Cada país té el seu 98, la data ominosa en la qual es veu reflectit en els moments d’angoixa i incertesa. El 98 de França són els mesos de maig i juny de 1940, quan en poques setmanes les tropes de Hitler van derrotar l’Exèrcit francès i van obtenir un armistici que portaria a quatre anys d’ocupació i col·laboració, una taca que les dècades no han esborrat. «Jo pertanyo a la generació de 1940», deia aquesta tardor Régis Debray en un programa de la ràdio pública francesa. «I 1940 és un estigma per a mi. Jo tenia el sentiment d’haver d’expiar una falta, el podriment nacional que va ser la desbandada del 40», afegia el vell company del Che Guevara i més tard conseller de Mitterrand.

Quan les coses van mal dades en aquest país, quan la sensació de declivi sembla imparable, quan es fa evident que els governants se senten desbordats, sovint és aquella humiliació de fa 80 anys el que es recorda. Per això no és estrany que, durant la primera onada de la pandèmia de covid-19, la primavera passada, l’autèntic llibre de capçalera per a molts francesos no fos La pesta d’Albert Camus, sinó L’estranya derrota. En aquest llibre, redactat el mateix any de la desfeta davant dels alemanys, l’historiador Marc Bloch, que acabaria afusellat per la Gestapo, descrivia la derrota com un fracàs col·lectiu, començant per un Estat major persuadit erròniament que per guanyar la Segona Guerra Mundial només calia aplicar les lliçons de la Gran Guerra. Però l’«examen de consciència d’un francès», en paraules de Bloch, no deixava ningú indemne entre la classe dirigent: polítics, empresaris, sindicalistes, periodistes, acadèmics.

Les comparacions del present amb episodis extrems i traumàtics com 1940 sempre són arriscades. Distorsionen la percepció dels fets actuals tal com són, i indueixen a error. França, al contrari del que va dir el president Emmanuel Macron al principi de la pandèmia, no està en guerra: el SARS-CoV-2 no disposa d’un exèrcit de tancs ni d’una ideologia d’odi al darrere.

En els dos confinaments, la tecnocràcia francesa ha optat per la hiperburocratizació de la vida quotidiana.

El paral·lelisme amb 1940 seria un altre: la falta de preparació davant la catàstrofe que va sorprendre França desarmada davant del virus, els anys de desindustrialització que van acabar deixant el país en mans de la producció estrangera, la gestió deficient per part dels governants amb els missatges contradictoris sobre l’ús de les mascaretes, la celebració d’eleccions municipals quan el virus ja colpejava l’Hexàgon de ple, la paràlisi d’un Estat que es creia fort, però que en unes setmanes va quedar desarmat per l’enemic microscòpic.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Cap d’aquests errors no és exclusiu de França: els lectors a Espanya, on l’impacte del coronavirus ha estat encara pitjor, ho saben prou bé. Però això no és cap consol per als francesos. I encara ho va ser menys quan miren el seu veí a l’altra riba del Rin: Alemanya, amb 83 milions d’habitants, va arribar el desembre als 25.000 morts; França, amb una població de 67 milions, s’apropava als 60.000. L’economia alemanya s’encongirà el 2020 un 6 %, segons les previsions de l’FMI; la francesa caurà un 9,8 %. Des de la derrota el 1870 a la guerra francoprussiana fins al miracle alemany de l’última postguerra mundial i la reunificació del 1990, s’han repetit els moments en què París mirava Berlín (o Bonn) amb una mena de complex respecte als alemanys. L’any 2020 és un d’aquests moments.

 

«Absurdistan»

La crisi múltiple del coronavirus –sanitària, econòmica, política, social– ha permès posar a prova dos sistemes, els dos models respectius a Europa de democràcia centralitzada i federal. D’una banda, la França centralista i jacobina. Un país dirigit per un mandarinat d’alts funcionaris (els famosos enarques, formats a l’ENA, l’Escola Nacional d’Administració) altament preparats, però presoners d’actituds i rituals que poden dificultar les solucions imaginatives i eficients. Una tecnocràcia que, en els dos confinaments, ha optat per la hiperburocratització de la vida quotidiana, fins al punt que els ciutadans necessiten per sortir de casa un permís oficial… que es poden firmar ells mateixos («Absurdistan», va resumir el setmanari alemany Die Zeit).

A Alemanya es teixeix un consens entre els estats federals i la cap de Govern abans d’arribar a les decisions assumides per tothom.

Un Estat que, com en el segle XIX deia l’historiador francès Hippolyte Taine en comparar el seu país amb Alemanya, és «un gegant» amb «un centre potent, París, al bell mig d’un desert intel·lectual, la província». I un líder que, pel mateix sistema presidencialista de la Cinquena República i l’opressiva herència del General de Gaulle i la seva «monarquia republicana», és a la vegada fort i dèbil, perquè, sense un Parlament autònom ni els checks and balances de la democràcia americana, acumula quasi tots els poders i això l’exposa a quasi tota la responsabilitat i quasi tots els atacs.

De l’altra banda, l’Alemanya federal. Un país que en les últimes dècades ha aconseguit atenuar el procés de desindustrialització. Un model de consens: al contrari que a França, on el cap d’Estat decideix i després la resta executa (i només aleshores és l’hora del debat i de les crítiques), a Alemanya es teixeix un consens entre els estats federals i la cap de Govern abans d’arribar a les decisions assumides per tothom. Uns confinaments suaus i basats en la responsabilitat individual més que en la coerció. Una cap de Govern, la cancellera Angela Merkel, que és científica i pragmàtica i que, avalada pel crèdit en la gestió durant 15 anys al poder, s’ha guanyat els seus conciutadans amb un llenguatge transparent, lluny de l’ampul·lositat retòrica del francès.

