Els cabells blancs eren hegemònics aquell dimarts al matí en el burgès districte XVI de París. Centenars de persones es van concentrar el passat 21 d’octubre a la cantonada del carrer Pierre Guérin, davant del domicili de l’expresident francès Nicolas Sarkozy. Louis Sarkozy, el més mediàtic dels quatre fills del que fou cap d’Estat de França entre 2007 i 2012, havia convocat aquella reunió pública per donar suport al seu pare. El motiu no era gaire gloriós, més aviat tot el contrari: aclamar-lo abans de la seva entrada a la presó de la Santé, al sud de la capital francesa.

«Nicolas president», van cridar els concentrats quan l’exmandatari va sortir del seu immoble agafat de la mà de la seva esposa, la cantant Carla Bruni. I van acompanyar amb el càntic de la Marsellesa la teatral pujada al cotxe que va portar-lo al centre penitenciari. Allí ha complert part de la pena de cinc anys de presó, després d’haver estar condemnat per un delicte d’associació il·lícita pel cas del finançament de la campanya presidencial de 2007 per la dictadura líbia de Moammar al-Gaddafi. La concessió de la llibertat provisional el 10 de novembre, però, no treu la dimensió històrica de la seva estada entre reixes: ha estat el primer expresident empresonat des del començament de la Cinquena República.

«El seu empresonament resulta un símbol de la profunda crisi política que travessa França des de la incompresa decisió del president, Emmanuel Macron, de convocar les eleccions anticipades de l’estiu de l’any passat», explica a política&prosa la politòloga Virginie Martin, professora a la Kedge Business School. Enmig de la inestabilitat gairebé crònica en el país veí, Sarkozy ha tornat a ser protagonista. La coincidència de la seva entrada a presó amb el desgavell polític a França, que diversos analistes descriuen com una crisi de règim, ha reforçat la dimensió simbòlica i històrica d’aquest fet. Ha estat finalment una simptomàtica analogia del destí.

Tot i que la seva presidència es va limitar a cinc anys, Sarkozy ha estat el dirigent més influent de la dreta francesa en aquest segle XXI. Des de la gènesi de «l’hiperpresidencialisme» fins a l’apropament dels hereus del gaullisme a les tesis i estratègies electorals del populisme xenòfob dels Le Pen, el seu mandat va alimentar algunes de les tendències actuals.

L’aleshores ministre de l’Interior va irrompre a principis de segle amb la promesa d’una «ruptura» respecte a la presidència de Jacques Chirac (més moderat). Finalment, la seva etapa a l’Elisi va suposar un punt d’inflexió per al conservadorisme francès. No només va representar un punt i a part respecte al chiraquisme, sinó també envers l’herència del general Charles de Gaulle, pare fundador de la Cinquena República. A partir d’aquell moment, la droite ha donat l’esquena de manera progressiva al fet d’encarnar una dreta humanista, amb una fibra social i intransigent amb el nacionalisme radical.

PUBLICITAT

Presumir de ser un rebel

Sarkozy va demostrar a principis de segle un talent evident a l’hora de presentar-se com l’encarnació d’aquella «ruptura». Fins i tot va reescriure la seva biografia personal per donar-se la imatge d’un rebel i d’un pària en l’univers de les elits, encara que es tractava d’un professional de la política amb una carrera en les institucions de més de dues dècades.

Nascut el 1955 en l’acomodat districte XVII de París, fou el segon fill (d’un total de tres) d’un matrimoni format per un aristòcrata hongarès que havia emigrat a França i una mare francesa amb arrels gregues i jueves sefardites. La separació dels seus pares va resultar un sotrac en els primers anys de la seva vida. No només això, sinó que també fou un element biogràfic que va utilitzar per presentar-se com un home fet a si mateix després d’una infància marcada presumptament per traumes familiars i mancances materials.

