La memòria recorda, la intel·ligència compara i l’enteniment estableix les seves regles: trenta anys després d’haver-se publicat per primera vegada, el lector d’El vas de plata d’Antoni Marí (Eivissa, 1944), continua quedant encantat amb un llibre que s’expressa en primera persona i que representa un procés d’autoconeixement, servit amb un llenguatge que és, sobretot, un treball de depuració, a la recerca de l’essencial amb la voluntat de dotar el text d’una capacitat sorprenent per suggerir idees, records i experiències.

El vas de plata no se situa gaire lluny d’un altre cas exemplar de la literatura que es deixa fecundar per la descoberta estupefacta de la maduresa, i és fàcil relacionar el llibre d’Antoni Marí amb La minyonia d’un infant orat, la història d’un Llorenç Riber infant fins que es converteix en escolà al monestir de Lluc, al nord de Mallorca: és l’evocació de les primeres hores d’una vida submergida en la naturalesa, però és també la crònica del camí que el mena fins a aquesta situació, el retrat d’un nen que va a l’escola, que es baralla amb un eixam d’abelles o que persegueix de nit l’òliba que nia a les golfes de la rectoria.

Al mateix temps, és també la crònica d’un itinerari que finalment el diposita a l’entrada de «la ciutat dels llibres»: els Salms de David, Ciceró i Tirant lo Blanc en seran els amfitrions, i tots tres textos ressonen amb veu pròpia a La minyonia d’un infant orat, en l’emoció pel llenguatge poètic i el do metafòric d’una natura que riu i canta i salta, en l’aprenentatge moral i en el traç d’un caràcter pouat en els clàssics llatins, i en l’abrandament i l’amor per la literatura catalana i la llengua que la forneix a la manera d’una correntia viva que brolla tant de les circumstàncies més quotidianes i elementals com de les profunditats de la parla medieval. No pot ser casual que, en la traducció castellana d’El vas de plata, l’avi del protagonista l’entretingui llegint en veu alta el llibre de Llorenç Riber.

Si s’intenta crear moments el màxim d’exacte possibles sense voluntat poètica aleshores això es torna poètic, deia Peter Handke.

Així com Joyce va reconvertir la religió en estètica, en literatura, Antoni Marí ha tingut present les catorze obres de misericòrdia i la seva ètica, des de «Donar beure a qui té set» fins a «Pregar déu pels vius i pels morts», per articular els capítols, o contes, o fragments de vida, d’El vas de plata, el relat de l’itinerari d’un adolescent que va adquirint consciència de si mateix mentre contempla amb innocència i admiració la vida corrent de l’entorn com si transités per una geografia domèstica plena de secrets i misteris, d’il·luminacions i obscuritats, d’anhels indefinits i de temors vagues, de fets banals que esdevenen de sobte un instant revelador, d’alguna premonició sobre el perfil que pot prendre el futur.

Mentre els adults fan la seva

En El vas de plata es presenten uns records d’infància i adolescència que el narrador evoca en primera persona des d’una maduresa que li permet reflexionar sobre les fragilitats i les inconseqüències d’anar-se fent gran, les il·lusòries temptacions d’heroïcitat viscudes d’amagat mentre els adults fan la seva, la lluita entre la timidesa i l’orgull i les paradoxes de la feblesa i la força, les complexes relacions entre els fills i els pares –i entre els homes i les dones–, l’aprenentatge de les argúcies per a convertir en més còmoda la supervivència, i tot adquireix una contundència notable gràcies a la il·lusió de naturalitat d’una prosa gens afectada, concisa, bella i moral, talment com si Antoni Marí escrivís de la mateixa manera que interpreta les partitures l’alumne de piano que el narrador escolta a les classes de música.

