El partit d’Abraham Lincoln s’ha convertit en el de Donald Trump; el partit arrelat al Sud ha esdevingut el punt de trobada de segments socials i minories molt diverses. El Partit Republicà ha consolidat un vot homogeni dins un entramat social molt complex que pretén rescatar el país d’una suposada decadència mitjançant un retorn als orígens; el Partit Demòcrata vol salvar els trets essencials i les senyes d’identitat del sistema creat pels pares fundadors i assentat amb el desenllaç de la guerra civil (1861-1865). Es diu que el republicà Ulysses Grant es referia sempre als del «sud vençut» per identificar els demòcrates; Donald Trump diu que Kamala Harris és comunista. Potser és massa esquemàtic presentar així la mutació dels dos grans partits durant el darrer segle i mig, però el cert és que a l’elecció del 5 de novembre, a les pulsions polítiques dels votants és fàcil descobrir-hi trets molt substancials d’aquest intercanvi progressiu de papers.

Fa menys de cinquanta anys, a un episodi de la telesèrie Fama, un pare aconsellava al seu fill: «Vota demòcrata, però si van mal dades, vota republicà». La barrera entre els dos partits era extraordinàriament porosa, fruit d’una dinàmica històrica molt concreta, amb capítols determinants: la Gran Depressió, el New Deal de Franklin D. Roosevelt, Hiroshima i Nagasaki, la presidència amb trets paternals de Dwight D. Eisenhower, l’herència kennediana i la defensa dels dret civils de Lyndon B. Johnson, la guerra de Vietnam, les trampes de Richard Nixon i la decepció de Jimmy Carter.

Ronald Reagan va practicar un anomenat per alguns «conservadorisme compassiu», continuat per George H. W. Bush; Bill Clinton fa formar en el bàndol més aviat teòric de les terceres vies en ple desgavell de Rússia; i aleshores van arribar George W. Bush amb els neocons, el trauma de l’11-S, les guerres d’Afganistan i d’Irak i la gran crisi financera de 2007-2008. La porositat se’n va anar en orris, la crisi de les classes mitjanes, els fluxos migratoris i la mobilització de les minories per portar Barack Obama a la Casa Blanca van activar una mobilització simètrica d’un conservadorisme amb antecedents al Tea Party, un conservadorisme esglaiat pel reformisme moderat d’un president negre.

A un episodi de la telesèrie Fama, un pare aconsellava al seu fill: «Vota demòcrata, però si van mal dades, vota republicà». La barrera entre els dos partits era extraordinàriament porosa.

A un show gun –una fira d’armes a l’aire lliure–, principis dels anys 90, al nord de l’estat de Texas, hi van penjar aquest eslògan a l’entrada: Protect yourself, you are alone (protegeix-te, estàs sol). La gran contradicció era que al costat de l’entrada a l’esplanada on es venien armes de tota mena, hi havia dos cotxes de policia i uns quants agents, és de suposar que per protegir a venedors i clients. Uns quants anys més tard, l’octubre de 2009, a una conferència que va pronunciar a la Universitat de Nova York, Tony Judt va formular la següent pregunta: «Perquè aquí, als Estats Units, tenim tanta dificultat fins i tot per imaginar un tipus diferent de societat, sense les disfuncions i les desigualtats que tant ens preocupen».

PUBLICITAT

Punts de vista irreconciliables

Una resposta versemblant a la pregunta de Judt la inclouen Alain Frachon i Daniel Vernet al seu assaig L’Amérique messianique (2006) citant Leo Strauss, que a Sobre la tirania pressuposa l’existència d’un «ordre etern immutable dins el qual es desenvolupa la història i que no està de cap manera afectat per la història». Qui sap si Judt arribaria avui a la conclusió dels que pensen que el que ha passat és que s’han concretat dos conglomerats diferents de ciutadans, amb punts de vista irreconciliables: els seguidors de Trump, atrets per un cabdillisme arrogant i un neguit identitari; els que desitgen la victòria de Harris perquè temen amb bastanta raó que la democràcia està en joc. El que és més que segur és que Trump no ha llegit Strauss ni té notícia de la seva existència.

Avui és impensable que algú de l’entorn de Trump avisi dels riscos derivats de la influència del complex militar-industrial com va fer Eisenhower el 1961, durant el seu discurs de comiat de la presidència.

Quan Joe Biden declara que hi ha coses més importants que mantenir-se al poder es refereix justament a això. El Partit Republicà ha abandonat el tarannà moderat i conciliador del passat, que Matthew Continetti esmenta al darrer número de Vanguardia Dossier. Avui és impensable que un candidat republicà, un càrrec electe, algú de l’entorn de Trump avisi dels riscos derivats de la influència del complex militar-industrial com va fer Eisenhower el 17 de gener de 1961, durant el seu discurs de comiat de la presidència. Make America Great Again significa tornar al perfil wasp, proteccionisme econòmic, aïllacionisme, gestió expeditiva de les grans crisis –Gaza, Líban, Ucraïna– i castigar als europeus per les seves inquietuds socials i la seva despesa insuficient en defensa.

Adhesió incondicional 

Avui és impensable imaginar que un polític del caire de John McCain, candidat a la presidència el 2008, pogués sobreviure a l’atmosfera trumpiana; fins i tot s’hi ofegaria algú tan extremadament conservador com Mitt Romney, candidat el 2012. La simple crítica interna no té cabuda al sí del Partit Republicà, colonitzat per Trump fins a l’agrupació més petita al lloc més allunyat; l’adhesió al líder és incondicional i il·limitada.