«No pot creuar la barrera», ens va dir un policia alemany, al fotoperiodista Bruno Arbesú i a mi, una tarda de principis de maig en una carretera entre  Saarbrücken –la capital de l’estat alemany del Sarre– i la ciutat francesa de Forbach. Eren els últims dies de la fase més estricta del confinament i estàvem preparant per a El País un reportatge sobre l’Europa del coronavirus. La barrera marcava la frontera entre Alemanya i França, una frontera que des de feia dècades era invisible. Unes setmanes abans, les autoritats alemanyes havien tallat aquella i altres carreteres. A les principals autopistes hi havia controls als cotxes procedents de França.

El nord-est de França, fronterer amb els estats del Sarre, Renània-Palatinat i Baden-Württenberg, era un dels epicentres europeus de l’epidèmia («Coronaland», l’anomenava un reportatge de Le Monde), i els alemanys no estaven disposats a permetre que el virus saltés cap al seu costat.

 

Retorn de les fronteres

A la banda francesa, l’ambient era espectral: carrers buits i escassa circulació a les autopistes, un o dos hotels sense clients oberts a cada ciutat i algun control esporàdic per verificar que teníem dret a circular. A la banda alemanya, un diumenge al matí vam visitar una de les fonts del Danubi a la Selva Negra, i vam creuar-nos excursionistes de totes les edats a la muntanya: era un cap de setmana com qualsevol altre. Mentrestant, «Coronaland» era un paisatge glaçat, tot i el cel blau i la temperatura agradable de la primavera. En aquell viatge vaig entendre dues coses: com n’era de fàcil que les fronteres tornessin a Europa, perquè en realitat no havien desaparegut mai; i com la pandèmia, en contra del que s’havia dit, sí que respectava les fronteres.

Perquè el coronavirus, segons si es mirava d’un costat o d’un altre de la frontera, eren dues històries diferents. I aquestes dues històries es van repetir, amb variacions (les barreres es van aixecar, i no han tornat), a l’inici d’aquesta tardor, quan França ha hagut de reconfinar amb presses i amb mesures més dràstiques que a Alemanya, i que altres països europeus. Més tard, les coses van canviar: tot canvia en aquesta plaga, res no es pot donar per segur. Els contagis es van disparar a Alemanya i a mitjans de desembre la xifra diària de morts va arribar a apropar-se a mil. El país es va acabar confinant. A França, però, la sensació d’haver perdut peu respecte al veí durant la primera fase d’aquesta crisi persisteix.

«Seré brutal i me n’excuso: en la nostra representació del món i d’Europa, si s’haguessin de fixar dos camps, França estaria més a prop d’Espanya i d’Itàlia, pel que fa a la crisi, que d’Alemanya, Àustria i els Països Baixos», comentava la primavera passada Jérôme Fourquet, expert de l’institut demoscòpic Ifop i autor de L’archipel français, un retrat demogràfic i polític de les fractures franceses. Fourquet, que en aquella conversa va citar L’estranya derrota, de Bloch, parla de la crisi sanitària com d’un revelador del «desclassament» del seu país. «L’Estat centralitzat i poderós, amb cap escollit pel poble, quan arriba una crisi de veritat, resulta que no està preparat», va dir Dominique Reynié, director general del laboratori d’idees Fondapol.

 

Un experiment de governança

François Heisbourg, veterà especialista en geopolítica i conseller de l’International Institute for Strategic Studies, parlava d’un «sistema napoleònic» per referir-se al centralisme o jacobinisme francès. El seu judici sobre l’efectivitat d’aquest sistema era ambivalent. Va funcionar a l’hora d’organitzar mesures de solidaritat, com el trasllat de malalts en trens d’alta velocitat des de «Coronaland» a regions menys afectades pel virus. En canvi, va fallar a l’inici de la pandèmia amb els retards en la política de tests massius o, fins i tot abans, en la pèrdua dels estocs de mascaretes. «El sistema napoleònic és empipador quan es cometen errors, perquè aleshores les conseqüències d’aquests errors són napoleòniques», va dir Heisbourg. «En un sistema descentralitzat, si algú en un land o en una comunitat autònoma comet un error, a escala nacional aquest error pot quedar relativament reduït».

Demostra tot això que, contra una pandèmia, el federalisme funciona millor que el centralisme? La realitat és que ningú no sap amb certesa per què els efectes de la malaltia han sigut més cruels en uns països que en altres. Hi ha països federals com els Estats Units amb resultats desastrosos –795 morts per cada milió d’habitants–  i d’altres com el Canadà on la xifra és inferior a la meitat. És Àsia que ha guanyat Occident? Són els països autoritaris els que tenen les millors eines per afrontar la covid-19? Sí, hi ha països dictatorials com la Xina que de seguit van controlar el virus, però també democràcies com el Japó o Corea del Sud que se n’han sortit bé. No hi ha respostes definitives, i menys mentre la pandèmia no hagi passat del tot i es pugui analitzar en fred.

La covid-19 és un experiment de governança, un test d’estrès global que permet avaluar com reaccionen els països –els líders, les societats i també els sistemes polítics– en una situació extrema.  Qualsevol conclusió serà provisional. Una conclusió possible, mirant les xifres totals i el conjunt de la gestió des que fa un any va irrompre la pandèmia, és que, a Europa, una democràcia com l’Alemanya, basada en el consens i la descentralització, on molts actors participen de manera ordenada i lleial en la presa de decisions, ha donat de moment millors resultats que el centralisme de França, i encara millors que els d’aquesta Espanya que no sap si vol ser federal o jacobina. L’augment de casos i morts a Alemanya al desembre potser obligarà a matisar el balanç quan tot s’hagi acabat. El virus desconeix sistemes polítics. Qualsevol judici serà provisional.