De tots els privilegis, potser el de l’Estat nació és el més rellevant i, tanmateix, és també, amb diferència, del que menys es parla. La resposta a la pregunta d’on has nascut i on vius és determinant per accedir a l’atenció mèdica i els béns de consum, per a l’esperança de vida i la mobilitat. Encara val més ser un resident mig musulmà, mig jueu, negre, no heterosexual o discapacitat de Tilburg, capital de la llana dels Països Baixos, que pertànyer a la classe mitjana i viure, per exemple, a la província afganesa de Helmand.

El dret a la mobilitat depèn, sobretot, del passaport que es té pel fet d’haver nascut en un país o en un altre. Els titulars d’un passaport holandès poden viatjar a gairebé cent setanta països sense visat. Els que s’han de traslladar amb un passaport pakistanès només poden viatjar sense visat a menys de deu països, entre els quals Gàmbia i Haití.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En un llibre publicat recentment, el sociòleg alemany Steffen Mau assenyala que les fronteres, tal com les coneixem avui, només fa uns quants segles que existeixen. Actualment, explica, les fronteres funcionen cada cop més com a màquines de classificació que separen les persones «desitjables» de les «indesitjables».

Tot i que la covid ha dificultat en certa manera els viatges per a aquelles persones que gaudeixen dels privilegis de pertànyer a un Estat nació, la temporalitat d’aquesta situació es dedueix de les estimacions de les companyies aèries, que, en un parell d’anys, preveuen tornar als 4.500 milions de passatgers del 2019, considerat el millor any de la història.

La conclusió és que el món es pot dividir en dos: els titulars d’un passaport per a superhumans (és a dir, ciutadans estatunidencs, anglesos, australians, canadencs o de la UE) i els que tenen un passaport per a «condemnats», grup en què els apàtrides han de suportar un grau de turment addicional. Qualsevol que vulgui entendre el que s’ha anomenat «crisi migratòria» ho hauria de tenir present. Perquè il·lustra que la distinció entre els anomenats «refugiats reals», els «refugiats econòmics» i el que els polítics de la dreta holandesa han anomenat «cercadors de fortuna» és molt subtil. Quan es tracta d’entendre per quines raons la gent abandona el seu país i la seva llar, la pobresa existencial a penes es distingeix de l’amenaça de la guerra i la persecució.

Són els Estats de l’Europa de l’Est els que s’aferren a la història d’un poble homogeni, arrelat de manera quasi mítica a la terra on viu.

Per molt que retrocedim en la història de la humanitat, sempre hi ha hagut raons de pes per obligar algú a deixar enrere la seva terra natal i la seva família, encara que només fos perquè era Déu qui ho ordenava. Per exemple, sembla que Déu li va dir a Abraham: «Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare cap a la terra que jo t’indicaré».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.