Enguany es commemora el centenari del naixement de l’escriptor nord-americà Charles Bukowski (1921-1994). La seva vida i la seva obra, unides inextricablement, van ser motiu de nombroses polèmiques que no han minvat des de llavors. D’una banda, la seva popularitat com a poeta i narrador maleït ha continuat sent plenament vigent sense alts i baixos des que va morir, tant dins com fora del seu país i molt especialment en alguns països europeus, Espanya inclosa. Continuen proliferant edicions de la seva obra i grups i xats d’internet, gràcies a un públic lector de fidelitat entusiasta, com s’ha comprovat durant la celebració recent del XIV Festival Pepe Sales a Girona dedicat íntegrament a la seva figura. Però, de l’altra, una part considerable de la crítica especialitzada es resisteix encara avui a inserir-lo en el cànon establert dels grans autors nord-americans.

Bukowski, fill únic d’una família de classe mitjana baixa, es va criar a Los Angeles marcat per les pallisses i les humiliacions constants d’un pare violent i frustrat per l’atur durant la Gran Depressió, i, més tard, per sofrir un cas greu d’acne juvenil que li va desfigurar grotescament el rostre fins a provocar-li aïllament social.

Durant la joventut va adquirir un notable coneixement literari autodidacte a la biblioteca municipal, alhora que va desenvolupar una afició desmesurada per l’abús de l’alcohol. Després va passar una desena d’anys en la bohèmia absoluta i itinerant, vivint en ambients marginals i canviant contínuament de feina en condicions de precarietat extrema, degradat per un alcoholisme que fins i tot el va eximir d’ingressar a l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial. Després de patir un cas greu d’úlcera intestinal el 1955, es va establir definitivament a Los Angeles, on la seva vida va assolir un equilibri difícil quan va acceptar un lloc de treball a Correus que conservaria durant onze anys. Va aconseguir així alternar l’alcoholisme pertinaç i la ludopatia en l’hípica amb una dedicació notable a la poesia i als relats curts sense gairebé cap mena de reconeixement públic durant els anys 60.

Antiheroi nihilista

La seva vida va fer un tomb quan, ja en la cinquantena, la seva primera novel·la Post Office (Cartero, 1971) va aconseguir un èxit notable que li va permetre dedicar-se plenament a la literatura la resta de la vida. Relat ferotgement autobiogràfic, el protagonista del qual és el seu alter ego literari Henry Chinaski, la novel·la és un transsumpte fidel de les peripècies del seu passat recent, escrit en primera persona amb un estil directe de frases curtes i punyents, i un llenguatge colpidor i a vegades brutal, despietat i indecorós no exempt d’ironia i de sarcasme.

Va ignorar els fets transcendents del seu temps com la guerra del Vietnam, la guerra freda o els conflictes racials dels anys 60.

Aquest relat es complementa amb dues novel·les posteriors que giren la vista enrere. En la primera, Factotum (1974), es descriu de manera episòdica el món marginal dels anys 40 en el qual Chinaski recorre els ambients urbans habitats per aquells que ell mateix va anomenar desheretats. La segona, Ham on Rye (La senda del perdedor, 1982), ofereix una visió descarnada de la seva infància i adolescència amb una alta dosi d’humor corrosiu. Ambdues reflecteixen la seva condició d’antiheroi nihilista en què cap ideal és possible i cap idea no pot donar sentit al carnestoltes humà, costat fosc del gran Somni Americà que és un malson etern.

L’èxit de les novel·les de Bukowski va alterar del tot la seva condició de marginalitat, i en l’última fase de la vida la seva obra va aconseguir quotes altes de popularitat. La fama li va aportar també diners i comoditats en l’estil de vida, però ell va preferir conservar la imatge de personatge maleït, embriac, malsonant i erràtic, sempre allunyat de l’àmbit burgès i acadèmic, i de tot el que fes pudor d’establishment, al qual va seguir fustigant sense pietat.

Li agradava fer-ne gala públicament en els seus recitals, en els quals, com vaig tenir ocasió de comprovar personalment, bevia cervesa en abundància i fumava sense parar mentre recitava poemes irreverents davant d’una audiència captivada, que més aviat semblava la d’un concert de rock. Aquesta fama va augmentar amb l’èxit de la pel·lícula Barfly (1987) dirigida per Barbet Schroeder, amb guió del mateix Bukowski, i Mickey Rourke com a protagonista al costat de Faye Dunaway.

