La soprano Maria Hinojosa és una i trina (i no només perquè fa trinats), segons el programa del recital que va oferir amb Jordi Domènech al piano dins de la programació de tardor de l’hotel Monegal (Sant Llorenç dels Morunys) que portava per títol Les tres Maries, és a dir, la Maria barroca, la Maria romàntica i la Maria moderna. Començarem pel final perquè aquesta part va consistir en l’estrena absoluta de Vuit cançons desaforades compostes per Domènech amb una voluntat pedagògica i alhora de divertiment.
La idea del compositor amb aquest recull de cançons és la d’acostar els diferents caràcters vocals de la música contemporània als estudiants de cant perquè, segons va explicar, conservatoris i escoles de música ensenyen a cantar d’una manera determinada per interpretar Mozart o Rossini, posem per cas. Tanmateix, quan s’acaben els estudis és més fàcil poder estrenar una peça contemporània de cambra que no fer un Verdi ja d’entrada. Això és el que li va passar quan començava la seva carrera de contratenor. Es va trobar que en un dels seus primers compromisos, a Itàlia, va haver d’estrenar una peça contemporània en què havia de cridar i xisclar i ningú li havia ensenyat com fer-ho i, sobretot, com fer-ho sense prendre mal.
Cada una de les vuit cançons que el compositor ha escrit en aquesta mena de llibre d’exercicis treballa aspectes diferents del que demanen els compositors de música contemporània. Per exemple, el cant afinat i desafinat, vibrant o sense vibrar, els canvis en la tessitura amb salts sobtats a les notes agudes o les greus, i tants altres aspectes que es troben en les obres actuals.
Domènech dona un to molt humorístic i teatral a totes les cançons començant per la primera, Avant le concert que passa fora de l’escenari, mentre la cantant està escalfant la veu i no sap com combatre la mucositat provocada per una al·lèrgia inesperada. La segona cançó, Concerto ‘alla Berberian’, és una al·lusió a la primera esposa de Luciano Berio, Cathy Berberian, la cantant que va estrenar tantes obres del compositor avantguardista. Els textos de Lo renegaire són els divertits i recargolats renecs del capità Haddock, el personatge dels còmics de Tintin.
Plany porta un text de l’emperador Adrià i Chanson tapée el d’un poema de Jules Verne sobre una melodia d’una curiosa monja mallorquina que abans havia estat cupletista. Cançó expressionista alemanya és un sprechegesang, aquella manera de cantar parlat o de parlar cantant, sobre un text fet amb els noms de marques comercials germàniques. Aforismes moderns són frases cèlebres de Groucho Marx cadascuna de les quals reclama una actitud completament diferent per part del cantant. Per acabar, Caramba chumbera, amb la indicació Alla Yma Súmac, aquella cantant peruana capaç de passejar-se vocalment per cinc octaves i reproduir tota mena de sons, amb lletra de Terenci Moix i del mateix compositor.
Hinojosa ha fet del repertori contemporani la seva casa musical havent estrenat òperes de cambra com Andròmeda encadenada, d’Agustí Charles, Je suis narcisiste, de Raquel García-Tomás, o Dido Reloaded/Go Aeneas Go, de diferents compositors. Fa pocs mesos era la solista en l’estrena a L’Auditori de l’obra Abglanz, de Joan Magrané. La soprano té a més molt sentit teatral. Tot plegat va fer que l’estrena d’aquest conjunt de cançons desaforades dedicades a les diverses habilitats vocals i espais sonors de la música contemporània, acompanyades de lletres molt surrealistes, fos un gran gaudi per al públic. I és d’esperar que siguin d’utilitat per a estudiants de cant.
Aquesta era la Maria moderna, però abans, i sempre amb Domènech al piano, Hinojosa va ser la Maria barroca interpretant Eccelso trono de l’òpera Atenaide, d’Antonio Caldara, i dues àries de Georg Friedrich Haendel, Tornami a vagheggiar de l’òpera Alcina, i Tu del ciel ministro eletto, d’Il triomfo del Tempo e del Disinganno. La Maria romàntica va interpretar dues cançons del cicle Les nuits d’eté (Villanelle i L’espectre de la rose) d’Hector Berlioz. Per primera vegada va cantar lieder de Richard Strauss, Die Nacht i Waserrose, i d’Alban Berg, Die Nachtigall.
Hi va haver un bis d’aquells de traca i mocador, l’ària llarga i gens fàcil que canta el personatge de La Follia a la comèdia lírica Platée del compositor barroc francès Jean Philippe Rameau. Aquest propina després d’haver escoltat tot el programa, va confirmar que, posats a triar, ens quedem amb la Maria barroca i la contemporània.
Domènech està a punt de dir adeu a la seva carrera de contratenor (ho farà el dia 16 d’octubre al Kursaal de Manresa) per continuar dedicant-se a la composició, activitat en la qual ja té un llarg catàleg, i a la direcció d’òpera barroca.