S’ha produït als Estats Units allò que la salut democràtica d’una comunitat ha de procurar que no passi: que fent només tres preguntes a qualsevol potencial votant es pugui deduir amb un marge d’error molt petit de quin peu calça. Només en societats democràtiques molt fracturades això és possible perquè s’han tallat les comunicacions entre sensibilitats diferents que fan possible les posicions intermèdies. Una articulista de The New Republic, Susan Milligan, que no da puntada sin hilo, es pregunta en el seu darrer article què dimonis està passant quan ja està clar, a diferència d’abans, que no és l’economia la que fixa la divisòria. El que de debò prevalen són els ingredients emocionals característics de la polarització extrema on no hi ha manera de construir un pont sobre aigües turbulentes.

La simple crítica interna no té cabuda al sí del Partit Republicà, colonitzat per Trump fins a l’agrupació més petita al lloc més allunyat.

És interessant observar com els integrants de totes les noves realitats socials han estat acollits al camp demòcrata i han provocat rebuig en el republicà. O una incorporació molt matisada, recelosa de novetats tan rellevants, entre moltes altres, com el feminisme i els drets reproductius de les dones, el paper de la comunitat afroamericana, la diversificació dels models de família i el mestissatge cultural fruit de les darreres onades migratòries. De tal manera els mecanismes socials han funcionat d’aquesta manera que s’ha accentuat una estructura en capes al Partit Demòcrata, una superposició d’electorats de procedències molt diferents que confirma la percepció dels darrers estudis estadístics sobre la seva bossa de vots. Com explica Susan Milligan, «els votants estan més inclinats a decidir quin candidat els agrada, i després adaptar-se als problemes que els envolten», un mecanisme de decantació del sufragi no especialment favorable a l’enfoc republicà de la campanya.

PUBLICITAT

Electoral de refresc

A partir de les successives reeleccions de Franklin D. Roosevelt, el Partit Demòcrata va incorporar a la seva estratègia general la captació de nous actors polítics, etiquetats com minories. Han evitat els demòcrates entrar a la guerra cultural de forma directa i, en canvi, han intentat buscar electorat de refresc a les societats urbanes i al flux de joves professionals que poc a poc estan canviant la composició social d’estats tradicionalment republicans –les causes són molt diverses–, mentre que als estats poc poblats, on té gran importància el sector primari, l’estancament demogràfic és un tret característic.

És interessant observar com els integrants de totes les noves realitats socials han estat acollits al camp demòcrata i han provocat rebuig en el republicà.

Això explica en part tant les dues derrotes en vots populars de Donald Trump davant Hillary Clinton (2016) i Joe Biden (2020), com també l’error de càlcul de Clinton al concentrar la seva campanya en estats on tenia la victòria poc menys que garantida i oblidar en canvi els estats on ho tenia més difícil perquè, finalment, no va aconseguir guanyar a cap swing state i allà va perdre l’elecció.

Diu l’escriptor Richard Ford: «Els que donen suport a Trump volen volar els Estats Units».

Un exassessor del Partit Demòcrata que coneix abastament la lletra menuda de la seva història és del parer que la transformació del Partit Republicà en un aparell al servei de Trump desaconsella encarar de front la guerra cultural. Fer-ho seria equivalent a jugar sempre a camp contrari atesa la manipulació propagandística que ha fet l’expresident de la cultura tradicional, convertida molt sovint en caricatura. «Si es repassen els debats a la televisió des del Kennedy-Nixon (1960) fins ara és fàcil arribar a la conclusió que, fins els de 2016, les diferències en l’àmbit cultural eren mínimes menys en la qüestió racial», explica l’expert. I afegeix: «Va ser Trump qui va posar sobre la taula la guerra cultural, inspirat per Steve Bannon, i és Trump qui vol insistir-hi». Ras i curt: la guerra cultural és un mecanisme diferenciador que serveix per aguditzar la divisió i és una línia vermella que han traçat els demòcrates dins la seva evolució per a no traspassar-la. Els hi cal als demòcrates una mena de transversalitat cultural que sense grans escomeses dialèctiques els diferenciï dels republicans.

Una alteració genètica

Diu l’escriptor Richard Ford: «Els que donen suport a Trump volen volar els Estats Units». Pregunta Susan Milligan què carai està passant a Estats Units. I una resposta versemblant és que potser, tot plegat, s’explica per la desaparició en els fets, que no en el nom, del Partit Republicà, convertit en el Partit de Trump, deslliurat de la seva història, encara que els nens segueixen aprenent-se a les escoles el famós discurs a Gettysburg d’Abraham Lincoln el 1863: «El món no tindrà gran notícia ni recordarà per llarg temps el que aquí diem, però mai no podrà oblidar el que ells [els morts a la batalla] aquí van fer».

Aquest partit de Trump queda molt lluny del llegat de la dita revolució republicana que va seguir a la guerra civil, s’ha sotmès a una alteració genètica de conseqüències inquietants; els demòcrates van a la recerca d’un perfil que s’avingui a una societat en transformació on fa només trenta anys la idea dominant era la d’un món unipolar amb una hiperpotència –els Estats Units– comandant-lo. Ara tothom sap que allò no va ser massa més que el somni d’una nit d’estiu d’una societat educada en la creença de ser un poble predestinat amb una missió irrenunciable: organitzar el món a la seva imatge i semblança.