De tots els privilegis, potser el de l’Estat nació és el més rellevant i, tanmateix, és també, amb diferència, del que menys es parla. La resposta a la pregunta d’on has nascut i on vius és determinant per accedir a l’atenció mèdica i els béns de consum, per a l’esperança de vida i la mobilitat. Encara val més ser un resident mig musulmà, mig jueu, negre, no heterosexual o discapacitat de Tilburg, capital de la llana dels Països Baixos, que pertànyer a la classe mitjana i viure, per exemple, a la província afganesa de Helmand.
El dret a la mobilitat depèn, sobretot, del passaport que es té pel fet d’haver nascut en un país o en un altre. Els titulars d’un passaport holandès poden viatjar a gairebé cent setanta països sense visat. Els que s’han de traslladar amb un passaport pakistanès només poden viatjar sense visat a menys de deu països, entre els quals Gàmbia i Haití.
En un llibre publicat recentment, el sociòleg alemany Steffen Mau assenyala que les fronteres, tal com les coneixem avui, només fa uns quants segles que existeixen. Actualment, explica, les fronteres funcionen cada cop més com a màquines de classificació que separen les persones «desitjables» de les «indesitjables».
Tot i que la covid ha dificultat en certa manera els viatges per a aquelles persones que gaudeixen dels privilegis de pertànyer a un Estat nació, la temporalitat d’aquesta situació es dedueix de les estimacions de les companyies aèries, que, en un parell d’anys, preveuen tornar als 4.500 milions de passatgers del 2019, considerat el millor any de la història.
La conclusió és que el món es pot dividir en dos: els titulars d’un passaport per a superhumans (és a dir, ciutadans estatunidencs, anglesos, australians, canadencs o de la UE) i els que tenen un passaport per a «condemnats», grup en què els apàtrides han de suportar un grau de turment addicional. Qualsevol que vulgui entendre el que s’ha anomenat «crisi migratòria» ho hauria de tenir present. Perquè il·lustra que la distinció entre els anomenats «refugiats reals», els «refugiats econòmics» i el que els polítics de la dreta holandesa han anomenat «cercadors de fortuna» és molt subtil. Quan es tracta d’entendre per quines raons la gent abandona el seu país i la seva llar, la pobresa existencial a penes es distingeix de l’amenaça de la guerra i la persecució.
Són els Estats de l’Europa de l’Est els que s’aferren a la història d’un poble homogeni, arrelat de manera quasi mítica a la terra on viu.
Per molt que retrocedim en la història de la humanitat, sempre hi ha hagut raons de pes per obligar algú a deixar enrere la seva terra natal i la seva família, encara que només fos perquè era Déu qui ho ordenava. Per exemple, sembla que Déu li va dir a Abraham: «Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare cap a la terra que jo t’indicaré».
El terme «crisi migratòria»
La migració no és una crisi, tret que estiguem disposats a qualificar de crisi la major part dels episodis de la història de la humanitat. Que a Europa hàgim arribat a fer servir el terme «crisi migratòria» es deu, en part, al fet que presentar la migració com una idea negativa continua sent un dels instruments de propaganda més eficaços dels partits d’extrema dreta. No està clar que la Willkommenskultur de Merkel (el lema que donava la benvinguda als refugiats) hagi contribuït substancialment a l’ascens d’Alternativa per Alemanya (AfD), però el que sí que és cert és que Merkel es va adonar que la qüestió dels refugiats i els migrants, tal com la utilitzen els partits d’extrema dreta, podia contribuir a la desintegració de la UE. Són, sobretot, els Estats membres de l’Europa de l’Est els que s’aferren a la vella història d’un poble homogeni que se sent arrelat de manera quasi mítica a la terra on viu.
PUBLICITAT
La tasca més important de Merkel durant els anys en què va ocupar la Cancelleria va ser mantenir unida la UE sense fer trontollar la seva base de poder a Alemanya. El fet d’haver de tancar un acord en nom de la UE amb un semidictador com Erdogan tenia una importància secundària. Erdogan va fer la feina bruta per a la UE; havia de mantenir els refugiats (llegiu els migrants) lluny de les fronteres exteriors d’Europa a canvi d’una suma de diners en efectiu. A Merkel no la preocupava excessivament la situació dels refugiats en general, per exemple els que es trobaven a la llunyana Grècia, com descriu Ralph Bollmann en la seva excel·lent biografia.
Aleksandr Lukaixenko, dictador de Belarús, va veure que es podien fer bons negocis amb la UE quan es tractava de refugiats. A diferència de Turquia i Líbia, no li interessava rebre diners en efectiu per ajudar Europa a resoldre un problema artificial, sinó que preferia que li aixequessin les sancions que se li havien imposat a ell i al seu país després que, el maig d’aquest any, obligués un vol de Ryanair a aterrar a Minsk per detenir un dissident belarús.
El fet que Lukaixenko actués seguint les ordres de Putin i que hi hagi una connexió entre els refugiats a Belarús i l’amenaça de Rússia d’intensificar la guerra a Ucraïna i contra Ucraïna, no té una rellevància especial per entendre millor la «crisi migratòria». És molt més rellevant que la UE s’hagi de sotmetre a un xantatge en sèrie per l’amenaça de l’afluència de refugiats i la por que l’extrema dreta guanyi més popularitat tan bon punt els refugiats tornin a ocupar les primeres pàgines dels diaris europeus.
