‘La dona sense ombra’ fa història a Aix

Hi ha òperes que són molt complexes i difícils. Ho són per als intèrprets i ho són per al públic. Die Frau ohne Schatten, La dona sense ombra, de Richard Strauss, és sens dubte una d’elles. La complexitat i la dificultat rau en la partitura, tant l’orquestral amb un so i un volum a vegades massiu i d’altres cambrístics, com la vocal que és d’una extraordinària exigència per als cantants. La complicació també es troba en la història que explica, en què s’aplega la realitat humana més arran de terra del tintorer Barak i la seva dona, i un món abstracte i implacable habitat per esperits on viuen l’Emperador, l’Emperadriu i la Nodrissa.

Fer que tots els ingredients funcionin és una tasca reservada als millors. I això és el que ha fet el Festival d’Aix-en-Provence encarregant La dona sense ombra al director musical Klaus Mäkelä al capdavant de l’Orquestra de París de la que és titular, al director d’escena Barrie Kosky, i a un estol de grans veus del moment com les de Vida Miknevičiūtė, Michael Spyres, Brian Mulligan, Ambur Braid i la veterana Nina Stemme. El resultat és dels que fan història.

La creació de l’òpera, la setena del catàleg operístic de Strauss, amb el llibret de qui ja era el seu col·laborador habitual, el poeta austríac Hugo von Hofmannsthal, va durar gairebé una dècada, del 1910, quan Sigmund Freud ja havia publicat La interpretació dels somnis (1900) i Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat (1905), fins a la seva estrena a la Staatsoper de Viena el 1919. Entremig havia esclatat la Primera Guerra Mundial (1914-1918) que va acabar amb la desaparició de l’imperi austrohongarès. Així doncs, la creació de l’òpera no va ser fàcil i, potser producte de les circumstàncies, no van faltar les desavinences entre compositor i llibretista.

La història que explica és la de l’Emperadriu obligada a convertir-se en humana si no vol que el marit es converteixi en pedra i, per evitar-ho, instigada per la Nodrissa, vol prendre l’ombra a la dona d’un pobre tintorer, una dona que no té nom a diferència del marit que es diu Barak i, com la règia aspirant a usurpadora, tampoc té fills. Hofmannsthal es va inspirar en nombroses fonts, en Goethe i La flauta màgica de Mozart, en contes de fades i també en Les mil i una nits i en altres històries orientals.

L’ombra és símbol de fertilitat i els directors d’escena s’han apropat a l’obra insistint en la maternitat. Val a dir que Strauss i Hofmannsthal ho posen fàcil, sobretot quan al tercer acte, el més estrany, inclou un cor de nens no nascuts. Tanmateix, Kosky es pregunta: i si aquesta ombra fos l’ànima? Això obre moltes possibilitats i amplia l’espectre d’homes i dones que s’hi poden reconèixer. “No és només qüestió de criatures, sinó d’Eros i Tànatos, de mortalitat, d’identitat i de secret”, diu el director d’escena al programa de mà.

La casa del tintorer Barak, de ‘La dona sense ombra’, al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.

Aquesta és la tercera vegada que el regista posa damunt de l’escenari una òpera de Strauss. Ho va fer en el ja llunyà 2010 a Munich amb la comèdia La dona silenciosa. Deu anys més tard, el 2020, va presentar el drama violent i sensual de Salomé a Frankfurt. Són dues òperes totalment diferents com també ho és La dona sense ombra, i totes tres van ser escrites amb molts anys de diferència. Així doncs, calia una aproximació ben diferent.

Aquesta és una òpera que es presta a una sobrecàrrega de símbols que acaben fent-la incomprensible. Kosky en fa servir pocs, els justos. El que hi ha és màgia, poesia i psicologia en una combinació de realisme, personatges creïbles i un conte de fades per a adults. La primera imatge que es veu un cop aixecat el teló, en una escenografia de Michael Levine, és inquietant. Al mig de l’escenari, la Nodrissa gronxant-se en un balancí, vestida de negre amb ell cabells també negres recollits en un monyo. És Mrs. Danvers, la majordoma de Rebecca, o és la mare de Norman Bates a Psicosis? L’Emperador tampoc tocarà de peus a terra enfilat dalt d’un cavall-balancí envoltat de les gaseles que ha caçat, activitat, la caça, a la que dedica tot el dia. Els altres esperits, amb intervencions molt menors, com el Missatger del regne dels esperits, el Guardià del Temple o Una veu del més amunt cantaven invisibles al públic des de dalt de tot de la sala.

La casa de Barak és una estructura metàl·lica de tres pisos, bigarrada de colors i d’andròmines, que ocupa el centre de l’escenari i tramet inestabilitat. En funció de les escenes, la carcassa apareix i desapareix dins d’un prisma negre. Deia Kosky que hi ha moments en què l’obra reclama un gest emocional violent i en d’altres, molt espai. Doncs bé, del primer n’era mostra els cops de martell que la tintorera dona al seu home al final del segon acte després que ell l’amenacés de matar-la en veure que no té ombra.