«Era una manera de tocar continguda, com si els sons quedessin reduïts a la mínima força expressiva […] Aquell intèrpret prescindia de totes les cadències i ornaments que poguessin interferir en la més clara dicció de la peça, i d’una manera gairebé matemàtica però intensa, anava interpretant i esgranant les notes impreses en el pentagrama. Era una manera humil, moderada i continguda d’interpretar, com si es prescindís del gust del propi intèrpret perquè la música sorgís tal com va ser concebuda pel compositor.» Si s’intenta crear moments el màxim d’exacte possibles sense voluntat poètica aleshores això es torna poètic, deia Peter Handke, i és així com Antoni Marí aconsegueix transformar en una lliçó d’habilitat narrativa la trivialitat de les estampes quotidianes que s’hi despleguen.

Perquè les experiències viscudes pel narrador d’El vas de plata no tenen cap punt d’insòlit, defugen les aventures sumptuoses i s’oposen als espasmes de la truculència o la sordidesa, com si no necessités anar contra res: els diumenges se’n va d’excursió a la muntanya amb el pare i els germans, els parents pròxims i llunyans li faciliten la primera targeta de presentació del món, visita un amic malalt –«l’amistat és com una extensió d’aquesta consciència perplexa que es va descobrint, a empentes i ensurts»–, estiueja a la finca rural de l’avi, un dia a la platja és tan perfecte que fins i tot s’oblida de comparèixer a dinar, i hi ha milers de coses que li semblen màgiques «perquè ocupaven llocs mentals com d’un altre ordre i d’un altre nivell, distint, de la realitat».

Antoni Marí aconsegueix transformar en una lliçó d’habilitat narrativa la trivialitat de les estampes quotidianes que s’hi despleguen.

Com si fos un combat entre la intel·ligència i la memòria, des de l’experiència del pensament, en El vas de plata Antoni Marí inventaria el procés de deixar enrere un món conegut per endinsar-se en un de desconegut, celebra l’estupor de veure de sobte la relació de les coses en un marc més vast, sent les seves connexions secretes, intueix les correspondències enigmàtiques entre l’infinitament gran i el pertorbadorament petit, i documenta el vol sinuós cap a la singularitat que s’emprèn a l’adolescència: en El vas de plata Antoni Marí narra l’auspici d’un adveniment, l’epifania de la llum, l’aprenentatge dels enigmes de la felicitat.

Antoni MaríEl vas de plata i altres obres de misericòrdia, Barcelona: Edicions 62, 1991. 125 pàgs.

La fatiga dels sentiments

El vas de plata és una novel·la de formació, el retrat d’una educació moral, la crònica d’un caràcter que es va construint a mesura que el narrador, en el seu camí cap a la identitat d’una vida nova –l’edat adulta, descobreix la pròpia consciència i la dels altres, topa amb els entrebancs de l’entorn, que l’entotsolen i el pertorben i l’ajuden a configurar el seu propi jo, experimenta la fatiga dels sentiments i el misteri inexplicable de la irresponsabilitat, accepta el regal perfecte de les formes diverses de l’amistat, aprèn a conviure amb la presència quotidiana de la malaltia i la mort, en un viatge que el porta lluny de la seva terra natal calibra d’una manera diferent el valor de les relacions familiars, i, perplex, agraeix el naixement de la sensibilitat artística, que li permet entrar «en un lloc de mi mateix que fins en aquell moment desconeixia i que em revelava un ordre nou i distint, no considerat ni percebut anteriorment».

Serà un moment difícil d’oblidar: molts d’anys després li servirà per transfigurar, mirant endins i mirant enrere, el vas d’alumini que el pare treia de la motxilla en arribar al cim d’un dels turons més inhòspits de l’illa d’Eivissa, i que omplia d’aigua fresca de la font tot introduint-hi un trosset de regalèssia, en un vas de plata, com si Antoni Marí afirmés el poder creador de la vida i el goig d’accedir-hi a través de la literatura. Al cap i a la fi, ja ho deia María Zambrano: la misericòrdia «es el soplo constante de la creación manteniendo el mundo».