Gent acostumada a tot
Per fer més pressió sobre la UE, Lukaixenko va convidar els iraquians, entre altres, a volar a Minsk per una tarifa d’entre 3.000 i 4.000 dòlars i allotjar-se en un hotel durant un parell de dies amb la promesa implícita que es podrien passejar per la UE sense problemes. A l’Iraq la renda mitjana és d’uns 4.000 dòlars l’any. Entre els «condemnats», només els més privilegiats poden fer la travessia; tenen els mitjans i la força mental i física per a fer-ho. Per als que es queden enrere, l’esperança d’una vida millor és, en general, la de la vida eterna.
La frontera entre Polònia i Belarús, on van quedar encallats els refugiats, es troba en una regió que l’historiador Timothy Snyder ha descrit com una «terra de sang», on tant Hitler com Stalin van cometre assassinats massius. És un lloc on la gent està acostumada a tot.
Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ha declarat que la UE no finançarà ni un filat espinós ni tanques per marcar i fortificar les fronteres exteriors de la Unió, però el Parlament polonès ja ha destinat 350 milions d’euros a construir un mur, amb diners de la UE o sense. Un mur que, si s’arriba a construir, només serà una molèstia visual amb una mera funció simbòlica. Qualsevol que tingui el desig imperiós de viure una vida millor sempre trobarà un forat a la paret.
La Unió Europea és una comunitat de valors i normes, però a l’est de Berlín i al sud de Palerm han desaparegut.
La qüestió pendent continua sent si es pot demanar a la gent que comparteixi els privilegis de l’Estat nació amb els menys privilegiats. En teoria, sí, naturalment, però em temo que, en la pràctica, gairebé ningú no està disposat a fer cap mena de sacrifici a favor de la justícia. És cert que es pot obligar a fer sacrificis, però en les democràcies hi ha el perill que aquesta imposició rebi un càstig en les properes eleccions. Bertold Brecht ja va escriure que és una llàstima que es pugui dissoldre el govern i, en canvi, no es pugui dissoldre el poble. Com que encara hi ha pobles imperfectes, l’idealista ha de triar: continuar sent idealista, almenys en teoria; convertir-se en un dictador, o intentar convèncer el poble, per bé que els resultats obtinguts en el passat no són gaire encoratjadors.
Irònicament, les accions de Lukaixenko sembla que han reforçat la unitat de la UE. Abans de deixar el seu càrrec, Merkel ja va felicitar els països europeus fronterers amb Belarús per la seva actuació. La UE és, sens dubte, una comunitat de valors i normes, però a l’est de Berlín i al sud de Palerm, han desaparegut, perquè els valors i les normes, com el clima, són un assumpte relativament local.
Un preu raonable
Seran els futurs historiadors els qui hauran de determinar si el sacrifici humà dels refugiats al Mediterrani i al llarg de la frontera entre Polònia i Belarús, com també els dèbils acords establerts amb Turquia i Líbia, han estat un preu raonable per preservar la UE. De fet, els abusos de, per exemple, Frontex –la policia fronterera de la UE–, com ara les devolucions i les violacions del dret internacional sobre les quals ha informat Der Spiegel, entre altres mitjans, no apareixen en cap dels debats sobre temes essencials que tenen lloc arreu. Atès que no hi ha una força policial fronterera que imposi el compliment del dret internacional, aquest dret és inexistent a la perifèria de la comunitat de valors i normes de la UE.
Aleksandr Lukaixenko, dictador de Belarús, va veure que es podien fer bons negocis amb la UE quan es tractava de refugiats.
Aturar un nombre relativament petit de refugiats i migrants constitueix, de fet, una expulsió preventiva del boc expiatori abans que hagi pogut arribar al centre de la comunitat. En el seu estudi encara inspirador, El chivo expiatorio, el literat i historiador francès René Girard sosté que darrere del mite sempre s’amaga la «violència col·lectiva» contra una «víctima real». La culpa de la crisi es projecta sobre les víctimes de la persecució i, per tant, cal expulsar-les abans que contaminin la comunitat.
Han canviat poques coses en aquest aspecte. Darrere del mite de la crisi migratòria s’amaga la violència col·lectiva contra víctimes reals. Els que exerceixen aquesta violència, que, a Alemanya, ataquen habitualment els refugiats i sol·licitants d’asil, i els que s’aprofiten de la misèria dels refugiats, intenten purificar-se amb l’ajut d’aquest mite. Però l’humanisme internacional també té un costat mític i, en qualsevol cas, resulta inútil sense una policia mundial, que ara per ara no sembla que s’hagi de crear.
La comunitat de normes i valors anomenada Unió Europea, que volia deixar en mans dels Estats Units la decisió de fer la guerra, fa uns petits sacrificis humans per no posar en perill la seva supervivència. Aquesta és la veritat de la «crisi migratòria». La resta és mitologia.
La democràcia, l’Estat de dret i la comunitat internacional són el que ens hauria de salvar. Però són déus en què cada vegada creu menys gent.