El tercer acte, sempre el més difícil de muntar, el més críptic i ple de simbologia, és on Kosky dona tot l’espai que segons ell reclama l’obra. El situa dins d’una caixa blanca buida on les dues parelles caminen sense parar, però sense trobar-se, fins al moment de la reconciliació, quan l’Emperadriu renuncia definitivament a l’ombra de la tintorera en veure el dany que la seva pretensió ha creat en aquells humans. L’òpera que podia ser, com en algun moment diu el director d’escena, un laboratori de l’amor, acaba bé, amb el triomf de la humanitat per damunt de tot i la continuïtat en el futur amb l’aparició de dobles infantils de les parelles, però amb cara de vells.

Vida Miknevičiūtė (Emperadriu), Nina Stemme (Nodrissa) i Ambur Braid (Tintorera), a ‘La dona sense ombra’, al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.

La monumentalitat de l’obra fa que poques vegades s’interpreti de manera integral i els talls són força habituals, ja sigui perquè el nombre d’efectius orquestrals no arribi al que havia previst Strauss o per raons de complexitat vocal. A Aix l’Orquestra de París està lleugerament reduïda i s’ha utilitzat la versió amb els talls que acostumava a fer Karl Böhm, beneïts pel compositor.

Des del 2021 Mäkelä està al capdavant de l’Orquestra de París. No era la primera vegada que el director finès dirigia al Festival d’Aix-en-Provence. Havia portat la batuta en concerts simfònics i fa tres anys, en una mena de cinema-concert. En la seva carrera, no molt llarga (va nàixer el 1996), però sí molt intensa ha dirigit pràcticament tots els poemes simfònics de Richard Strauss. Aquesta, però, és la primera òpera de repertori que dirigia i començar amb una obra monumental com és La dona sense ombra és una aposta molt arriscada.

Tanmateix, la solidesa musical del director i els cinc anys treballant amb els músics parisencs van crear una mena de simbiosi entre batuta i instruments per generar un so que s’acostava molt al de les grans orquestres alemanyes per a les quals Strauss és de casa. Els dos mons de l’obra, l’humà i el delicat dels esperits, es diferenciaven amb nitidesa absoluta.

Vocalment, la interpretació va ser d’una qualitat excepcional i molt homogènia. Despertava curiositat la presència de Nina Stemme, la soprano dramàtica que ja es pot considerar veterana, en el paper de Nodrissa, un paper escrit per a mezzosoprano tot i que d’altres sopranos s’hi han atrevit. És el més complicat i amb més dificultats de l’òpera pels nombrosos canvis, amb notes molt greus i molts salts d’interval. La veu de la cantant sueca pot haver perdut brillantor, però la seva interpretació de la perversa Nodrissa va ser impecable.

La també soprano Vida Miknevičiūtė és avui una veu que està fent una carrera important en el repertori wagnerià. La seva Emperadriu a Aix reflectia una lleugeresa al començament que responia a la perfecció al món dels esperits, per acabar traient la seva veu potent al tercer acte. Tanmateix, una altra soprano, Ambur Braid va fer seu l’escenari tant vocalment com actoralment. Era la tintorera i, com passa amb el paper de la Nodrissa, és d’una gran exigència vocal.

No és gens estrany que aquesta soprano canti en moltes produccions de Kosky perquè a la seva veu potent, capaç de matisos infinits, hi afegeix una gran destresa teatral que sap emocionar l’espectador i fer creïble el seu paper. El 2022 a Lió, després de veure-la protagonitzar Irrelohe del compositor Franz Schreker, les òperes del qual eren al seu moment més populars que les de Richard Strauss, ja escrivíem que “de tot el repartiment vocal sobresortia la soprano Ambur Braid en el paper d’Eva”. A Aix, la soprano tenia una contrapart immillorable en el baríton Brian Mulligan que cantava el paper de Barak, el tintorer, de manera impecable. Trametia amb tota intensitat el conflicte d’aquest home.

L’altra veu masculina protagonista era la de Michael Spyres en el paper de l’Emperador. És un cantant que pot afrontar un repertori amplíssim, tant de tenor com de baríton. Pot cantar Nemorino (L’elisir d’amore) com va fer al Liceu l’any passat, o Tristan al costat de Lise Davidsen fa ben poc al Metropolitan de Nova York. No obstant això, a Aix al seu Emperador, tot i la bellesa de la seva veu i la correcta afinació, li costava travessar el gran edifici sonor que generava el fossat. Completaven el repartiment Jean-Sébastien Bou, Tomasz Kumiega, Daniel Miroslaw, Robert Lewis, Gloria Tronel i Héloïse Mas.

De Kosky ja coneixem la seva carrera com a director d’escena amb produccions de gran intel·ligència com El nas o Die Meistersinger von Nurnberg. De Mäkelä coneixíem la seva faceta de director simfònic des del podi. Després d’aquesta primera incursió tan brillant en el terreny operístic esperem retrobar-lo en altres fossats teatrals. Coproduïda amb La Monnaie de Brussel·les i l’Òpera nacional grega, aquesta magnífica producció de La dona sense ombra està destinada a ser de referència.