Una inauguració de temporada operística marca normalment la línia que el teatre seguirà durant els mesos següents. La del Liceu, que s’ha obert amb Don Pasquale, de Gaetano Donizetti, ens diu dues coses. La primera, que el teatre de La Rambla continua mantenint la voluntat de donar espai a les joves veus de casa com ja va fa fer la temporada passada, unes veus de molt gran nivell. La segona, que el que dominarà aquesta nova temporada seran les òperes de tota la vida, les més vistes i revistes, sobretot italianes com Il trovatore i Macbeth, ambdues de Verdi; Il trittico, és a dir Il Tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi, de Puccini, i Tosca, del mateix compositor. Hi haurà una òpera francesa, Manon, de Massenet; un Parsifal que acontentarà als wagnerians que s’han vist privats de la música del mestre de Bayreuth les dues darreres temporades, i els amants de l’òpera antiga tindran L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi.
Deia el director artístic Víctor Garcia de Gomar quan va presentar la temporada que aquesta no és «un panteó de títols il·lustres». Tanmateix, s’hi assembla molt. Correspon a dues dones la parcel·la contemporània. La compositora Raquel García-Tomás hi estrenarà la seva òpera Alexina B. i la performer Marina Abramovic presentarà el seu espectacle 7 Deats of Maria Callas que ja ha portat amb èxit a diversos teatres.
Don Pasquale no és una òpera de les més representades ni molt representativa del Liceu. La d’aquesta inauguració, tot i haver estat molt correcte, no passarà a la història o, si ho fa, serà pel debut al teatre d’un tenor. El més positiu de tot ha estat poder escoltar a Carlos Chausson en el paper protagonista del vell xaruc i repatani, i a Sara Blanch i Xabier Anduaga en el dels joves Norina i Ernesto. El baix-buffo està acomiadant-se dels escenaris, però amb el seu Don Pasquale va demostrar que encara està en bona forma vocal, i que el seu cant sillabato no ha perdut ni el fraseig ni la velocitat ni la claredat gairebé impossible del text. I també va fer evident el domini escènic del personatge. El Liceu ha estat molt avar amb Chausson. El seu Don Pasquale hauria de ser l’homenatge del teatre a una llarga i esplendorosa carrera que l’ha portat a triomfar arreu.
El debut al qual ens referíem era el d’Anduaga amb un Ernesto per recordar. Al tenor líric l’havíem vist a Hamburg abans de la pandèmia interpretant a Don Ramiro de La Cenerentola (Rossini) i si ja llavors demostrava ser una veu idònia per al bel canto, els dos anys que han passat confirmen amb escreix totes les expectatives que llavors ja es feien evidents. Ara el que li falta és una millor prestació actoral. En qualsevol cas, si res s’espatlla, hi ha tenor dels de debò.
Anduaga, Filonczyk, Blanch i Chausson, en una escena de ‘Don Pasquale’ al Liceu. Fotografia de David Ruano.
Sara Blanch que ja va enlluernar als liceistes la temporada passada amb la Reina de la nit (Die Zauberflöte) i amb Zerbinetta (Ariadne auf Naxos), ho torna a fer en aquest Don Pasquale. La soprano ho té tot per interpretar el paper de la jove disposada a totes les intrigues per aconseguir Ernesto i alhora donar una lliçó al vell que la vol per esposa. Té la veu, l’afinació, la picardia i la comicitat necessàries. El quart personatge d’aquesta òpera de Donizetti és el Doctor Malatesta, l’intrigant de la història. L’interpretava el baríton polonès Andrzej Filończyk, una altra veu jove, molt correcte, que semblava, però, un pèl cohibit davant la solidesa vocal i teatral de Chausson, amb una dicció de l’italià una mica aproximada. David Cervera en el paper de notari completava el repartiment vocal. Pablo Assante, director del cor des de fa pocs mesos, encara té molta feina a fer. Les prestacions vocals del conjunt van ser desiguals, sobretot pel que fa a les entrades irregulars.
Dirigia l’orquestra Josep Pons, responsable musical del teatre. Molt s’havia comentat aquesta aproximació seva al bel canto tractant-se d’un repertori molt allunyat del que millor domina. Tanmateix, la seva professionalitat va fer que aquest Don Pasquale funcionés amb les seves dosis de lirisme, comicitat i romanticisme.
La posada en escena que firma Damiano Michieletto, actualitzada avui dia amb vídeos inclosos, és de les que no molesten al públic. Ni fu ni fa. És a dir, oblidable. A qui perjudicava i molt era a les veus, perquè l’escenografia és totalment oberta de manera que el so es perdia en la immensitat d’un gran escenari com és el del Liceu. Hi havia moments en què l’orquestra tapava a les veus, però el problema no era del director ni dels instrumentistes.
Aquest Don Pasquale té un segon repartiment en què el teatre manté l’aposta per les veus joves, d’aquí, i que ja han demostrat la seva vàlua. El baríton Carles Pachón interpreta al Doctor Malatesta i la soprano Serena Sáenz. el de Norina.
De la inauguració d’aquesta temporada amb l’òpera de Donizetti ens queden, doncs, les veus. La resta, poca cosa.