«És cert que no va estudiar a l’Escola Nacional de l’Administració (ENA) –la incubadora de les elits on es van formar Chirac, Macron o François Hollande–, però tampoc no va créixer en una família d’obrers. Es tracta d’un fill d’una petita burgesia», recorda Ludovic Vigogne, reporter al diari liberal L’Opinion i coautor de la biografia Nicolas Sarkozy: De Neully à l’Elysée. En realitat, la seva trajectòria resulta força ortodoxa. Com fan molts polítics, va estudiar Dret i, just un any després d’haver obtingut el títol d’advocat, es va convertir, amb 28 anys, en l’alcalde de Neuilly-sur-Seine, una de les localitats més riques de França, situada a la perifèria oest de París.

Sarkozy va ser l’integrant més jove del Govern del conservador Édouard Balladur, en què va exercir com a portaveu i responsable del Pressupost entre 1993 i 1995. La seva carrera, però, va quedar marcada pel seu rol com a ministre de l’Interior a principis dels 2000. «Esteu farts d’aquesta banda de delinqüents fastigosos? Us n’alliberarem», va dir a finals d’octubre de 2005, poc abans que esclatés la revolta de les banlieues (barris perifèrics) d’aquell any. Aquelles famoses declaracions van resumir el seu estil directe i amb unes dosis considerables de populisme.

La campanya del 2007

«Durant la seva etapa a l’Elisi, no va abandonar mai l’uniforme de ministre de l’Interior», assegura Martin. A més de la centralitat de qüestions com ara la immigració i la seguretat, aquesta figura del president-xerif es va reflectir en la importació d’una sèrie d’estratègies polítiques i discursives que havia utilitzat el Partit Republicà als Estats Units. N’eren un bon exemple les seves referències a una suposada «decadència nacional», les crítiques furibundes contra el Maig del 68 i «el pensament únic de l’esquerra» o la reivindicació «d’una dreta sense complexos».

També va destacar per una habilitat evident a l’hora de contribuir a un canvi en la percepció del conflicte social. En comptes de la clàssica lluita de classes, va alimentar la divisió dins de les classes treballadores establint una frontera entre aquella França popular «cansada d’haver d’esforçar-se constantment» i «la república dels assistits», acusada de viure de les ajudes de l’Estat. De fet, Sarkozy no dissimulava la seva ambició de portar a terme una lluita ideològica. «M’he apropiat de l’anàlisi de Gramsci: el poder es guanya a través de les idees», afirmava en una entrevista per al diari Le Figaro.

Basada en el fet d’assumir de manera més cristal·lina els valors neoliberals, sumar-hi unes dosis de nacionalisme i interessar-se pels temes predilectes de l’extrema dreta (seguretat, immigració i islam), aquella estratègia va resultar un èxit en les presidencials del 2007, comicis probablement alterats –tot sigui dit– pels petrodòlars libis. L’aspirant conservador es va imposar a la socialista Ségolène Royal després d’haver seduït des de la primera volta l’electorat de l’ultradretà Jean-Marie Le Pen. «Va aconseguir que els vots del candidat del Front Nacional (FN) passessin del 17 % el 2002 al 10 %. Però és cert que es va beneficiar del declivi del Le Pen pare, que era el personatge més vell de l’escena política», recorda el politòleg Jean Petaux.

No obstant això, l’èxit de la campanya de 2007 va ser el pecat original de la droite. Durant la seva presidència, Sarkozy va insistir a picar l’ullet a l’electorat ultra. Va legitimar els discursos del FN amb la creació d’un Ministeri de la Immigració o amb la seva proposta d’un debat sobre la identitat nacional. El resultat de tot plegat va ser que Marine Le Pen obtingués el 18 % dels vots en la primera volta de 2012, que en aquell moment va ser el millor resultat en la història dels lepenistes. Els votants començaven a preferir l’original en lloc de la còpia.

