Molts van respirar alleujats el passat 18 de juliol quan Ursula von der Leyen va ser confirmada a la presidència de la Comissió Europea per un altre lustre gràcies a un acord entre populars, socialdemòcrates, liberals i verds. Tots van fer el cor fort en considerar que l’exministra de Defensa alemanya era el mal menor. L’endemà, gairebé tots els mitjans de comunicació no solament van celebrar l’acord, sinó que van arribar a dir que al final l’amenaça representada per l’extrema dreta no era tan gran: la majoria europeista encara era sòlida i els ultres continuaven aïllats més enllà del cordó sanitari.

No hi ha dubte que, en vista del panorama, l’acord al qual es va arribar a mitjan juliol és positiu. Les obertures que el Partit Popular Europeu (PPE) i la mateixa Von der Leyen havien fet als Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) els mesos anteriors feien témer un possible canvi d’equilibris a Brussel·les. Hauria estat el somni humit de la primera ministra italiana Giorgia Meloni i un viratge de 180 graus en la història de la Unió Europea (UE). Els populars, dividits profundament sobre aquest tema, no han gosat arribar fins aquí, però el vot del 9 de juny ha estat la primera batalla d’una guerra que es preveu llarga i el desenllaç de la qual no està escrit.

Efectivament, per més que el primer intent d’assalt a la diligència comunitària per part de les extremes dretes hagi fracassat, no significa que els ultres s’hagin afeblit. Més aviat al contrari: no havien tingut mai tanta força. Les xifres parlen per si mateixes i convé retenir-les. Si sumem totes les formacions ultres dels 27 països membres, l’extrema dreta ha aconseguit al voltant del 25 % dels vots i una mica més de 200 eurodiputats sobre 720. Per fer-nos-en una idea, el grup més nombrós al Parlament Europeu, el PPE, té 188 diputats, mentre que fa vint anys, els ultres a penes superaven el 10 % dels vots. El creixement ha estat exponencial.

Però encara n’hi ha més: l’extrema dreta ha estat la primera força en sis països (França, Itàlia, Hongria, Àustria, Bèlgica i Eslovènia) i la segona en sis més (Alemanya, Polònia, Països Baixos, Romania, República Txeca i Eslovàquia). I, una dada encara més preocupant, governa en l’actualitat en set països, generalment en coalició amb els populars: Itàlia, Hongria, Països Baixos, Finlàndia, República Txeca, Eslovàquia i Croàcia. A aquests hauríem d’afegir també Suècia –on dona suport externament a l’Executiu dels conservadors– i, possiblement, en els pròxims mesos Bèlgica i Àustria.

PUBLICITAT

A finals d’any, en síntesi, podríem tenir una desena de governs amb participació de l’extrema dreta. Sense comptar, òbviament, amb les situacions endimoniades a França i Alemanya. A l’Hexàgon, Marine Le Pen ha quedat realment a les portes del Palau de Matignon i pot ser que un segon assalt no trigui gaire a arribar. Mentrestant, a Berlín, Alternativa per a Alemanya no para de créixer i guanyar eleccions regionals quan queda poc menys d’un any per als pròxims comicis federals, la qual cosa posa contra les cordes la CDU. El panorama, per dir-ho d’alguna manera, no és per saltar d’alegria. Encara menys si el motor francoalemany està travat.

El diable es troba en els detalls

A més de tot això, i encara que molts no se n’hagin adonat, els ultres han sortit per la porta per tornar a entrar per la finestra. Vegem-ne tres exemples concrets perquè, com sol passar, el diable es troba en els detalls. En primer lloc, en aquesta nova legislatura, ECR ha aconseguit tres presidències de comissió a l’Europarlament (Pressupost, Agricultura i Peticions) i deu vicepresidències, entre les quals fins a sis són vicepresidències segones. En la legislatura passada eren moltes menys i ja hi havia hagut un avanç notable respecte al passat.

Esperar avanços significatius en la integració europea és un miratge perquè prop d’una desena de països tenen la ultradreta als seus governs.

Comptat i debatut, si bé han quedat fora del pacte per repartir-se els llocs apicals de la UE, ECR ocupa més espais al Parlament, mentre que els populars van acaparar la majoria dels càrrecs –no oblidem òbviament la presidència de la mateixa Eurocambra amb la maltesa Roberta Metsola, coneguda per les seves posicions antiavortistes–, la qual cosa mostra un viratge evident cap a la dreta de les institucions comunitàries. El cordó sanitari proposat el 2014 pel que aleshores era el president de l’Eurocambra, el socialdemòcrata Martin Schulz, per excloure l’extrema dreta dels càrrecs de la UE ha passat a millor vida, perquè no exclou tota l’extrema dreta, sinó només una part, és a dir els Orbán, les Le Pen, els Salvini i les Weidel.

En segon lloc, l’extrema dreta pesarà molt més que abans al Consell Europeu. Si bé les decisions no es prenen ni de bon tros només per afinitat ideològica i si bé s’ha anat avançant per superar el poder de veto, no hi ha dubte que esperar avanços significatius en la integració europea és probablement un miratge, ja que hi ha prop d’una desena de països que tenen la ultradreta asseguda als consells de ministres. La progressió, a més, ha estat ràpida en la incorporació d’aquestes forces als governs nacionals: Itàlia, Finlàndia, Croàcia i Països Baixos s’han sumat a Hongria i la República Txeca només en l’últim bienni, cosa que ha canviat parcialment els equilibris continentals. Atenció, doncs, amb el que pot passar en els pròxims anys.

