Aquesta no és una òpera composta per una dona com ho era La liberazione de Ruggiero dall’isola d’Alcina, de Francesca Caccini, però el personatge de Medea, executora d’una violència vicària portada al límit, és un mite que ha travessat la història fins als nostres dies. El primer que li va posar música va ser Marc-Antoine Charpentier. El Teatro Real ha portat la seva Médée a l’escenari amb un dels més grans coneixedors de l’òpera barroca francesa, amb William Christie al capdavant de la formació gairebé sempre impecable de Les Arts Florissants i amb Véronique Gens, la gran dama de l’òpera francesa, en el paper protagonista.

Quan el compositor francès va estrenar la seva òpera el 1693 havien passat més de vuit dècades des del naixement del gènere. Si es compara, per exemple, Mèdèe amb l’òpera de Caccini abans esmentada, es pot veure l’evolució del teatre musical. A diferència de l’òpera de la italiana, la partitura de Charpentier ja està plena d’indicacions concretes sobre la instrumentació i la forma d’interpretar-la. La influència transalpina és notòria, però, per exemple, el recitar cantando aquí està molt més elaborat. I la polifonia hi és més present.

Com Alcina, Medea també és una fetillera, però aquí acaba qualsevol similitud. Estem davant d’una tragèdia, la de la dona repudiada per un espòs, Jàson, pare dels seus fills, el qual pensa que un nou matrimoni l’ajudarà en la seva ambició política. És també constantment rebutjada i humiliada per la societat i el poder perquè és diferent, perquè és una estrangera, i a sobre, és una dona que actua amb autonomia. Assetjada per tots, ordeix la venjança més terrible que comença per l’assassinat de l’enamorada del marit, Creüsa, el del pare de la noia, Creont, i acaba amb el dels fills i la destrucció de la ciutat de Corint. L’objectiu de la violència vicària sobre els fills és sempre el de castigar a l’altre progenitor. Ho diu Medea a Jàson en el darrer vers de l’òpera: «Plora per sempre més el sofriment que el foc de la teva passió ha causat».

Dèiem tragèdia perquè té els seus orígens en el mite grec, però també perquè l’autor del llibret en vers era Thomas Corneille, germà de l’altre Corneille més conegut, Pierre, considerat el pare de la tragèdia francesa, autor que també s’havia fixat anys abans en la figura de Medea per a una de les seves obres teatrals.

 

Véronique Gens i Reinaud van Mechelen, a 'Médée' de Charpentier, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

Véronique Gens i Reinaud van Mechelen, a ‘Médée’ de Charpentier, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

 

Médée està estretament vinculada a William Christie. Va ser ell qui el 1984, cinc anys després d’haver fundat Les Arts Florissants, la va enregistrar per primera vegada a la història i no seria l’única. És una òpera que ha portat diverses vegades als escenaris i sales de concert.

Si a Madrid el dia abans, l’òpera de Caccini s’havia interpretat escenificada i no s’entenia gran cosa, d’aquesta Médée, semiescenificada, s’entenia tot. Si a vegades es fa passar garsa per perdiu quan s’anuncia una interpretació d’aquesta mena i no és gran cosa més que una versió de concert, en aquest cas, s’apropava més a una representació escènica. Només hi faltaven els decorats, perquè la resta hi era tot, moviment escènic, direcció d’actors, vestuari, il·luminació, intèrprets cantant sense partitura, tot plegat a partir d’un concepte dramatúrgic senzill per posar la tragèdia a l’abast de l’espectador, d’un minimalisme funcional, visualment bonic i potent. Firmava aquest prodigi semiescènic Marie Lambert-Le Bihan.

La soprano Véronique Gens és una d’aquelles intèrprets que quan surt a l’escenari, abans de cantar, ja dóna la sensació que tot anirà bé i així va ser en aquesta mena de retorn als seus orígens amb Christie i Les Arts Florissants on havia començat la seva carrera cantant al cor per passar aviat a solista. La seva veu ha perdut volum, però els cromatismes, les dinàmiques, les dissonàncies hi eren totes. També el bon gust musical. La seva Medea aconseguia trametre la tragèdia de la dona, primer sencera i disposada a fer renúncies per tal de mantenir al seu costat l’home que estima, i després la desesperació, que converteix en fredor, de la dona decidida a castigar pel mal que ha sofert. Ho va donar tot a la seva ària de còlera al principi del cinquè acte.

 

Van Mechelen i Vieira Leite, en l'escena del duo d'amor i mort de 'Médée', al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

Van Mechelen i Vieira Leite, en l’escena del duo d’amor i mort de ‘Médée’, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real

 

El tenor Reinoud van Mechelen era Jàson. És un paper ben arrelat al seu repertori. De fet, l’havia interpretat al Liceu a començaments de temporada en una versió de concert dirigida per Simon Rattle. La veu cristal·lina de la soprano Ana Vieira Leite va donar al paper de Creüsa tota la intensitat de jove enamorada que reclama el personatge. El duo d’amor i mort amb Van Mechelen va ser d’una gran intensitat. Més desdibuixat va quedar el Creont de Cyril Costanzo, amb un cant irregular. La resta d’intèrprets (Marc Mauillon, Emmanuelle de Negri, Élodie Fonnard, Lisandro Abadie, Lucía Martín-Cartón i Mariasole Mainini) portaven la marca de la casa Christie.

El cor va començar una mica desajustat, però aviat va trobar el tempo i l’empastament oferint moments de gran bellesa i a vegades efectista com el dels esperits convocats per Medea després del seu enfrontament amb Creont, sense veus de baix, però amb un so orquestral molt profund.

Com era costum a la cort francesa, l’òpera començava amb un pròleg en què compositor i llibretista cantaven les excel·lències del monarca, de Lluís XIV. Christie va anar directament a la tragèdia.

 


Òpera vista el 8 de juny.