PUBLICITAT

Marginat, borratxo i busca-raons

La imatge que Bukowski va projectar d’ell mateix és la dels seus primers cinquanta anys com a personatge marginat, borratxo i busca-raons. L’alcoholisme va tenir, per cert, un paper primordial entre molts dels grans escriptors nord-americans del segle XX, afectats per aquest greu problema, que en aquest país va tenir trets de pandèmia social i va portar a imposar la Llei Seca (1920-1933). Però a diferència dels altres, Bukowski adopta una actitud desafiadora i orgullosa, altiva i alhora confessional, i sovint irònica o amb trets d’humor gruixut, sense caure mai en l’autocompassió. Una actitud potser no gaire distant de la que projecten el seu contemporani i ànima bessona Serge Gainsbourg a França i també, més tard, aquí Joaquín Sabina com a noi indomable i poeta urbà de la vida nocturna.

La imatge d’escriptor maleït va tenir als Estats Units els seus primers representants en el segle XX: Henry Miller, W. Burroughs, amb la seva confessió oberta d’homosexualitat, i Jack Kerouack, l’On the Road (1957) del qual és el toc d’alerta en tema i estil que obre tota una nova via de la literatura del marginat errant; i Stephen Crane, Upton Sinclair i molt especialment Steinbeck, narradors que van precedir Bukowski en el retrat de l’Amèrica desapareguda i marginal, i fins i tot Faulkner de l’oblidat món rural del sud profund.

Bukowski va esmentar com a mestres Knut Hamsum, Dostoievski, Céline i John Fante, un autor local menor, però va fer sempre gala del seu individualisme visceral aliè a la pertinença a cap grup o família literària. La seva filiació amb alguns elements de la Beat Generation és clara, però certament no en va compartir el compromís polític i va ignorar els fets transcendents del seu temps, com la guerra del Vietnam, la guerra freda o els conflictes racials dels anys 60 que van commocionar el país. Tampoc no va dir res sobre el moviment hippy, tan important a la seva Califòrnia, adoptat amb entusiasme per Allen Ginsberg. La seva crítica al sistema s’emmarca sempre en un àmbit independent d’inconformisme iconoclasta.

Mestre de la concisió evocadora

La importància literària de Bukowski com a narrador va anar augmentant en els més de quatre-cents contes o narracions breus que va escriure. En els relats, tot i el predomini de l’autobiografia, la temàtica s’estén a altres àmbits i el to troba registres nous, potser menys durs i obsessius que en les novel·les. Alguns, com els inclosos en la col·lecció titulada Hot Water Music (Música de cañerías, 1983), són obres mestres de la concisió evocadora o nostàlgica, com «La muerte del padre», on el fet luctuós és narrat amb una certa emoció que alterna amb un humor corrosiu marca de la casa.

I no obstant això, és indubtable que la fama literària de Bukowski es deu molt especialment a la poesia. Durant un llarg procés de quaranta anys, en totes les facetes de la vida, Bukowski va ser persistent en la plena dedicació al vers, entesa gairebé com un deure vocacional o una fe militant, una obligació vital o una manera de ser.

Ell mateix explicava en una carta que hom no escull escriure poesia, sinó que és la poesia qui fa la tria. Durant els llargs quaranta anys que van des de les circumstàncies més abjectes de la seva prolongada etapa com a rodamón fins a l’etapa final en què va gaudir d’un matrimoni estable en un barri benestant, el fil conductor d’aquesta trajectòria vital és una producció poètica incessant que suma més de cinc mil poemes.

En aquest vast corpus poètic hi predomina l’experiència personal, que és en gran part també narrativa en tant que s’articula majoritàriament a l’entorn d’experiències viscudes, fets o trobades, però també de retrats i evocacions que es descriuen amb un llenguatge directe, visceral i amb un humor descarnat paral·lel al de la seva prosa.

PUBLICITAT

Estil simple, però de cap manera simplista, més aviat reflecteix l’ofici d’un poeta que defuig la floritura, però destil·la i ajusta el discurs amb precisió. Certament, evita qualsevol aventura metafòrica elaborada i per descomptat les subtileses formals del modernisme de T. S. Eliot, Pound i altres que havia dominat en el període d’entreguerres, i en comptes dels experimentalismes de les avantguardes prefereix un llenguatge espontani i realista, però els seus assoliments no són menors.