En tercer i últim lloc, com se sap, són aquests mateixos governs els que proposen els comissaris que treballaran amb Von der Leyen: el 2019 les forces europeistes van haver d’enfrontar-se només a Hongria i Polònia, als comissaris de les quals, de fet, se’ls van encomanar responsabilitats secundàries, la qual cosa les va convertir en irrellevants. Ara és impossible actuar de la mateixa manera, com s’ha vist en aquests mesos de negociacions i, especialment, en relació amb el paper que tindrà el comissari italià que ha obtingut una vicepresidència. Així mateix, cal preguntar-se seriosament quina serà la línia política de Von der Leyen. En la legislatura passada, la segona meitat del mandat va significar un gir marcat cap a la dreta. Amb un PPE més fort i una ultradreta a l’alça, la popular alemanya, una vegada superat l’escull de la reelecció, es mantindrà ferma i respectarà els pactes o anirà a la seva? El tema és sobre la taula.

Ocupar Brussel·les

De fons, hi ha dues qüestions que resulten clau per entendre els últims esdeveniments i poder perfilar els escenaris futurs. D’una banda, l’extrema dreta no està situada en les mateixes coordenades que fa una dècada en la seva relació amb la UE. Després d’haver vist el fracàs estrepitós del Brexit, ja no defensa sortir del club comunitari i desmembrar la Unió: ara vol «ocupar Brussel·les», en paraules de Viktor Orbán. És a dir, tocar poder.

Per als ultres, l’important és canviar els equilibris, moure els populars cap a les seves posicions i entrar en els palaus del poder.

Ha entès que la correlació de forces li ho pot permetre, que la potència de foc de la UE és notable –com ho ha demostrat el Next Generation EU– i que a fora fa massa fred. Millor a dins, doncs, i ocupant butaques, decidint les polítiques i repartint diners. Això no significa que els ultres s’hagin convertit en europeistes convençuts: continuen defensant un model de confederació d’Estats sobirans que, com a molt, s’hauria d’ocupar només d’economia, defensa i fronteres.

PUBLICITAT

D’altra banda, i lligat a l’anterior, l’extrema dreta ha entès que aquest objectiu és possible només mitjançant una aliança amb totes les altres dretes. No és que els ultres no vulguin ser hegemònics al costat dret de l’espectre polític, però són conscients que és pràcticament impossible arribar al poder –tant a escala nacional com a escala comunitària– sense aliar-se amb els populars i fins i tot amb una part dels liberals, si cal. El seu objectiu és, en tot cas, unir la dreta: quan sigui possible des d’una posició hegemònica, però, si els números no ho corroboren, també com a junior partner de la dreta tradicional.

L’important és canviar els equilibris, moure els populars cap a les seves posicions i entrar als palaus del poder. Els ultres impulsen aquesta estratègia desde fa temps amb resultats més que satisfactoris. Els cordons sanitaris han desaparegut gairebé pertot arreu i en la majoria dels països la dreta tradicional ja no fa escarafalls quan s’ha d’aliar amb els ultres.

Esperant Trump

Ara bé, els optimistes incurables solen dir que les aliances només són amb una part de l’extrema dreta –ECR–, que aquests són més moderats i que, a més, els ultres estan dividits. Les coses podrien anar francament millor, afegeixen, però tampoc cal esquinçar-se les vestidures. En realitat, no hi ha res de cert en tot això. En primer lloc, les aliances es fan ja amb gairebé totes les extremes dretes, no solament amb els atlantistes d’ECR. Per posar un sol exemple, a la Haia el mes de maig passat populars i liberals van pactar un govern amb Geert Wilders, russòfil convençut i membre de Patriotes per Europa (PfE), la nova formació europea llançada per Orbán i Le Pen. Per a més inri, precisament quan el líder dels liberals neerlandesos, Mark Rutte, ha estat elegit secretari general de l’OTAN. Alguna cosa no encaixa.

En segon lloc, pensar que els partits membres d’ECR són més moderats és un altre miratge. L’exemple és justament Meloni, presentada com a moderada i responsable, quan senzillament ha demostrat pragmatisme en entendre que hi ha dues línies vermelles que no pot traspassar si vol durar: l’atlantisme i unes relacions cordials amb Brussel·les. A Roma, de fet, el seu projecte polític es pot resumir com una mena de via italiana a l’orbanisme entre polítiques identitàries, ocupació manu militari dels mitjans de comunicació i reforma presidencialista de la Constitució que atorgaria un poder sense precedents a l’Executiu i posaria seriosament en dubte la separació de poders. Què té de moderat això?

En tercer lloc, si bé no hi ha dubte que els ultres estan dividits i no han aconseguit mai arribar a unificar-se a escala comunitària –a més d’ECR i PfE, Alternativa per a Alemanya ha creat un tercer grup a Brussel·les, Europa de les Nacions Sobiranes–, tots col·laboren sovint, comparteixen uns mínims comuns denominadors i participen en les mateixes xarxes internacionals. Hi ha picabaralles i xocs, però es poden posar d’acord sense gaires problemes.

Aquesta reconfiguració parcial de l’extrema dreta europea després del vot de juny depèn també del que pugui passar als Estats Units en les pròximes eleccions presidencials. Orbán, Le Pen i, no ho oblidem, Abascal van fer una aposta explícita per la victòria de Donald Trump. Però els membres d’ECR, començant per Meloni o els polonesos de Llei i Justícia, són aliats dels republicans nord-americans. No trigarien, doncs, a ressituar-se en cas d’un canvi d’administració a Washington. Novembre s’albira com un moment clau. Si Trump guanya, l’extrema dreta sortirà encara més enfortida.

Convé entendre que la reelecció de Von der Leyen no posa ni de bon tros punt final a l’amenaça que les extremes dretes representen per al projecte europeu i per a la supervivència mateixa de les nostres democràcies. Alerta, doncs. La guerra encara serà llarga.