Shakespeare. Sempre cal tornar a Shakespeare. Amb els seus drames i comèdies ha alimentat a artistes de tota mena. El món de l’òpera no és una excepció i la que es considera la seva darrera obra escrita en solitari, The Tempest, tampoc, des dels temps de la grand opéra amb Fromental Halévy fins als nostres dies amb Thomas Adès. Però també amb Frank Martin (1890-1974), el compositor ginebrí de qui l’òpera de la ciutat on va nàixer ha presentat La Tempête per inaugurar la seva temporada. Ho ha fet amb una orquestra de solvència contrastada com la de la Suisse Romande, un director expert en la música de Martin com és Thierry Fischer, i un gran Stéphane Degout en el paper protagonista de Prospéro. La posada en escena de la britànica Netia Jones és el que falla en aquest retorn de l’òpera a la ciutat del llac Léman.

Martin, de qui aquest estiu a la Schubertíada de Vilabertran vàrem poder degustar el seu cicle de cançons Sechs monologe aus Jedermann, va començar a compondre l’òpera sobre l’obra de Shakespeare el 1952, en un moment de plena maduresa musical, quan ja havia creat un llenguatge ben propi. Per al compositor, The Tempest condensava la humanitat sencera. Prospéro, l’antic duc de Milà que uns anys abans ha estat foragitat pel seu germà Antonio amb el suport d’Alonso, rei de Nàpols, té el dilema de la venjança o la reconciliació. Fent ús dels seus poders màgics que ha après a l’illa deshabitada i misteriosa on viu amb la filla Miranda, es revenja fent naufragar el vaixell en què viatgen els usurpadors. Al final, però, Prospéro els perdona. La reconciliació queda segellada amb l’enamorament de Miranda amb Ferdinand, fill d’Alonso. És ben palesa la reflexió sobre l’ús del poder polític.

Segons deia Martin, el seu objectiu no era fer-ne una òpera ni escriure un llibret a partir del text de Shakespeare. Volia posar música a aquell text, volia que els intèrprets cantessin el que els actors diuen al teatre. De fet, l’òpera segueix el text de Shakespeare fil per randa (amb alguns talls) i tot en el mateix ordre que en l’obra de teatre. Com que el seu alemany era millor que el seu anglès, per ajustar la prosòdia Martin va fer servir la traducció canònica alemanya d’August Wilhelm Schlegel i així es va estrenar amb el títol de Der Sturm.

Martin va travessar tots els moviments musicals de la primera meitat del segle XX per acabar creant el seu propi llenguatge i a La Tempête hi són tots. Hi ha monòlegs de Prospéro de proporcions wagnerianes amb una línia greu molt ampla, però el personatge també destil·la cromatismes que fan pensar en Debussy. Les notes sincopades jazzístiques acompanyen els nobles italians mentre que un solo de saxòfon amb una escala dodecatònica acompanyen l’aparició del monstre Caliban. Els còmics Stephano i Trinculo tenen una música tirant a vulgar (volgudament), i molt del seu text és parlat.

PUBLICITAT

El personatge d’Ariel té un tractament particular tractant-se d’un esperit, concretament de l’aire. Una orquestra reduïda de cordes, flautes, trompetes, arpa i clavecí situada fora del fossat dona lleugeresa i misteri a les aparicions del personatge. El cor, també invisible, intervé només en les aparicions de l’esperit per cantar els Cinq chants d’Ariel, un cicle per a cor mixt a cappella que Martin havia escrit dos anys abans de l’òpera sobre textos de l’obra de Shakespeare.

L’estrena es va fer el 1956 a l’Òpera de Viena, teatre que havia encarregat la partitura, quan feia poc que havia reobert després de la guerra i va ser la primera òpera contemporània que s’hi va representar. Ernest Ansermet dirigia. Dietrich Fischer-Diskau l’havia de protagonitzar, però es va posar malalt. Una jove Christa Ludwig era Miranda, i Anton Dermota, Ferdinand.

L’òpera va arribar a Ginebra el 1967, però en una versió francesa que havia traduït Pauline Martin, lingüista, germana de compositor. També dirigia Ansermet i el protagonista era Ramón Vinay. Aquesta versió en francès és la que ara s’ha vist, però no al Grand Théâtre de Genève, tancat per obres de renovació. S’ha representat al Bâtiment des Forces Motrices, una planta hidràulica de finals del segle XIX situada al punt on la Roina surt del llac en direcció a Lió, la qual donava energia a la indústria de Ginebra i també servia per regular el nivell del llac. L’edifici industrial es va reconvertir en un auditori a finals del segle XX.

Stéphane Degout (Prospéro) a ‘La Tempête’, de Frank Martin, a Ginebra. Fotografia de Carole Parodi.

