Com era possible que un llibre sobre la història del rock posés a la portada una foto de Joan Jett, una rockera que havia arribat al número 1 de la llista de Billboard, i a dins ni se la cités? Philip Auslander, professor de performance i musicologia popular a l’Institut Tecnològic de Geòrgia, a Atlanta (Estats Units), s’ho va preguntar i va respondre amb el volum Mujeres ¡Rock! (Blume, 2025), en què escriu sobre la manca de reconeixement a les aportacions que han fet i fan les dones en aquest món musical dominat pels homes. El llibre destaca la contribució de quaranta-sis artistes poderoses que representen els diferents subgèneres del rock. Comença per Joan Baez i acaba amb Amy Winehouse. Entre l’una i l’altra, apareixen Björk, Tracy Chapman, Janis Joplin, Lady Gaga, Annie Lennox, Madonna, Pussy Riot, Suzi Quatro i Tina Turner.
Avui, als Estats Units, diu l’autor, el 80 % dels músics professionals són homes el que fa que no abundin els models femenins en què les aspirants es vegin reflectides. Una altra dada que explica el domini masclista al món del rock: menys del 3 % dels productors de la indústria discogràfica són dones.
Auslander explica dos casos ben aclaridors. A Chuck Berry se’l considera inventor o pioner del rock and roll. Rosetta Tharpe, guitarrista i cantant d’arrel gòspel que va treballar amb orquestres de swing als anys quaranta i com a solista els anys seixanta, va desenvolupar una forma de tocar que barrejava jazz, blues i gòspel, la mateixa forma que deu anys més tard faria famós a Berry. De Janis Joplin també diu que, bo i ser una de les poques rockeres citades a les cròniques dels anys seixanta, no s’esmenta mai una de les principals contribucions que va fer a la història del gènere, la creació d’un estil vocal precursor del hard rock i del heavy metal.
El món contracultural d’aquells anys no va ajudar les dones que volien fer música, ja que reproduïa els esquemes de la societat burgesa. Les noies molt rarament eren acceptades a les bandes de rock. I si una aconseguia crear el seu grup, li resultava difícil trobar músics disposats a tocar sota el lideratge d’una dona. Això, per exemple, li va passar a Patti Smith quan buscava un baix per a la seva banda. Ella mateixa ho explica a El pa dels àngels (Club Editor / Lumen, 2025).
PUBLICITAT
Domini de la paraula
Smith és un cas particular en el món del rock. A més de compositora i cantant, domina la paraula escrita, des de la poesia fins a la plasmació de records i etapes de la seva vida en forma de llibres de memòries fragmentàries. Ara, però, ofereix la seva vida sencera, des de la infantesa fins a un present indeterminat a la badia dels Àngels de Niça després de descobrir qui era el seu pare biològic.
‘Mujeres ¡Rock!’ defensa les contribucions fetes al gènere popular per artistes com Björk, Janis Joplin, Pussy Riot o Suzi Quatro.
La poetessa del punk és de les poques que ha gaudit del reconeixement i la pervivència en el món efímer —sobretot per a elles— del rock. Quan s’acosta als vuitanta anys (els complirà el desembre), encara està on the road, a la carretera. Fa pocs mesos tancava al Temporada Alta de Girona en la seva darrera gira europea, i si en una de les cançons va tenir un petit lapsus de memòria, va demostrar que segueix ben viu el seu activisme: «Ara estem aquí celebrant, tocant, compartint… però hi ha gent que no té on anar, du els seus fills a coll sense res per menjar: són els palestins», va recordar al públic que omplia l’auditori gironí.
La seva llarga vida desmenteix el maleïtisme fet de sexe i drogues associat al món del rock que s’emportava músics en la flor de la joventut i que ella ha superat a bastament (com els Rolling Stones). Tanmateix, va veure com la sida s’emportava als seus millors amics, com Robert Mapplethorpe amb qui havia fet parella. I la seva biografia posa en relleu que la molta cultura i la bona escriptura són ben presents en el món a vegades molt superficial i estripat del punk.
