El dolor més profund esclata en un vídeo de quinze segons. Un nen palestí d’uns cinc anys està paralitzat davant del cadàver ensangonat de la seva mare, que acaba de morir en un hospital de Gaza després del bombardeig del lloc on vivien. El petit, brut, immòbil, emmudit i amb una mà embenada, mira fixament el cos. «Mamà, desperta’t, no em deixis sol», aconsegueix murmurar. Unicef estima que aquesta guerra ha deixat orfes almenys 17.000 nens gazians i l’oficina d’estadístiques palestines calcula que uns 40.000 han perdut almenys un dels seus dos progenitors.
Les imatges d’aquest petit les envia un metge que des de fa mesos abandona cada dia els seus fills i es juga la vida per intentar salvar la d’altres persones, amb els escassos mitjans materials que queden a la Franja. Dels 36 hospitals que funcionaven abans del 7 d’octubre del 2023, quan va esclatar aquesta guerra, només 18 estan parcialment operatius.
La por més atroç s’esmuny en una nota de veu enviada aprofitant que el telèfon mòbil té cobertura.
«Ajuda’m a sortir d’aquí, si us plau. Com sigui. Sento que no aguantaré.» És una ampolla llançada al mar. Perquè ningú ni res entra o surt de Gaza sense permís israelià des de fa molt de temps, molt abans que comencés aquesta guerra. Qui envia el missatge?, una jove professora universitària ho sap, i qui el rep?, també. La resposta només poden ser algunes paraules de consol que amb el pas dels mesos i l’agreujament del desastre humanitari sonen buides, petites i fins i tot falses. No hi ha lloc segur a Gaza, no hi ha refugi digne d’aquest nom i la mort pot arribar aquí i ara.
La fam, la fam de debò, cap dolorosament en un breu missatge de WhatsApp.
«Avui només hem menjat un tros de pa. Els meus fills ploraven perquè volien alguna cosa més, però no teníem res.» Ahmed escriu des d’una tenda de campanya atrotinada a la zona d’Al Zawaidah, al centre-sud de la Franja de Gaza, en la qual malviu amb la seva esposa i quatre fills. Ni els nens ni els seus pares recorden quan van poder anar a un bany digne d’aquest nom, van dormir en un llit o van menjar «carn de veritat» i no enllaunada per última vegada. Tot això sembla molt lluny ara.
«La causa palestina i l’alto el foc definitiu són idees amb les quals no ens atrevim ni a somiar. L’única bona notícia seria deixar de passar fam. És així de simple i de trist, no tenim més aspiracions», agrega Ahmed.
Segons l’ONU, els dos milions d’habitants de Gaza passen fam i més de mig milió entre ells estaran en una situació catastròfica d’aquí a setembre si res no canvia. Això es tradueix en desnutrició severa, diversos dies sense ingerir menjar de debò i feblesa extrema.
Cal no oblidar que, fins al 7 d’octubre del 2023, Ahmed i la seva família vivien modestament, però dignament. Tenien aigua corrent i electricitat, compraven al supermercat, els nens anaven al col·legi, Ahmed treballava com a càmera en una petita productora i el cap de setmana prenien llimonada amb menta en un dels quiosquets precaris que s’alineaven a la platja.
Avui, estan envoltats de milers de desplaçats que, com ells, han deixat la seva vida enrere per sempre per fugir de les bombes israelianes, i no tenen cap lloc al qual tornar perquè les seves cases són muntanyes de runa. En aquest mar de tendes de campanya, on fa alguns mesos no hi havia res, només terra arenosa, s’amunteguen metges, professors, universitaris, periodistes, treballadors humanitaris, nounats, ancians, orfes, ferits, discapacitats i embarassades. Comparteixen el mateix desafiament: arribar vius al final del dia i mantenir una mica de dignitat enmig de la barbàrie.
