S’ha de ser una mica ximple, visionari, intel·ligent, prepotent, revolucionari i totalment convençut de la pròpia vàlua per voler canviar el món de l’òpera i fer-ho en un teatre construït a mida on plasmar les idees que havien de transformar el gènere. Richard Wagner era aquest home. El 13 d’agost de 1876 va inaugurar el seu teatre a la ciutat de Bayreuth amb un festival creat per a representar-hi Der Ring des Nibelungen, L’anell del nibelung, la tetralogia que en un preludi (L’or del Rin) i tres jornades (La valquíria, Sigfrid i El capvespre dels déus), amb un total de quinze hores, explica els mecanismes del poder i l’origen i el destí de la humanitat. Cent cinquanta anys després d’aquella inauguració, la música de Wagner continua viva al turó verd on s’aixeca el teatre. Tanmateix, moltes coses han canviat i si Wagner ressuscités, segurament veuria coses que no li agradarien gens ni mica.

A més de músic Wagner tenia altres capacitats, entre les quals destaca el vessant d’assagista i el de dramaturg. Havia viscut el moment de les revolucions de 1848 i participat en la de Dresden de 1849 que el va portar a l’exili. Criticava l’òpera de l’època pel seu caràcter banal i comercial. Per al compositor, l’òpera havia de ser drama musical. Bon coneixedor del teatre clàssic grec, propugnava la Gesamtkunstwerk, l’obra d’art total, en què calia unir text i melodia incorporant-hi els motius musicals per donar coherència i sentit a l’obra.

Aquesta visió exigia la creació d’una nova arquitectura teatral, lluny de les sales a la italiana en forma de ferradura, sales que eren més per veure i ser vist que no pas per viure una experiència artística i gairebé espiritual. Així, va imaginar un espai amb forma d’amfiteatre, sense jerarquies, on tots els espectadors poguessin veure l’escenari, on no hi hagués res que distragués el públic, ni l’orquestra, que la va fer invisible col·locant-la en un fossat, que el pas el temps ha qualificat de místic, i que facilita una sonoritat única al món. El seu teatre havia de ser un temple per viure els drames que ell confegia, per tant, no hi podia haver ni distraccions ornamentals ni comoditats. Allà s’hi havia d’anar a veure i viure l’art que explica el món i ens explica a nosaltres, no pas a fer vida social.

PUBLICITAT

Lluny del bullici urbà

Aquest teatre el va poder aixecar a Bayreuth, una petita ciutat francònica lluny de grans nuclis urbans, a més de dos-cents quilòmetres de Múnic, la capital del regne de Baviera. En un primer moment, buscant un caràcter democràtic, va pensar finançar la seva construcció amb participacions populars, però això no va funcionar i va ser el seu protector, el rei Lluís II, qui li va concedir un préstec per un valor equivalent avui a gairebé dos milions d’euros que la família va acabar de retornar el 1906, vint-i-tres anys després de la mort del compositor.

Al nou teatre no hi havia d’haver jerarquies ni tampoc distraccions ornamentals ni comoditats, no era lloc per a fer-hi vida social.

Aquest temple havia d’acollir la plasmació de tot el seu pensament sobre l’art, sobre la vida i sobre el món que és L’anell del nibelung, un cicle lliure dels conceptes operístics d’ària o cors (amb una petita excepció a El capvespre dels déus) que Wagner, començant pel llibret i després la partitura de les quatre òperes, havia escrit durant un període de vint-i-sis anys (1849-1874).

I allà, a Bayreuth, fa cent cinquanta anys, s’hi van representar seguides per primera vegada les quatre obres que conformen la tetralogia tal com Wagner les havia pensat. Tanmateix, la delera de Lluís II per l’obra del compositor l’havia obligat a estrenar a Múnic L’or del Rin (1869) i La valquíria (1870). Qui paga, mana. Per evitar que el rei l’obligués a fer el mateix amb Sigfrid, el compositor va endarrerir l’anunci que l’havia acabat.