Actuació de Patti Smith al festival Provinssirock de 2007, Finlàndia. Fotografia de Beni Köhler
Això, aquest interès, la set per la cultura, és el que traspua El pa dels àngels, sobretot quan explica la seva infantesa i adolescència, que és la part millor del llibre. Nascuda el 1946 a Chicago, la seva família era pobre, obligada a canviar de casa amb freqüència, però tant el pare com la mare reverenciaven els llibres i els quadres. El pare recitava poemes als fills i la mare els feia llegir llibres. També la religió era important i va conèixer profundament la Bíblia amb els Testimonis de Jehovà acompanyant la mare a les seves reunions i prèdiques.
Va passar per tota una colla de malalties, algunes ben greus, com tuberculosi, escarlatina, xarampió, galteres, varicel·la i una grip asiàtica. Aquesta darrera afecció va fer que la pediatra li digués a la mare que no veia clar que la nena se’n sortís. I la mare va buidar una guardiola per comprar-li un estoig amb els discos i el llibret de l’òpera Madama Butterfly, un fragment de la qual la Patti havia escoltat una vegada i l’havia commogut.
PUBLICITAT
Hi ha dos moments determinants de la seva adolescència. El primer, quan el pare va portar la família a visitar el Museu d’Art de Filadèlfia. Allà va quedar tan embadalida per Picasso que va sortir amb la decisió presa de ser artista, així, en general. L’altre moment va ser als setze anys. En una parada de llibres a noranta-nou centaus va descobrir Illuminations d’Arthur Rimbaud. Com que no tenia el dòlar per comprar-lo, el va pispar. El poeta francès l’ha acompanyat i inspirat tota la vida.
Bohèmia a Nova York
A dinou anys va començar una nova vida. Havia quedat embarassada, va abandonar la casa familiar, va donar el nadó en adopció, va deixar la universitat i se’n va anar a Nova York. Allà va viure al cèlebre Chelsea Hotel, centre de la bohèmia de la ciutat, freqüentat per figures com Sam Sheppard (que també seria parella seva), Allen Ginsberg o William Burroughs. Des de llavors i fins ara, la seva vida sembla debatre’s entre la música i l’escriptura.
Picasso i Rimbaud han estat els inspiradors de la carrera artística de Patti Smith que ha oscil·lat entre la música i la literatura.
Durant uns anys va abandonar l’escenari, però mai l’escriptura. Ho va fer el 1980 quan es va casar amb el que considerava l’amor de la seva vida, Fred Sonic Smith, guitarrista de la banda MC5, pionera del hard rock i del punk. Amb aquesta inclinació musical sorprenen les peces que el nuvi va triar per al casament amb Patti en una església de Detroit. Eren el coral de Bach Jesu bleibet meine Freude, una toccata de l’organista francès Charles-Marie Widor i l’himne O come, o come Emmanuel. Fred va morir d’un atac de cor el 1994, fet que va fer que ella tornés als escenaris.
Des del primer dia, Patti Smith ha exercit el control absolut sobre les seves creacions. No s’ha doblegat mai davant de pressions, ni quan la discogràfica volia canviar la foto d’una portada en què apareixia amb el braç aixecat i se li veien els pèls de l’aixella.
El llibre circula per sessions d’enregistrament i gires, i destaca particularment un concert, el que li va improvisar el promotor Gay Mercader a qui defineix com a «atrevit i idealista», i amb qui encara avui manté una bona amistat. Va ser al Pavelló del Joventut de Badalona el 20 d’octubre de 1976, aniversari del naixement de Rimbaud, davant de cinc mil persones. Encara no feia un any de la mort del dictador. Smith acabava de publicar el seu segon àlbum, Radio Ethiopia, motivat per la fam en el país africà, i l’estava promocionant. Ni l’àlbum era extraordinari ni la banda que l’acompanyava era gran cosa, però la força que irradiava Patti Smith ens va deixar noquejats.
Avui hauria de sonar més potent que mai el seu People Have the Power, el seu himne al poder de la gent.