Aquest passat industrial generador d’energia va encaterinar a Netia Jones que firma la posada en escena, l’escenografia i el vestuari. Una frase de l’autor de ciència-ficció Arthur C. Clarke ho va acabar d’adobar. La frase diu que tota tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia. Així doncs, Prospéro no fa màgia, fa ciència. A l’illa s’ha muntat una sala de màquines des de la que vol controlar els fenòmens meteorològics gràcies a l’electricitat fins al punt de crear tempestes. Tanmateix, la idea no acaba de funcionar. Una torre metàl·lica i unes grans boles fan pensar en l’Atomium de Brussel·les, és a dir, anys cinquanta del segle XX. Tot plegat resulta antic, envellit i en alguns moments, fins i tot ridícul.

L’altre inconvenient és l’escassa direcció d’actors. En certa manera, a aquesta posada en escena li passa el mateix que a la producció de Le nozze di Figaro que firmava Marta Pazos al Liceu. Tot queda reduït a una idea atractiva, la qual, però, resisteix poc més de cinc minuts, mentre es reflecteix en una escenografia monumental que ha d’aguantar tres hores. En el cas de La Tempête hi ha l’agreujant que la partitura vocal es mou tota l’estona entre la declamació i el cant. O, com diu el director d’orquestra Fischer, “es podria descriure com un immens recitatiu”. En aquestes condicions, una direcció d’actors es fa més que necessària.

PUBLICITAT

Malgrat aquesta mancança, els cantants se’n van sortir molt bé. En primer lloc i amb diferència, Stéphane Degout en el paper protagonista de Prospéro. Aquesta és una part amb intervencions molt llargues i reflexives que el baríton va resoldre amb gran saviesa. L’emissió és neta i la seva dicció sempre va ser clara i ben entenedora. La seva interpretació va resultar realment emocionant al final de l’epíleg conclusiu quan, adreçant-se al públic, Prospéro demana que se li concedeixi la llibertat.

L’únic paper femení, el de Miranda, l’interpretava la soprano Catherine Trottmann amb una veu lleugera i radiant que s’ajustava a la perfecció al personatge de la noia de quinze anys que ha viscut des dels tres a l’illa i, de cop i volta, descobreix que hi ha un món i que hi ha l’amor. El tenor Julien Dran era Ferdinand, l’enamorat, també amb una veu jove i fresca. L’altra veu a destacar va ser la del baix Alex Rosen en el paper de Caliban, un personatge que dona molt joc vocal.

La resta de cantants van complir dignament començant per Nicolas Cavallier (Alonso), Edwin Crossley-Mercer (Sebastian), Léo Vermot-Desroches (Antonio), Christian Immler (Gonzalo) i Glen Cunningham (Adrian). Cal dir que, a falta d’un millor moviment escènic, més que nàufrags d’una tempesta, semblava que  ramblegessin pel passeig del Mont-Blanc. François Rougier i Christophe Gay eren els personatges còmics Trinculo i Stephano respectivament. Ariel era Joseph Chosson, un actor molt expressiu, vist sempre en una mena de pantalles i amb la veu passada per un sintetitzador.

Thierry Fischer és el gran defensor i divulgador de l’obra de Martin. Debutava com a director musical del Grand Théâtre de Genève amb aquesta Tempête després d’haver enregistrat la versió alemanya Der Sturm. Tenia al davant l’Orchestre de la Suisse Romande, una formació que també coneix molt bé el llegat musical del compositor ginebrí. El resultat va ser una interpretació de la partitura de gran claredat en les diferents formes musicals que Martin fa servir sense que en cap moment es pogués pensar com un poti-poti estilístic, ans al contrari. L’escena de la tempesta, plena de riquesa tímbrica, amb tota l’orquestra era neta i ben definida, però també les escenes íntimes entre els joves enamorats o l’acompanyament dels monòlegs de Prospéro. Arnaud Arbet dirigia l’orquestra i el cor entre bastidors.

Si musicalment i vocalment l’obra de Martin va funcionar molt bé, la falta de màgia escènica va convertir la tempesta en una nuvolada que no va acabar de desfermar-se.

Per acabar, dos apunts per fer enveja. El primer és la defensa del patrimoni musical de la ciutat en particular i de Suïssa en general que ha fet el nou director del Grand Théâtre de Genève, Alain Perroux, inaugurant la temporada amb una òpera de Martin. El segon és el programa de mà, en paper, d’aquells que ja fa anys que no hem vist per aquí, ple d’informació, de documentació i d’encertades i enriquidores reflexions al voltant de l’obra.

Òpera vista el 22 de setembre al Bâtiment des Forces Motrices de Ginebra.