Una cullerada de sucre
«Avui he anat al mercat. Dic mercat per anomenar-lo d’alguna manera, perquè es tracta sobretot de gent que ven el que aconsegueix, a vegades de manera il·lícita, o el que conrea en un tros de terra. Doncs bé, el sucre es venia a cullerades. No ho havia vist mai. Una cullerada, deu xéquels (2,5 euros). Perquè ja ningú no en pot pagar un quilo, que té un preu al voltant dels 100 euros.» La veu de Samir Zaqut arriba animosa, malgrat el drama que descriu. «Com estic? No ho sé… només sé que continuo viu», prossegueix aquest responsable de l’ONG Al Mezan, una de les més serioses i assentades de Palestina, abans de desgranar, amb detall, l’horror que l’envolta i que l’organització continua intentant documentar, malgrat el perill i la precarietat de mitjans. Des de l’octubre de 2023, Israel ha matat gairebé 500 treballadors humanitaris palestins a Gaza, dels quals més de 300 treballaven per a organitzacions de l’ONU.
Les xifres ajuden a traçar una fotografia precisa, però no permeten imaginar l’abisme en el qual s’enfonsa Gaza. És impossible fer-se a la idea del sofriment diari dels civils i de la proesa que representa qualsevol acte simple de la vida quotidiana. La dimensió de la tragèdia és en els petits detalls que descriu Samir Zaqut: un quilo de cebes costa 50 euros, un de tomàquets supera els 25 i el de farina arriba a 20, el que abans es pagava pel costal de 25 quilograms. I això quan hi ha sort i se’n troba, perquè la Franja ha hagut de passar setmanes sense pa.
«El que mata de fam, humilia i assassina pot donar menjar i assistència humanitària a les seves víctimes? És kafkià», afirma Raji Sourani, director del Centre Palestí per als Drets Humans.
La Franja ha estat sotmesa al bloqueig israelià des del 2007, quan el moviment islamista Hamas es va apoderar del control del territori mesos després d’haver guanyat unes eleccions legislatives. Qualsevol gazià necessitava ja des de llavors una autorització israeliana per sortir a treballar, estudiar, participar en un congrés o rebre un tractament mèdic. Aquests permisos es donaven amb comptagotes i moltes vegades no arribaven mai. Des de l’octubre de 2023, després dels atemptats de Hamas en territori israelià en què van perdre la vida 1.200 persones i unes 250 van ser preses com a ostatges, els palestins que tenien doble nacionalitat o un salconduit van poder marxar de la Franja, però fa més d’un any que les portes estan totalment tancades. Només han aconseguit sortir persones comptades, essencialment alguns malalts molt greus, universitaris amb beques en altres països i algunes persones per raons de reagrupament familiar.
Malgrat el bloqueig, que va convertir Gaza en molt dependent de l’ajuda humanitària, en aquest territori palestí sempre s’aconseguia una patata, uns ous o una síndria per alimentar-se, per molt pobre que es fos. A més, abans que comencés aquesta guerra entraven a la Franja cinc-cents camions d’ajuda humanitària al dia. Avui, per arribar a aquesta xifra calen setmanes. L’assistència hi entra amb comptagotes o directament no hi entra, i els dos milions d’habitants s’han quedat setmanes i fins i tot mesos sense farina, combustible, productes d’higiene, llet en pols per als nens i altres béns de primera necessitat.
Una fundació opaca
Paral·lelament, s’han posat en marxa diversos punts de repartiment d’ajuda, sobretot menjar, orquestrats per una fundació opaca impulsada pels Estats Units i Israel, en els quals han mort diversos centenars de gazians famolencs. El sistema representa tot l’oposat al que ha de ser l’ajuda humanitària, segons els experts. «Demanen a la gent que camini diversos quilòmetres per arribar a un d’aquests punts. Una vegada allà esperen entre set i vuit hores, en situacions humiliants i sense saber si aconseguiran sortir d’aquí amb una mica de menjar. En aquest temps poden ser tirotejats per franctiradors, ser blanc d’un obús de tanc o acabar bombardejats des d’un helicòpter. El que mata de fam, humilia i assassina pot donar menjar i assistència humanitària a les seves víctimes? És kafkià», afirma Raji Sourani, director del Centre Palestí per als Drets Humans (PCHR, per les sigles en anglès).
