són eleccions municipals a molts llocs del país, i estatals en dos llocs que voten en anys senars per portar la contrària: Nova Jersey i Virgínia. Aquestes eleccions de segon ordre acaben rebent una atenció considerable, tant a les primàries, on les bases del partit decideixen un candidat, com a les generals, on els analistes intenten extrapolar resultats i conseqüències d’unes eleccions que sovint no en tenen.

Més que un procés racional i burocràtic per escollir un líder i una agenda, els partits americans canvien i es renoven en un procés evolutiu, quasi genètic.

Un exemple clar d’aquesta tendència són les primàries a l’alcaldia de Nova York. La ciutat dels gratacels és, de lluny, la més important i poblada del país, i un dels centres culturals i mediàtics. La majoria de les cadenes i mitjans nacionals estan basats allí, així que els periodistes li donen un grau d’atenció completament desproporcionat; una mica com el «plou a Madrid» dels mitjans espanyols, però a escala continental.

Nova York és molt més progressista que la resta del país, així que el guanyador de les primàries demòcrates serà, molt probablement, el proper alcalde de la ciutat. A finals de juny, les bases del partit es van decantar per Zohran Mamdani, un legislador estatal de 33 anys, derrotant contra tot pronòstic l’exgovernador de l’estat, Andrew Cuomo.

La victòria d’un fill d’immigrants jove, molt d’esquerres, carismàtic i optimista sobre un membre de l’establishment demòcrata ha generat, inevitablement, muntanyes d’anàlisis i comentaris. Molts veuen Mamdani com un exemple de polític de nova generació, més obert al canvi, més proper a un socialista europeu que al centrisme esgotat de la vella guàrdia. Les bases del partit estan fartes de polítics baby boomers com Cuomo (67 anys). És hora de nous lideratges.

PUBLICITAT

 
Cuomo, candidat espantós

Potser sí, potser no. Qualsevol que hagués seguit la campanya de prop s’hauria adonat ràpidament que potser Mamdani és brillant (ho és), però Cuomo era un candidat espantós.

Per començar, Cuomo va dimitir com a governador després d’una sèrie d’escàndols d’assetjament sexual, amb una dotzena de dones (totes funcionàries estatals o assessores), parlant sobre abusos de poder i conductes grolleres. En comptes d’intentar redimir-se, Cuomo va dir que es penedia d’haver deixat el seu càrrec. Un dels seus aliats va dir que la crueltat amb els seus enemics era una de les seves grans virtuts com a polític. Durant tota la campanya va estar distant, sense fer gaires actes o discursos, mentre Mamdani era a tot arreu, abraçant bebès, visitant mercats i donant entrevistes.

És possible que les bases demòcrates realment vulguin un candidat jove, despert i ple de vida que reflecteixi la diversitat del país. També pot ser que haurien votat a qualsevol per sobre d’un cretí com Cuomo, i que Nova York és un lloc tan inusual que no cal fer grans lectures.

La renovació real del Partit Demòcrata, si és que la tenim, serà l’any que ve. El 2026 els americans votaran governadors i legisladors estatals a gairebé tot el país, així com un terç dels senadors i tota la Cambra de Representants. A partir de gener, començarem a veure campanyes de primàries. Serà interessant seguir, primer de tot, on hi ha primàries competitives, i contra qui.

Si el malestar de les bases contra la vella guàrdia i les elits del partit és tan gran com sembla, veurem candidats a primàries presentant-se contra càrrecs electes que busquen la reelecció. La majoria perdran, perquè és molt difícil fer fora un polític conegut i ben finançat. És possible, però, que vegem alguna primària sonada, i potser algun demòcrata moderat especialment incompetent caient a mig camí.

La majoria de les baralles reals seran en primàries obertes, ja sigui perquè el demòcrata al càrrec no es presenta a la reelecció (en un any amb les bases excitades, alguns ho deixaran per estalviar-se una derrota), o per intentar derrotar un republicà al càrrec. Les faccions del partit intentaran trobar com puguin candidats decents, i intentaran convèncer les bases del partit que són ells els que poden guanyar les generals.

Això, malgrat tot, sona més coherent que no sembla. Estem parlant de milers d’eleccions cobrint un continent sencer, per definir candidats per a dos o tres nivells de govern. Les «faccions» no són grups organitzats; cadascú fa la seva guerra. Cada estat té les primàries quan li dona la gana, a vegades amb sistemes electorals completament diferents. Els mitjans no poden cobrir-ho tot, i guanyar el debat d’idees a vegades és menys important que aconseguir que et facin cas.

 
Procés caòtic

Després de les primàries i la seva col·lecció de guanyadors més o menys desendreçada, qui realment acabarà decidint cap a on va el partit serà el resultat de les generals. És llavors quan veurem les estrelles emergents del partit, i quina classe de candidats ha guanyat o fracassat a les urnes. Els mitjans es fixaran en els candidats carismàtics que guanyin en llocs inesperats, o els governadors en actiu que són reelegits amb àmplies majories. També trauran grans conclusions dels qui perdin, i de com el «nou Partit Demòcrata» és diferent del vell (o similar).

Més que un procés racional i burocràtic per escollir un líder i una agenda, els partits americans canvien i es renoven en un procés evolutiu, quasi genètic. Milers de polítics intenten trobar un missatge guanyador, competint en eleccions per tot el país. Milers d’electorats diferents hi donen la seva opinió, i el debat públic «selecciona», a vegades mig a l’atzar, quins polítics i quines estratègies acaben identificant-se com a viables.
I aquest procés caòtic es repetirà, entre el petit grup d’estrelles emergents, líders consolidats i bojos optimistes, a les primàries presidencials, d’aquí a tres anys.

Els demòcrates, aquests dies, no tenen líders ni un rumb clar. El procés que els portarà a trobar-ne un acaba de començar.

Veurem on acaba.