Condemnat per corrupció

A més de la banalització de la xenofòbia i del nacionalisme radical, la presidència de Sarkozy va estar marcada per la crisi financera de 2008. Tot i que la seva promesa «d’una refundació del capitalisme» va quedar en un miratge, la seva gestió va evitar que França sofrís unes retallades tan dures com les que es van produir a Espanya, Grècia o Portugal. Tanmateix, això no va impedir que es confrontés a una onada de manifestacions multitudinàries el 2010 en contra de l’augment de l’edat mínima de jubilació de 60 a 62 anys.

Tampoc no el va ajudar la seva connivència amb les elits econòmiques; per exemple, amb el famós episodi de les seves vacances en el iot de Vincent Bolloré, propietari de Vivendi i que actualment és un dels principals promotors mediàtics d’un trumpisme a la francesa. La majoria dels ciutadans estaven farts de Sarkozy el 2012. I així es va reflectir en la seva derrota davant d’un poc carismàtic Hollande, candidat del Partit Socialista.

Els múltiples casos de corrupció l’han empès des d’aleshores cap a l’infern polític. A més de la vergonyosa trama amb la dictadura líbia de Gadafi –règim que va contribuir a enderrocar el 2011 liderant una operació militar internacional, les vertaderes motivacions de la qual resulten tot un misteri, encara més després de la sentència recent–, l’expresident ha estat condemnat amb penes de presó en dos altres affaires. En concret, per haver corromput un jutge i per haver finançat de manera il·legal la seva campanya presidencial de 2012 a través d’un sistema de factures falses. També podrien jutjar-lo pel presumpte suborn a l’intermediari Ziad Takieddine i per la concessió a Qatar del Mundial de 2022.

PUBLICITAT

El seu historial de corrupteles ha afavorit el declivi de la dreta tradicional, atrapada des de fa vuit anys en una pinça entre el macronisme i el lepenisme. Els militants conservadors li van donar l’esquena en les primàries de novembre de 2016, en què va quedar tercer i que van precipitar la seva retirada oficial de la política. Malgrat això, «és encara un referent per a una part dels dirigents i els simpatitzants del partit Els Republicans (formació que va rebatejar el 2015)», afirma Vigogne. «Molts d’ells veuen la seva campanya del 2007 com un model», afegeix.

Aquest periodista explica, però, que «una part dels dirigents d’Els Republicans estan decebuts amb ell pel fet que el 2022 no va donar suport a la seva candidata, Valérie Pécresse, ja que va preferir ajudar Macron a aconseguir la seva reelecció». L’exemple del seu comportament en les últimes presidencials reflecteix quin ha estat el seu rol en els últims anys: el d’un actor influent entre bastidors –amb un paper semblant al de José María Aznar a Espanya– que intenta moure els fils gràcies al seu pes entre la classe política, però també gràcies als seus vincles amb alguns dels empresaris més importants del país, com ara Bolloré, Bernard Arnault (president del gegant del luxe LVMH) o Nasser al Khelaïfi, president del París Saint-Germain.

Egocentrisme hipertrofiat

«L’única passió de Nicolas Sarkozy és Nicolas Sarkozy», assegurava fa uns anys François Fillon, que va ser el seu primer ministre entre 2007 i 2012. Aquest egocentrisme hipertrofiat ha resultat palpable en els últims anys. L’expresident ha passat de viure una lluna de mel amb Macron mentre aquest li feia cas i reciclava alguns dels seus lloctinents (Gérald Darmanin, Rachida Dati…), a criticar-lo obertament després que li retiressin, el juny, la medalla de la Legió d’Honor.

L’excap d’Estat va respondre a aquella decisió reunint-se, el juliol, amb Jordan Bardella, l’ambiciós número dos dels lepenistes. I al setembre va defensar que la millor solució a la crisi actual consistia en unes noves eleccions i una majoria del partit de Le Pen. Pocs dirigents deuen haver contribuït tant com ell a apropar l’extrema dreta a l’Elisi.