Paradoxalment, la solució a la fam es troba físicament molt a prop. Centenars de camions, principalment d’organitzacions de l’ONU, carregats de menjar, medicaments, material mèdic, lones per a tendes de campanya i combustible, esperen a pocs quilòmetres de la tenda de campanya de l’Ahmed i la seva família.
Des de l’octubre de 2023, Israel ha matat gairebé 500 treballadors humanitaris palestins a Gaza, dels quals més de 300 treballaven per a organitzacions de l’ONU.
Però la realitat és que, encara que les bombes cessin i l’ajuda humanitària entri, a través de les organitzacions que tenen l’estructura i la credibilitat per repartir-la, a Gaza no hi ha avui les condicions mínimes perquè la vida de la gent es posi en marxa de nou. Algunes xifres de l’ONU donen idea de l’enfonsament d’una societat sencera: menys del 5 % de les terres cultivables continuen aptes per a la sembra, un 92 % dels habitatges estan destrossats o danyats, el 90 % de les escoles necessitaran ser reconstruïdes totalment o rehabilitades abans de tornar a rebre alumnes, i un milió de nens, és a dir, pràcticament tots, necessiten assistència psicològica.
Fins quan
Gaza és una ratera. N’hi ha prou amb veure un mapa per adonar-se’n. La majoria de la població està concentrada en menys del 20 % dels 365 km² de superfície del territori. La resta són zones ocupades militarment per Israel o de combat, de les quals els civils han rebut l’ordre de marxar. Els presoners de Guantánamo tenen més espai que un gazià en aquest moment, segons l’organització humanitària Euro-Med Human Rights Monitor.
I la mort cada dia ronda més a prop. «Avui no és un bon dia. Han matat dos amics; Frans, que era una dibuixant de gran talent, i Ismail, periodista. Estaven en un lloc on servien cafè a prop de la platja. També hi havia un aniversari infantil. Ha estat una massacre», sanglota per telèfon Bashar, periodista gazià referint-se al bombardeig del cafè Al Baqa, el 30 de juny, en el qual van morir, almenys, 24 persones en un atac que, segons l’exèrcit israelià, es va deure a la presència de membres de Hamas a la zona.
Raji Sourani apunta que hi ha morts que semblen un intent deliberat de fer desaparèixer tota una societat enmig d’una impunitat total. «Aquests dies, Israel va matar Marwán Al-Sultan, un prestigiós cardiòleg, un dels últims que quedaven a Gaza. Havia sobreviscut al setge de l’Hospital Indonesi, del qual era director i on va ser testimoni de grans atrocitats, i va morir en el bombardeig de casa seva, al costat de la seva família», deia, a principis de juliol.
Passaria tot això, amb la mateixa intensitat, si una cadena de televisió com la CNN transmetés en directe des de la Franja cada dia per al públic estatunidenc?
Passaria tot això, amb la mateixa intensitat, si Israel permetés l’entrada de la premsa estrangera a Gaza, si una cadena de televisió com la CNN transmetés en directe des de la Franja cada dia per al públic estatunidenc? Des de l’octubre del 2023, Israel ha matat més de 200 reporters gazians, els nostres únics ulls en aquesta guerra.
La pregunta és fins quan. Fa anys, no tants, bastava que Israel aprovés la construcció d’un centenar de noves cases en una colònia de Cisjordània, perquè la Unió Europea es posés les mans al cap i emetés una denúncia o el govern dels Estats Units fes un toc d’atenció. Ara, els principis humanitaris internacionals i les regles de la guerra s’obliden cada dia, en les paraules i en els actes, davant del silenci més trist i còmplice d’aquest món que és el nostre. El de tots.






























































