Tampoc no es tracta d’un corpus estàtic, ja que dels primers poemes, en què juga fins i tot amb tècniques de surrealisme com els seus admirats Vallejo i Lorca, el seu estil es decanta cap a un verb més directe i eficaç. El rang temàtic i expressiu és molt superior al de la prosa. La realitat es percep des d’un prisma complex en què la consciència poètica assoleix una varietat enorme de registres, des de l’íntim i sensual fins al miserable i despietat, de l’amor i el desig al sexe sense embuts i al món sòrdid de la prostitució al carrer, l’angoixa existencial i la presència inexorable de la mort, la innocència perduda, la condició efímera del que és humà així com el menyspreu per tot el que sona gloriós o heroic.

En els seus primers poemes juga amb tècniques de surrealisme com els seus admirats Vallejo i Lorca.

Hi ha també retrats de personatges de qualsevol condició, més enllà del relat autobiogràfic, i fins i tot crítica literària, cultural i social de nivells i profunditat notables. Paral·lelament a la diversitat temàtica hi ha un ric ventall de llenguatges que va des del llenguatge de carrer, fins i tot violent i groller, fins al més líric i emotiu, sense excloure la sàtira i l’humor autolancinant. Bukowski prefereix el vers lliure, amb estrofes i puntuació molt personals en poemes d’extensió i format molt diversos a la manera peculiar que va preconitzar E. E. Cummings.

Bukowski va aconseguir així crear un nou llenguatge poètic impactant amb el qual implica i atrapa el lector emocionalment, increpant-lo mentre s’hi confessa íntimament i el fa còmplice de les seves percepcions en un camp emocional variadíssim. Aquesta identificació entre poeta i lector fa que tots dos es fonguin, ja que el diàleg entre l’un i l’altre és en última instància també un diàleg amb la seva pròpia consciència.

El mèrit d’aquesta capacitat enorme de comunicar ha fet que el seu públic inclogui una diversitat extraordinària de gent, que fa fins i tot cert el noble desig que va expressar Hans Magnus Enzensberger en el feliç títol d’un dels seus poemaris: Poesia per als que no llegeixen poesia. Bukowski s’enorgullia amb tota raó que fins i tot presidiaris, prostitutes, marginats i gent afectada pel vici, la bogeria o la desesperació a punt del suïcidi, li enviaven cartes d’admiració i agraïment per haver-se sentit identificats amb els seus poemes, cosa que no és un fet menor.

El seu llenguatge poètic impactant atrapa el lector i el fa còmplice de les seves percepcions en un camp emocional variadíssim.

La poesia, que en l’antiguitat grecollatina i fins als temps moderns va ser sempre la reina de la literatura, ha estat relegada en els nostres temps a un àmbit minoritari davant de la puixança de la novel·la i el cinema. El mèrit de Bukowski ha estat trencar aquest malefici i recuperar-ne l’espai. És notable la influència que ha exercit en figures de la música popular, molt especialment Tom Waits, cosa que no és obstacle perquè cada cop sigui més acceptada i tingui més influència en els corrents literaris superiors.

El més imitat

A Bukowski se l’ha volgut titllar de patró o padrí del corrent del realisme brut (dirty realism) en la literatura nord-americana actual, a la qual pertanyen autors tan destacats com Richard Ford, Cormack McCarthy i altres, i també nombrosos poetes de diversos corrents, fins al punt que no seria forassenyat afirmar que ara com ara és el més imitat de tots i, certament, el més llegit, ja que fa un paper de pont entre àmbits d’alta cultura i la cultura popular, a la manera del que Leonard Bernstein va aconseguir en l’àmbit de la música en articular un llenguatge musical híbrid amb aportacions i encreuaments de la música clàssica i la folklòrica. I això es podria considerar vàlid en el singular moment històric que vivim ara, on, com bé assenyala el sociòleg M. Sandel, s’ha produït un abisme entre el món de les elits, siguin polítiques o culturals, i les masses ressentides per sentir-se excloses d’aquest àmbit.

Per damunt de tot, el llegat més important i exemplar de Bukowski és el seu compromís amb la literatura, la seva passió per l’escriptura per sobre de tots els obstacles i les situacions difícils de la vida, i una honestedat que l’empeny a revelar-se en prosa i vers sense límits ni autocensura.