El cicle es basa en aspectes de la mitologia germànica, en sagues islandeses i en una petita part de l’epopeia medieval El cant dels nibelungs. L’anell que li dona el títol és el que garanteix el domini del món i travessa tres generacions de protagonistes, déus i semideus que caminen cap a la seva destrucció, i humans. L’obra planteja tots els dilemes de la vida.

Rius de tinta

La profunditat i complexitat de la història que explica ha generat rius de tinta i anàlisis de gran solidesa intel·lectual. Un dels primers a voler explicar l’obra mestra wagneriana va ser l’escriptor britànic George Bernard Shaw que també era un reputat crític musical. A El perfecto wagneriano (Alianza, 2011) publicat originalment el 1898, hi veia una crítica socialista a la societat industrial i als seus abusos, una al·legoria del col·lapse del capitalisme. De fet, Wagner com a revolucionari que havia estat, rebutjava aquella societat industrialitzada i la retratava amb el ritme amartellat de les encluses amb què descriu els mísers nibelungs esclavitzats. El musicòleg anglès Robert Donington, a Wagner’s Ring and its Symbols (1963), feia una lectura de L’anell a partir de la psicologia analítica de Carl Gustav Jung per a qui Wagner havia ressuscitat els mites antics.

Gustav Siehr com Hagen a Götterdämmerung, al Festival de Bayreuth 1876. Fotografia de Josef Albert. Biblioteca Universitària JCS Frankfurt del Main. Col·lecció de Retrats Manskopf

I encara un altre britànic, el filòsof Roger Scruton, va dedicar un extens volum, El anillo de la verdad (Acantilado, 2019), a contrarestar l’obra de Shaw i a reprovar les lectures més polítiques fetes a partir d’aquell assaig que L’anell del centenari, el 1976, amb Pierre Boulez a la batuta i Patrice Chéreau a la direcció escènica van impulsar després d’anys d’abstracció absoluta firmada pels nets del compositor, Wieland i Wolfgang Wagner –el primer amb força més encert que el segon–, una abstracció que havia estat necessària per a l’obligada desnazificació del Festival de Bayreuth.

A ‘L’anell’ George Bernard Shaw hi veia una crítica des del socialisme a la societat industrial i als seus abusos.

El pensador conservador defineix la seva obra com un treball de crítica i també de filosofia. Recorda que Wagner va viure en un moment en què la Il·lustració s’havia desprès de la religió a favor del pensament racional, i que, influït per Hegel, el compositor considerava la polèmica sobre la religió com un episodi decisiu en l’aparició del món modern. Scruton conclou que, com ja ho feia la tragèdia grega, els diversos moments de sacrifici que apareixen en el cicle han de servir perquè el públic pugui albirar a través de la mort la grandesa heroica de l’ésser lliure que s’hi enfronta.

Què cal saber?

Ara bé, cal haver llegit molt o poc sobre L’anell per gaudir la seva música? Cadascú és ben lliure d’enfrontar-s’hi com vulgui. El que sí que cal és conèixer l’argument i, a partir d’aquí, deixar-se embolcallar per aquella melodia infinita indestriable del text, perquè en el fons, tot ho explica aquella conjunció.

PUBLICITAT

Wagner va construir el teatre de Bayreuth com un temple al qual un públic disposat a conèixer l’essència del passat i del present de la humanitat, així com l’art del futur, acudiria en peregrinació per assistir a una cerimònia artística quasi mística. Tanmateix, els primers festivals no van anar ben bé així. Segons Shaw: «Les precaucions preses per evitar que les localitats anessin a parar a mans d’un públic frívol i no a les de deixebles seriosos, aplegats en les petites societats wagnerianes esteses per tot Europa, havien acabat en l’acaparament d’entrades per part dels especuladors, i la seva venda precisament a aquella mena d’ociosos turistes rodamons, als quals el temple hauria d’haver romàs estrictament vedat».

Avui Wagner (i també Shaw) estaria horroritzat, sobretot les tardes d’inauguració, en veure desfilar per una catifa vermella un seguici de personatges instal·lats en la frivolitat i la banalitat, residents permanents de les xarxes socials. Per això mateix, L’anell dels nibelungs és avui més rellevant que mai.